Volien que no hi hagués soroll, com sempre; continuar aquesta estratègia de pacificació que té mig país endormiscat. Però no els ha sortit bé. S’ha de ser força prepotent per a anunciar un acord que no té el vist-i-plau de la majoria dels implicats i pensar que, així i tot, acotaran el cap i qui dia passa any empeny. Potser és que els havíem acostumat a això. A deixar de fer soroll, a acontentar-nos amb molles, a mirar cap a una altra banda menys incòmoda… I el govern, anar fent la viu-viu. Però, aquesta vegada, mestres i professors han dit que no, que ni de bon tros, que a la vaga un altre cop. Una setmana de protestes repartides per tot el Principat que culminaran divendres amb una vaga general. L’onada groga envestint l’espigó.

Només puc parlar en nom propi, però estic convençuda que els docents tenen el suport de la majoria de les famílies. Ni que sigui pel que ens hi va. Perquè són les nostres criatures, els nostres adolescents, els qui passen hores en aules massificades, amb mestres que sovint no poden estar per ells com es mereixen perquè no donen l’abast, perquè és impossible atendre de manera individualitzada cada alumne de la trentena que formen el grup classe; en aules, a més, sense la climatització adient, on molts es pelen de fred a l’hivern i es moren de calor a l’estiu. I no són frases fetes i prou, això, són persones concretes que hi ha dies que no poden pensar bé perquè el fred els paralitza el cos i la ment, i que hi ha dies que tenen mareigs i cops de calor. Més coses, encara. Com ens hem de sentir quan llegim que, a causa de la baixada de la natalitat, potser es tancaran línies, en compte d’aprofitar-ho per a esponjar les aules? Penso també en les aules d’acollida cada vegada més complexes i en tots els alumnes amb necessitats que no disposen d’un vetllador malgrat requerir-lo, o d’un logopeda o un altre professional específic, i quines implicacions té això per a aquest alumne, que té el mateix dret de l’educació que tots els altres, i també per al conjunt de l’aula. Com s’ho ha de fer, la mestra, per a atendre, per a atendre bé, cadascun dels alumnes? La sensació és que la situació ja és força insostenible. Podem continuar omplint-nos la boca d’inclusivitat i enganyant-nos –com hem fet amb la immersió lingüística–, o posar fil a l’agulla d’una vegada. Escoltar els qui treballen a les escoles i als instituts i ho pateixen cada dia. Escoltar aquells a qui hem delegat gran part de l’educació dels nostres fills. També del lleure, un servei completament externalitzat, per cert.

Els dies que l’escola fa vaga acostumen a ser un maldecap per a les famílies, és evident. I, ben mirat, les que poden muntar-s’ho per no dur-hi la canalla com a mostra de suport a la protesta són bàsicament les menys precaritzades (em nego a dir-ne privilegiades), les que es poden organitzar i, potser, fer teletreball mentre el criaturam ronda per casa, però en molts casos les famílies no tenen cap més remei que dur-los a l’escola i fer ús dels serveis mínims, tret que recorrin a l’altre servei imprescindible, si és que en tenen, o si és que se’l poden permetre, i que s’anomena avis, o cangurs. És ben bé que aquest país se sosté gràcies a totes aquelles persones que s’encarreguen de tenir cura d’unes altres persones mentre les funcionals i actives fan mans i mànigues per mantenir un sou. El que deia: que pot ser una murga, d’acord, però que les millores sempre s’han aconseguit lluitant i causant molèsties, no pas demanant-les si us plau, recordem-ho, ara que ha fet setanta-cinc anys de la vaga de tramvies. I que hi ha moltes maneres de donar suport als nostres mestres, més enllà d’afegir-nos a la vaga o d’anar a una manifestació. Respectar la seva feina, i contribuir que els nostres fills els respectin, també ajuda a millorar-ne les condicions laborals.

Els pilars d’això que s’ha convingut que era l’estat del benestar, si és que no ha fet fallida a hores d’ara, trontollen perillosament. Trontolla l’educació pública, trontolla la sanitat, trontollen els serveis socials… Tots, víctimes de les retallades de fa anys que encara no s’han revertit. Em demano on volem que vagin a parar els recursos, si no voldríem invertir-hi de grat, en l’escola. Què fem, que no ho fem? I llavors, inevitablement, automàticament, penso en tots els recursos que podríem tenir i que no tenim, en la falta d’inversió crònica de l’estat espanyol a Catalunya, en el dèficit fiscal que ens debilita a l’hora d’entomar la despesa pública. Què fem, que no ens enervem? També és per això que ha de servir tenir la sobirania plena, per a poder fer més inversions en l’educació pública. Per a posar fi a l’espoliació fiscal que no ens permet de disposar de tots els recursos propis. Més recursos per a l’educació pública, que vol dir més diners i més professionals, i poder reduir el nombre d’alumnes per aula, i que tot plegat reverteixi també en una millora de les competències, algunes de les quals, com la comprensió lectora, s’arrosseguen per terra.

Mentre no s’asseguin a negociar i arribem a un acord, aquest país serà ingovernable, deia un portaveu de la Intersindical. Doncs que així sigui.

En temps d’individualismes en què sembla que costi trobar espais per a fer feina braç a braç, pensant més en el bé comú, en el benefici social, que no pas en el melic de cadascú, veure la mobilització dels docents és una espurna d’esperança que no hauríem de permetre que s’apagués mentre hi hagi alumnes sense vetlladors, aules saturades, mestres sense cobrar per anar de colònies, grups classe sense professor durant setmanes, aules convertides en forns on cap de nosaltres no aguantaria ni un dia, monitors de menjador sense suport, professionals imprescindibles mal pagats, docents desbordats que han de bregar amb mil i una circumstàncies particulars… Perquè, fins i tot, la vocació té un límit.