La Terra Mitjana parla en català: l’èxit del doblatge de ‘Els anells de poder’

El doblatge en català de la sèrie ha rebut molts elogis a les xarxes socials, però també algunes crítiques · En parlem amb el seu traductor, Daniel Solé

VilaWeb
Fotografia: Amazon Prime Video.
Laura Gállego Marfà
09.09.2022 - 21:40
Actualització: 10.09.2022 - 09:37

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Res no és maligne al principi. Hi hagué un temps que el món era tan jove que encara no havia vist cap albada, però, malgrat tot, hi havia llum.” Així comença el primer episodi d’El senyor dels anells. Els anells de poder, la sèrie d’Amazon Prime Video basada en les novel·les de J. R. R. Tolkien. A banda de ser la sèrie més cara de la història, aquests dies ha estat notícia a casa nostra per un altre motiu: el doblatge en català.

Les xarxes han bullit amb tot ple de piulets elogiosos tant cap a la traducció i la riquesa lingüística del text, com a la interpretació dels actors de doblatge. Ara, tampoc no ha evitat les crítiques: hi ha qui considera que paraules com ara engrut, atènyer i envitricollat són difícils d’entendre per als espectadors i que això pot fer que se’n distanciïn.

En canvi, respecte de la interpretació, sovint les crítiques cap al doblatge en català són en comparació amb la versió castellana, però en aquest cas l’argument no se sosté: tant l’estudi de doblatge (Deluxe) com el director (Marc Zanni –molt conegut entre els espectadors catalans per haver donat veu a Son Goku, a la sèrie Bola de drac Z–), com molts dels actors són els mateixos en totes dues versions. Vegeu-ne una comparativa:

Per descobrir alguns detalls de la feina lingüística darrere aquest doblatge, en parlem amb Daniel Solé, un dels traductors audiovisuals més consolidats a casa nostra –fa poc ha traduït el darrer film de la saga de Tadeu Jones– i l’autor de la versió catalana d’Els anells de poder. De seguida respon a les crítiques sobre el lèxic: “És molt important no infantilitzar el públic, no podem tractar l’espectador de ximple.”

Solé mateix explica que treballar en una traducció amb un lèxic tan elevat va ser tot un desafiament per ell, també, però que és molt important mantenir el registre de la versió original: “No podem rebaixar el lèxic. No s’ha de canviar l’original per més que hi hagi paraules que no coneguem, més que no entenguem, perquè diria que la gran majoria s’entenen pel context encara que no les hàgim sentit mai.” 

De fet, no és una qüestió vinculada a la llengua catalana, sinó al registre lingüístic de la sèrie –que procura mantenir l’estil de Tolkien–: “Si el teu fill de 12, 14 o 16 anys no ha entès una paraula, segurament el noi anglès o americà de la mateixa edat tampoc no l’haurà entesa.”

La llengua de la Terra Mitjana

Els anells de poder és una preqüela de les aventures narrades tant a El hòbbit com a la trilogia d’El senyor dels anells, però no és basada en cap novel·la en concret. Els productors han agafat informació de la Terra Mitjana que apareix en unes quantes obres de Tolkien, com ara El Silmaríl·lion i El retorn del rei, però ha mirat de ser fidel a tot l’imaginari que va crear l’autor i, per tant, també al seu estil –per exemple, una família de peupilosos, avantpassats dels hòbbits, es diu Brandipeu, que recorda el cognom de Meriadoc Brandiboc, company de Frodo a El senyor dels anells.

Per a la traducció, Solé també s’ha basat en les bones traduccions que ja hi havia fetes en català de les novel·les de Tolkien –la triologia d’El senyor dels anells i El hòbbit, traduïts per Francesc Parcerisas; i El Silmaríl·lion i Contes inacabats de Númenor i la Terra Mitjana, traduïts per Dolors Udina. “Vaig llegir i agafar molta teca d’aquestes traduccions i vaig tornar a veure i refrescar les pel·lícules en català per amarar-me d’aquestes traduccions. La idea era continuar el que ja s’havia fet fins ara.”

Un dels desafiaments més grans és el de mantenir els registres de cada raça de la Terra Mitjana i que es diferenciïn entre si. De fet, en la versió anglesa, elfs, nans, humans i peupilosos tenen accents diferents –cosa que ha indignat alguns irlandesos, atès que el seu accent és el dels peupilosos, però en la versió en català s’ha optat per emprar registres diferents més que no pas accents: “És molt difícil que ens entri de manera natural un doblatge en què alguns parlin un català oriental, uns altres en valencià, uns altres en mallorquí… No hi estem acostumats, tot i que potser seria interessant. No hi posem accents, però sí que canviem de registre. Hem de tenir molt en compte les maneres de parlar dels uns i dels altres. En aquest cas, els elfs, els nans, els peupilosos, que parlen molt diferent: els elfs tenen una parla molt elevada, molt culta. En canvi, els peupilosos són juganers, tenen una parla molt juganera i això també ho hem de reflectir. Ha de quedar un català diferent del nostre, del de carrer.”

Alts i baixos del doblatge en català

Justament aquest “català diferent del de carrer” que es plasma en la versió catalana d’Els anells de poder és l’argument que s’ha fet servir tot sovint per atacar el doblatge en català. És una mena d’arma de doble tall: el mateix motiu que fa lloar aquesta traducció –el lèxic ric, la qualitat lingüística– també fa criticar moltes versions catalanes –“la gent no parla així”. 

Per què? El registre potser torna a ser la resposta. A Els anells de poder és elevat i culte, i lliga amb l’ús de paraules que no són “de carrer”; en canvi, fer servir certs mots en un film contemporani no és ben rebut. “En el cas d’aquesta sèrie, si algú em diu ‘és que la gent no fa servir aquestes paraules’, li respondré ‘gràcies, perquè era la idea’. La intenció no és únicament fer servir paraules que no es coneguin, sinó fer servir un registre especial. Ara, si tradueixo al català una sèrie actual en què surten joves d’avui i em diuen ‘és que no parlen així’, diré aquí sí que he fet mala feina. D’aquí han vingut històricament les crítiques al doblatge en català, perquè en alguns casos sí que hi havia algunes expressions que no s’ajustaven a la parla”, explica Solé.

Ara, l’inconvenient principal és que el català és ple de castellanismes que no poden ser inclosos en un doblatge: “No és que hi hagi una paraula amb arrel castellana, sinó que està inundat. No podem fer que tots els insults siguin gilipollas, cabrón i joder, hem de buscar alternatives. Ara, hem de procurar que les alternatives que trobem estiguin bé, que no siguin expressions que no es diuen o que s’han perdut.”

Sigui com sigui, envitricollat o planer, que el doblatge en català sigui notícia per la seva bona qualitat és un bon senyal i potser una primera passa cap a la benaurança lingüística.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes