La dignitat és una consecució

Les idees no existeixen en un núvol sinó en els mots que les expressen. I els mots, igual com les idees que els animen i les institucions que les serven, tenen una història que cal respectar si volem parlar amb sentit i no acontentar-nos a fer soroll. Com peces d’un trencaclosques intel·lectiu, han d’encaixar-se on toca si no volem que la composició surti esguerrada.

Les llengües neollatines i aquelles que, com l’anglès, tenen una forta empremta del llatí deriven la idea de dignitat de la dignitas romana. Aquesta qualitat no era innata sinó que s’assolia en virtut de la conducta observada en el curs de la vida. Estava relacionada amb l’auctoritas, terme que denotava el prestigi i tenia l’origen en la idea d’engrandir i enriquir, a més de fundar (d’aquí ve la concepció d’autor com a creador). L’auctoritas també feia referència al dret de domini sobre alguna cosa. Hom n’era propietari pel fet d’haver assistit a la seva creació o, en el cas de la terra, d’haver-la ocupada originalment. El concepte també té una aplicació col·lectiva, quan l’autoritat sobre un territori s’associa amb l’autoctonia –avui d’aquesta autoritat en diuen sobirania–, que pot ser disputada per un ocupant sobrevingut i reclamada per un dret equivalent a la usucaptio, concepte que designava el dret de possessió per ocupació i retenció d’una propietat aliena. Ara bé, la usucaptio sols era vàlida per causa justa i després d’un temps de possessió ininterrompuda determinat per la llei, sempre que la propietat no s’hagués ocupat per la força ni per sostracció. Dit cruament, no n’hi havia prou d’arribar i moldre.

La dignitas era un atribut de caràcter personal, semblant a la idea medieval de l’honor, que podia enlairar o enfonsar la condició social de la persona i la seva família. D’aquí ve que s’associés als càrrecs polítics durant la república. El cristianisme hibridà la noció romana de dignitas amb la d’elevació referida a la glòria de Déu, heretada de l’Antic Testament. A la Carta de Judes 1:8 i a la Segona Carta de Pere 2:10, el terme grec doxai, que en català se sol traduir per “éssers gloriosos” i a la versió anglesa del Rei Jaume per dignities, es refereix als àngels, una pluralitat que suggereix rangs de diversa eminència, conforme amb l’escala de Jacob. Diversitat d’eminències que el gran poeta austríac Rainer Maria Rilke recordà al primer vers de les Elegies de Duino: Wer, wenn ich schriee, hörte mich denn aus der Engel Ordnungen? (‘Qui, si jo cridés, em sentiria entre les jerarquies dels àngels?’)  A les moltes pàgines que Tomàs d’Aquino dedica a explicar la naturalesa dels àngels, nega que aquests éssers existeixin en múltiples jerarquies. Per analogia defensa –i aquest és el veritable sentit de la disquisició– que els homes també constitueixen una única jerarquia i un ordre únic. Ho justifica per la unicitat del legislador universal: un únic Déu, un únic ordre angèlic i una única humanitat. De la unicitat del poder universal es desprèn, segons Tomàs, la igualtat respectiva dels cossos celestials i de les criatures humanes. 

Havia de ser amb el retorn al classicisme durant el Renaixement que es tornés a secularitzar la idea de dignitat, recuperant el concepte de dignitas. Ho féu Giovanni Pico della Mirandola maridant, per precaució o per convicció, la idea cristiano-aristotèlica de sant Tomàs amb el neoplatonisme en una peroració que havia de servir de prolegomen a una disputa escolàstica a París. La disputa mai no tingué lloc, perquè fou suspesa pel papa Innocenci VIII després que una comissió eclesiàstica declarés herètiques set de les nou-centes tesis defensades per Pico, qui fou empresonat un temps. El discurs en qüestió, l’Oració sobre la dignitat humana, és la referència clàssica per al concepte de dignitat en termes alhora cristians i filosòfics. Amb la precaució de posar la teologia al cim de les disciplines, tot subordinant-hi la filosofia –supeditació que no es discutirà fins tres segles més tard al tractat de Kant El conflicte de les facultats–, Pico avançà la idea que la dignitat humana rau en la raó, amb l’ús de la qual els éssers humans poden acostar-se a la dignitat dels cossos celestials. “Si us trobeu un filòsof desgranant totes les coses amb el recte ús de la raó, no és pas un animal terrenal sinó celestial.” La seva idea de la dignitat no és cap qualitat passiva, sinó una de condicionada per l’ús adequat de la particularitat humana de poder afaiçonar la pròpia naturalesa, no en el sentit de crear-la ex nihilo sinó en el de desenvolupar les potències innates, especialment el caràcter moral i la capacitat intel·lectiva pròpia dels àngels.

Lluny de ser una propietat de tothom, la dignitat era originalment una adquisició laboriosa que denotava eminència i autoritat reconegudes, un mèrit que Ciceró distingia nítidament del poder. Avui vivim en una època d’igualació per baix, en què la dignitat en el sentit històric i significatiu del mot no té predicament. O bé es declara vacant en el principi majestàtic de l’estat per la conducta innoble de la família reial i dels representants electes de la sobirania popular, o bé es ridiculitza com a exhibició de vanitat en les togues dels jutges, lletrats i catedràtics o en les bates dels metges, símbols adés distintius de dedicació i excel·lència en el servei públic.

Amb la devaluació de la dignitat com a atribut personal s’arriba a afirmar que, a l’igual de l’espai públic, la dignitat és de tothom i de ningú en particular. Sense necessitat d’esforçar-se ni demostrar res per merèixer-la, s’ha degradat a un pur recurs reivindicatiu de tota mena de drets reals o imaginats. Per contra, la dignitas romana era costosa d’assolir i difícil de mantenir. I es podia perdre, com argumenta Ciceró referint-se a ell mateix, en abandonar la vida pública i no posar més en pràctica el sentiment de lleialtat a la república, ço és, no objectivant la dimensió subjectiva de la ciutadania.