Napoleó va disparar realment contra les piràmides? La veritat que s’amaga darrere el film de Ridley Scott

  • El film de Ridley Scott no representa el passat, sinó versions de les històries i imatges que retraten Napoleó

VilaWeb
Joan Tumblety
06.12.2023 - 21:40
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Els directors de llargmetratges històrics tenen una tasca difícil. Com poden fer que els personatges siguin familiars per al públic sense reduir-los a caricatures? Com poden aconseguir que el coneixement del desenllaç –batalles guanyades o perdudes, imperis construïts i després arruïnats– no faci que la història sembli que s’escrigui tota sola.

El director Ridley Scott no és historiador i presumiblement vol entretenir més que no pas il·lustrar. Però el problema de la veritat històrica és interessant.

No és fàcil de conèixer al “veritable” Napoleó. N’hi ha una versió recognoscible: el general segur de si mateix adorat per les seves tropes, el militar tàctic i instintiu que podia córrer durant dies sencers, l’home de mirada severa i un xic petulant. Però tot això, en bona part, és producte de capes de narracions històriques, acumulades per la feina de generacions d’artistes, periodistes i memorialistes –i, és clar, de Napoleó mateix.

L’espectacular film mut Napoleó (1927), d’Abel Gance, per exemple, recorria la vida i la carrera de Napoleó fins que partí com a general militar a la campanya d’Itàlia, el 1796. En una escena, una forta tempesta de neu a l’hivern interromp les classes al col·legi militar de Napoleó. Els nois surten a jugar i inevitablement comencen a llançar-se boles de neu. L’escena mostra un joveníssim Napoleó que despunta com un comandant nat, dirigint el combat com si fos al camp de batalla.

Tanmateix, la veracitat d’aquest moment se sustenta principalment en un sol relat: les memòries d’un dels amics de la infància de Napoleó, Louis de Bourrienne, que va anar a la mateixa escola. Més tard, fou treballador de Napoleó, que el 1802 el va acomiadar per malversació de fons.

Molts anys més tard, el 1829, Louis de Bourrienne va escriure un llibre de memòries, amb l’esperança d’aprofitar l’apetit popular per històries autèntiques del gran general. Allò que creiem saber sobre el “veritable” Napoleó es filtra sovint per relats parcials i interessats com aquest.

Heus ací els fets i les llegendes que s’amaguen després d’algunes de les escenes clau del nou film biogràfic de Ridley Scott sobre Napoleó.

Napoleó es va coronar a si mateix?

Napoleó va fer mans i mànigues per crear la seva imatge de governant benigne i home del poble, i sovint va recórrer al talent d’artistes.

Jacques-Louis David va rebre l’encàrrec de pintar una sèrie de grans quadres que representaven la coronació de Napoleó a la catedral de Notre Dame de París el desembre del 1804. En el més conegut, veiem Napoleó col·locant una corona sobre el cap de la nova emperadriu Josefina, mentre un papa Pius VII recelós observa.

En un acte d’arrogància sorprenent, Napoleó ja havia col·locat una corona sobre el seu cap, per bé que l’oli tan sols el mostra amb fulles de llorer per a simbolitzar els seus triomfs marcials. Allò que el film de Scott retrata és la magnificència dels olis, que mostraven Napoleó i la seva emperadriu sota una llum molt afalagadora, i no la cerimònia de coronació en si.

La relació amb Josefina

Sens dubte, Napoleó sentia una profunda passió per Marie Joséphe Rose de la Pagerie –que ell anomenava Joséphine–, amb qui es va casar el 1796, en un moment d’auge de la seva carrera militar. Tanmateix, el seu retrat en el film de Ridley Scott com una jove seductora és probablement més un clixé sexista que la indubtable imatge de Joséphine.

Era sis anys més gran que no pas ell, vídua i mare de dos nens petits quan es van conèixer, i els sentiments romàntics del jove general eren aparentment més forts que els d’ella. Durant la campanya, Napoleó li va escriure pràcticament cada dia, de vegades amb la ploma perforant el pergamí; tal era la força de les seves emocions. No obstant això, algunes d’aquestes cartes no van ser obertes.

La seva relació va ser tan tumultuosa com apassionada i tots dos cònjuges van tenir qui-sap-les aventures. Però quan Napoleó va instigar el divorci, el 1809, a causa de la falta d’un hereu, va ser sorprenentment amistós. L’emperadriu va conservar el títol imperial fins a la seva mort, el 1814, i li van permetre de continuar vivint al castell de Malmaison.

Napoleó fou present en l’execució de Maria Antonieta?

La tardor del 1793 va ser especialment atrafegada per a Napoleó, atès el seu paper cada vegada més important en el setge de Toló. Els rebels federalistes havien lliurat la flota francesa a l’almirall britànic Samuel Hood, i el jove oficial d’artilleria va dirigir l’operació amb què va acabar recuperant-la.

Per tant, és molt poc probable que s’aventurés a anar a París a l’octubre per a fer costat a la multitud que va assistir a l’execució de la reina Maria Antonieta.

Tot amb tot, en una carta al seu germà gran, Josep, Napoleó afirma haver presenciat l’assalt del palau de les Tulleries per una turba enfurida de manifestants republicans el juny del 1792. Allò el va revoltar.

Realment Napoleó va disparar contra les piràmides?

Napoleó va emprendre la seva campanya a Egipte el 1798. El llegat cultural de la campanya es pot veure en la secció d’egiptologia del Louvre. Però també va ser escenari d’atrocitats.

En un moment determinat, uns quants milers de soldats otomans van ser afusellats o llançats a la mar per ordre de Napoleó, en lloc de ser fets presoners. No cal inventar paranys de gel ni que Napoleó ordeni als seus homes de disparar contra les piràmides, com fa el film biogràfic de Ridley Scott, per a transmetre el seu cruel menyspreu per la vida.

Va ser el rumor que havia enverinat les seves tropes amb la pesta a la ciutat de Jaffa que va acabar entelant la reputació de Napoleó a principi del segle XIX. La història va fer fortuna, per brillant que fos la resposta de l’artista Antoine-Jean Gros, a qui Napoleó va encarregar un altre quadre el 1804.

El film de Ridley Scott no representa el passat, sinó versions de les històries i imatges que retraten Napoleó i que el van fer conegut en vida, moltes de les quals van ser creades per ell mateix.

Joan Tumblety és historiadora de la França moderna, especialitzada en les entrellaçades històries culturals, de gènere i polítiques del segle XX. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any