08.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 08.09.2025 - 22:07
La recusació deu haver agafat una mica desprevinguts tots els qui aquests darrers dies pronosticaven que el president Carles Puigdemont podria tornar sense risc de ser detingut el primer trimestre de l’any vinent. El càlcul provenia d’una suma de factors que consistia en una admissió a tràmit avui per part del Tribunal Constitucional espanyol del recurs d’empara de Puigdemont contra la decisió del Suprem de no aplicar-li l’amnistia i de mantenir-li l’ordre de detenció; de l’obertura d’una peça separada de mesures cautelars (que Puigdemont demana) perquè aquesta ordre de detenció sigui alçada provisionalment mentre el tribunal no resol el fons de la qüestió, i d’una decisió sobre les cautelars que arribaria entrat el 2026 i que seria favorable als interessos del president a l’exili.
Però ara hem sabut que tot plegat es pot endarrerir uns quants mesos més perquè l’advocat Gonzalo Boye ha presentat, al darrer moment, una recusació contra tres jutges del TC que tenen un posicionament manifestament parcial i hostil envers Puigdemont. Vol que siguin apartats de la deliberació d’aquest recurs.
Això ja fa que el calendari del primer trimestre del 2026 per un possible retorn per ordre de detenció alçada provisionalment no sigui vàlid. El TC ha fet córrer que la resolució d’aquestes recusacions, contra els magistrats Enrique Arnaldo, Concepción Espejel i José María Macías, pot allargar el termini un mes. Però pot ser força més, tenint en compte que —en cas que no siguin ells mateixos que s’apartin de la causa, cosa poc probable, s’ha d’obrir un procediment separat sobre la recusació, amb designació de magistrat ponent que analitzi els arguments favorables i contraris. Quan Boye va recusar a final del 2020 el magistrat del TC Antonio Narváez perquè comparava l’1-O amb el 23-F públicament, va trigar quatre mesos a apartar-se de les deliberacions sobre els recursos sobre el procés.
El moviment de Boye té un sentit perquè Puigdemont ha de ser conseqüent: si Arnaldo, Espejel i Macías han estat tan declaradament hostils contra el procés en general i contra ell en particular, si els han qualificat de colpistes, si han expressat i han lluït la seva amistat amb el president del tribunal que va condemnar els dirigents de l’1-O, Manuel Marchena, i amb l’ex-dirigent del PP i ex-ministra María Dolores de Cospedal, ha de presentar aquesta recusació. És una coherència exigible si, després del pas pel TC, la darrera etapa d’aquest litigi ha de passar pel Tribunal Europeu dels Drets Humans. És la denúncia de la violació del jutge imparcial.
Però també pot tenir un sentit en relació amb el ritme de tramitació del recurs. Perquè aquest endarreriment pot afavorir, de retruc, que quan finalment el ple del Tribunal Constitucional entri a examinar el recurs d’empara per les vulneracions de drets de què ha estat víctima el president, ja hi hagi la primera sentència (i potser l’única) del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la llei d’amnistia. Aquesta tardor es podrien fer públiques les conclusions de l’advocat general sobre les pre-judicials presentades per l’Audiència espanyola i pel Tribunal de Comptes; sobre la validesa de la llei amb caràcter general i sobre l’amnistia dels casos particulars dels perseguits pel Tribunal de Comptes i dels acusats de terrorisme a l’Audiència espanyola.
Si el TJUE fa una sentència que tanqui el debat sobre l’amnistia, que inclogui referències vàlides per a respondre les preguntes de l’altra prejudicial pendent, la del TSJC en la causa contra acusats de malversació, el marge de maniobra del Suprem per a recórrer a Luxemburg quan el TC espanyol s’hagi pronunciat sobre l’amnistia de Puigdemont estarà molt limitat. O potser serà inexistent.
Vet aquí alguns dels efectes, més o menys perseguits, que pot tenir la recusació presentada per Boye contra els magistrats Arnaldo, Espejel i Macías. Però sigui quin sigui el ritme de la tramitació hi ha una altra cosa que cal tenir en compte: el temps del procediment en el TC és polític, no està pas predeterminat, i el tribunal i qui el presideix, que fins a final d’any és Cándido Conde-Pumpido, és qui el marca. Quant temps pot passar fins que el TC concedeixi a Puigdemont la mesura cautelar d’aixecar-li l’ordre de detenció? Força mesos —si hi sumem la resolució prèvia de les recusacions— però el temps exacte pot dependre d’allò que més li convingui a qui té, de moment, majoria al ple del TC, que és qui governa la Moncloa.
I també és una mica agosarat afirmar sense cap dubte que el ple del TC concedirà aquesta mesura cautelar a Puigdemont. Aquells pronòstics dels darrers dies ho donaven per fet. Però dins de l’estructura judicial espanyola —i ací hi podríem incloure el TC—, quan parlem d’una causa relacionada amb el procés d’independència un argument jurídic i l’oposat són perfectament possibles, perquè allò que pesa és el propòsit polític, i no l’aplicació rigorosa del dret. La concessió d’unes cautelars a Puigdemont també pot dependre de la conjuntura política.
En resum: la resolució sobre les cautelars, sobre si concedeixen a Puigdemont la petició d’aixecament provisional de l’ordre de detenció pot trigar uns quants mesos, o molts mesos. Aviat farà un any que el TC és pendent de resoldre la petició de cautelars dels condemnats per malversació per l’1-O perquè tenir suspesa la inhabilitació que encara pateixen. I encara no ho ha fet. A més, en el cas de Puigdemont caldrà afegir-hi el temps de resolució de les recusacions. Després caldrà veure si el TC efectivament concedeix aquestes cautelars, si Puigdemont en tindrà prou políticament per tornar (o si abans exigirà l’aplicació efectiva de l’amnistia, jurídica o política) i si, finalment, l’ordre de detenció s’acaba alçant, digui què digui el TC.
Perquè no hem d’oblidar que l’alçament de l’ordre de detenció dependrà sempre, en darrera instància, del Tribunal Suprem.
