La política danesa s’acostuma a moure en coordenades previsibles: estat del benestar, fiscalitat, serveis públics. Però les eleccions d’enguany han alterat aquest patró. Dinamarca vota en un context en què la geopolítica ha irromput amb força en el debat intern, fins al punt de redefinir la campanya i les prioritats dels partits.

Al centre d’aquest canvi hi ha dues qüestions que fa poc ocupaven un lloc discret: la pressió dels Estats Units sobre Grenlàndia i el debat latent sobre la independència tant d’aquest territori com de les illes Fèroe. Són dos elements que han situat Dinamarca en un espai més incert i que han donat a aquestes eleccions una dimensió que va més enllà dels afers domèstics.

La primera ministra, Mette Frederiksen, que fa pocs mesos partia amb unes expectatives a la baixa, arriba ara a les eleccions en una posició relativament sòlida: les enquestes la situen al capdavant. El seu govern ha sabut projectar una imatge de fermesa enmig de les tensions internacionals. Aquesta imatge s’ha reforçat amb un discurs de defensa de la sobirania i amb una política exterior més assertiva d’allò que és habitual en el context danès. Tanmateix, no tindrà majoria absoluta, ni de bon tros. Aquest avantatge és insuficient per a garantir-li la continuïtat. Com és habitual en el sistema danès, la clau no serà tant qui guanya com qui és capaç d’articular una majoria parlamentària.

El detonant d’aquest tomb ha estat la renovada pressió nord-americana sobre Grenlàndia. Les declaracions i amenaces de Donald Trump –que ja el 2019 havia insinuat la compra de l’illa i que ara ha tornat a parlar de controlar-la, fins i tot a la força– han dut novament la qüestió a un primer pla. La reacció de Copenhaguen ha estat immediata: defensar la sobirania i reafirmar que Grenlàndia no és negociable.

Aquest episodi ha tingut un efecte doble. D’una banda, ha reforçat el govern com a garant de la sobirania en un moment de tensió internacional. D’una altra, ha evidenciat la importància creixent de l’Àrtic, tant del punt de vista estratègic com econòmic. Grenlàndia concentra reserves potencials de terres rares i més recursos clau per a la transició energètica, a més d’una posició geogràfica central en les noves rutes marítimes que s’obren amb el desglaç. Tot plegat ha fet que deixi de ser una qüestió perifèrica i esdevingui un element central de la política.

Alhora, les illes Fèroe, tot i tenir una relació diferent amb Dinamarca, comparteixen amb Grenlàndia una voluntat creixent d’autodeterminació. En aquest context, el debat independentista ha adquirit una nova dimensió. De fet, la controvèrsia coincideix amb una doble cita electoral: si Dinamarca vota avui, les Fèroe faran també eleccions pròpies demà passat, molt més centrades en el futur polític de l’arxipèlag.

A diferència de Grenlàndia, on la política es troba fortament condicionada per la dependència econòmica de Copenhaguen –les transferències daneses representen una part molt significativa del pressupost– i per una història colonial més conflictiva, el cas feroès té una base més pragmàtica. Amb uns 55.000 habitants, han desenvolupat una economia sòlida, especialment entorn de la pesca i la indústria del salmó, fins al punt que el seu PIB per capita és comparable o fins i tot superior al danès. La dependència de les transferències estatals és molt menor, al voltant del 10% del pressupost, i els nivells de desocupació són molt baixos.

Aquest factor econòmic ha estat clau per a normalitzar la idea que més sobirania –o fins i tot la independència– és viable. A això s’hi afegeix una identitat política i cultural molt marcada i una voluntat creixent de tenir veu pròpia en l’àmbit internacional. Tot plegat s’ha traduït també en un canvi polític de fons. La divisió clàssica entre unionistes i independentistes s’ha anat difuminant, i avui una àmplia majoria de forces del parlament feroès defensa, pel cap baix, una redefinició profunda de la relació amb Dinamarca. En alguns casos, aquesta intenció es formula com una “solució de tres estats”, en què Dinamarca, Grenlàndia i les Fèroe mantindrien vincles però en peu d’igualtat, en una mena de comunitat política flexible.

Aquest moviment coincideix amb un augment de la pressió geopolítica a la regió. Les Fèroe ocupen una posició estratègica dins el corredor GIUK –entre Grenlàndia, Islàndia i el Regne Unit–, clau per al control naval de l’Atlàntic Nord i per al seguiment dels moviments de la flota russa. L’augment de la presència militar, tant de l’OTAN com de Rússia, el del trànsit naval i l’interès pels recursos marins, han convertit l’arxipèlag en una peça molt més sobresortint que no era fa una dècada. En aquest context, el debat sobiranista deixa de ser solament una qüestió interna i ja és condicionat per equilibris externs. La relació amb Rússia –amb acords pesquers que les Fèroe han mantingut malgrat les tensions amb la Unió Europea i les sancions occidentals– evidencia fins a quin punt el marge de maniobra internacional és un element polític central. Aquesta autonomia de facto en política econòmica exterior és un dels arguments dels sectors que defensen d’avançar cap a una sobirania més forta.

Un sistema que obliga a pactar

Malgrat aquest context excepcional, la mecànica institucional es manté. El parlament danès, amb 179 escons –incloent-hi els representants de Grenlàndia i les Fèroe–, fa pràcticament impossible que un sol partit obtingui majoria absoluta. Això obliga a construir governs de coalició o acords parlamentaris amplis, sovint transversals.

Frederiksen, que ja va trencar esquemes en l’anterior legislatura amb una coalició entre socialdemòcrates, liberals i moderats –una fórmula poc habitual en la política danesa–, podria provar de repetir una arquitectura similar. Però no hi ha res garantit. El bloc d’esquerres podria arribar a les portes de la majoria i el de dretes tampoc no presenta una alternativa clara ni cohesionada. Amb aquest panorama, els partits centristes tornen a aparèixer com a àrbitres inevitables. La seva capacitat de decantar la balança serà determinant, especialment si el resultat és ajustat.

En unes eleccions obertes, els quatre escons de Grenlàndia i les illes Fèroe també poden tenir un gran pes. No és pas cap novetat en el sistema danès, però en aquest context adquireix una importància especial. Aquests representants sovint actuen d’acord amb interessos territorials propis, especialment en qüestions de sobirania, recursos i relacions internacionals.

Tot fa pensar que Frederiksen continuarà essent la figura central del sistema polític danès. Però el seu marge de maniobra dependrà de la capacitat de negociar i de construir aliances en un entorn fragmentat i més incert que en legislatures anteriors. La novetat és que aquestes negociacions ja no es faran solament en clau interna, sinó també sota la pressió d’un context geopolític molt més inestable. Com passa sovint en sistemes parlamentaris fragmentats, la decisió final no sortirà directament de les urnes. Es decidirà els dies posteriors, en la negociació.