català
Poema de Joan Brossa per a la campanya de la Plataforma per la Llengua de 1997 (fundació Joan Brossa).

La Paula tenia una reunió de feina, aquell dia. Mesures de seguretat especials, treballa en un aeroport i ja se sap, controls i molts agents uniformats. Va passar per l’arc tres vegades fins que ja no va sonar. Però a mitja reunió la van anar a buscar, que hi tornés a passar, i que recordés que no podia anar sense identificació per aquells passadissos. Van fer les comprovacions pertinents i en acabat la van deixar tornar a la feina. Eren agents de la Guàrdia Civil adreçant-se-li en castellà i ella, durant tota aquella estona, cadascuna de les vegades que els havia respost, ara a una agent ara a un altre, també ho havia fet en castellà. Aquell mimetisme tan nostrat. Explica que quan ja acabaven va donar-los les gràcies, així, en català, moltes gràcies, i allò va fer enfurismar tant l’agent en qüestió, que ja no la va deixar tornar a la feina. Moltes gràcies i còlera desencadenada, fora d’aquí. No tan sols la van fer sortir, sinó que avui la Paula té una denúncia de la Guàrdia Civil en contra seva, s’ha trobat el cotxe atacat –cosa que vol dir que algú s’ha pres la molèstia d’esbrinar on viu i anar a fer-li mal– i no pot tornar a la feina fins d’aquí a unes setmanes perquè Aena li ha retirat l’acreditació per a entrar a l’aeroport de Palma.

Va ser quan l’agent li va dir que li parlés en espanyol que va deixar de parlar-hi i va fer valer el dret de parlar en la seva llengua en un territori estatal on se suposa que totes les llengües hi tenen cabu… Perdoneu, que se m’escapa el riure. És que, quines ganes de provocar. El cas és tan esperpèntic que fa setmanes que cueja i partits i institucions s’hi han ficat. Però n’és un. N’hi ha a cabassos. Sense anar gaires dies enrere: la B tenia hora al metge. Ella l’entenia, el metge, que li parlava en castellà, i esperava que el metge l’entengués a ella, que en un context de vulnerabilitat com el d’una consulta mèdica s’explicava com millor sabia. Però no, el metge no l’entenia. I segurament això no us deu sorprendre gaire, perquè qui més qui menys s’hi ha trobat, en una consulta mirant d’explicar què li passa i que la persona que n’ha de tenir cura no l’entén, en una de les llengües oficials de l’indret on treballa, i bé, cadascú se’n surt com pot. La discriminació acostuma a anar acompanyada d’abús de poder. En el cas de la B, la cosa va anar més lluny perquè es va acabar trobant amb un interlocutor que li manifestava orgullós no saber català i no tenir cap intenció d’aprendre’n i que la va acabar titllant de racista per pretendre parlar-li en català. De què em sona? Una supremacista, la B.

Els diaris en van cada dia més plens. Cosa que no vol dir sinó que hem pres consciència d’uns drets i els volem fer valer. Hi ha el conflicte, és clar. I molt sovint, la voluntat d’evitar-lo porta a ser sempre uns els qui fan la renúncia. Perquè, ja se sap, també entenem l’altre, i som molt tolerants, i no tenim cap problema a parlar en una altra llengua, i ja parlarem en català a casa quan no molestem ningú, que en espanyol ens entenem tots. I sí: és que no tinc gens de ganes de quedar-me sense feina ni de rebre una denúncia de la Guàrdia Civil i vull que el metge em digui què tinc. I si algú s’atreveix a explicar per Twitter que en un bar no l’han entès en català i l’han acusat de mala educació per pretendre-ho, com va passar amb una treballadora d’EUPV, s’exposa a rebre un linxament esperpèntic, i també lliçons d’una pretesa esquerra que se solidaritza amb totes les lluites però que no veu mai catalanofòbia enlloc i que què s’ha cregut, la burgesa aquesta, de tractar així una pobra cambrera. Com si no se’n cometés, de discriminació lingüística, contra treballadors precaris. Com si no fos tan important, el dret de parlar en la teva llengua minoritària i minoritzada, com si fos un dret de segona, o encara pitjor, un dret elitista.

Però som aquí. I aquesta constatació és la força més gran. Malgrat que caminem entre arbustos, amb lleis de mínims que no es fan complir, amb esgarrinxades. Conscients que evitar el conflicte vol dir renunciar. I no, ja no. Precisament perquè l’experiència ens ha portat a predir conflictes fins i tot quan no n’hi hauria i perquè ja n’hi ha prou de renúncies, que consti també aquí una bona notícia, perquè no tots han de ser energúmens, ni de bon tros: No em canviïs la llengua, una campanya impulsada per Rosario Palomino, catalana nascuda al Perú, i que aplega catalanoparlants d’arreu del món que volen això que diuen, que els catalans s’espolsin prejudicis i es dirigeixin en català amb els seus interlocutors, perquè ells, que un dia van arribar aquí procedents d’una altra banda, bé que l’entenen i el parlen, o potser encara no, però el volen aprendre, i assumeixen que el català és la llengua comuna i que iguala en un país que és fet amb gent d’arreu.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb