08.10.2025 - 21:40
És un sant Tornem-hi de manual, una recurrència que cansa i que ha estat a bastament contestada, ho sé. Cada vegada que aquest o l’altre surten amb la gastada cantarella, la “veracitat”, la “realitat del carrer” o qualsevol altre comodí a l’ús (sempre són els mateixos comodins, vestits amb seda fina o barrejada o la que sigui però els mateixos) per mirar de justificar que omplen de castellà les seves obres, penso això, que sant Tornem-hi i que quina vetusta polseguera i que si és que hem de passar-nos la vida repetint i repetint i repetint el que ja ha estat dit tantes vegades i que una altra feina tenim.
Només que, de tant en tant, mira. De tant en tant sí que fan ganes de dir-ho de nou. Ganes o necessitat. Ni que sigui perquè en quedi constància una altra vegada. Que en quedi constància ara, per exemple, que el director de cinema Cesc Gay promociona el seu darrer treball on es veu que hi ha uns esquitxos de català (“no arriba al 20%”, diu ell mateix) i en una entrevista que li feia en Andreu Barnils aquí a VilaWeb ho justificava amb la cantarella. Concretament i literalment afirmava: “Barcelona és això.”
Aquesta estranya seguretat en la sentència.
En fi. Si, ara i aquí, algú vol filmar un llargmetratge o un anunci de patates fregides o escriure una cançó o la seva novel·la amb un 80% de castellà o mig en suec o amb cent pàgines seguides d’onomatopeies, doncs per ell farà. I després els crítics diran, i el públic. I el temps, finalment, que també determina les obres que romanen i les que no, les que tornen i les que s’esfumen com simple borumballa. Però que aleshores, si us plau, assumeixi a quina banda de la història l’han situat els seus actes. I que s’estalviï (i ens estalviï, gràcies) les excuses de mal pagador. Les excuses tan suades. Resclosides de segles.
És curiós (o simptomàtic) que aquesta “excusa de veracitat” que es branda per a les creacions en català quan sistemàticament intercalen mots, construccions, fragments en castellà, o quan directament releguen el català a alguna pinzellada més o menys costumista perquè el carrerblablabla (quin carrer, per cert? només n’hi ha un? els representa tots? com ho saps?), aquesta mateixa excusa, deia, no es reclama mai quan l’obra que se situa a Barcelona o a València, posem per cas, empra l’espanyol de cap a cap sense la més mínima concessió de “veracitat” a la llengua del país.
I en aquest sol acte, de fet, ja es mostra el fons de la qüestió: que es considera que hi ha una llengua a dalt, una llengua seriosa i completa per a l’expressió cultural, sigui quina sigui aquesta expressió, i una llengua a sota, subalterna, potinejable, que necessita complements si és que pretén treure el nas fora del petit reducte privat on se la pretén recloure, una llengua convertida en record llunyà o vestigi toponímic, en accent pintoresc quan s’expliquin acudits, una llengua ridiculitzable. “No et pots imaginar l’horror que serà veure en Rodrigo de la Serna parlant en català amb accent de Mollerussa”, deia en Cesc Gay sobre el doblatge del seu film per a TV3; perquè sentir-lo en un doblatge en alemany amb accent de Geilenkirchen o trobar que en Humphrey Bogart parla castellà amb accent de Badajoz, en canvi, és tan natural que no cal ni fer-hi esment.
(Deixeu-me fer un breu parèntesi per tornar a apuntar una altra evidència encara: seguint aquest majestàtic principi, si volguéssim fer una obra, jo què sé, sobre Ricard Cor de Lleó, hauria de ser, com a mínim, en occità i en francès, llengües d’aquell monarca, i en anglès també, segons quins personatges hi féssim sortir.)
Prou que els coneixem, i que han estat estudiats, els efectes de la diglòssia, que és, mai no sobra de recordar-ne la definició enciclopèdica, la situació sociolingüística en la qual hi ha un idioma que és considerat superior, i, per tant, apte per a les funcions formals i els usos escrits, sigui l’expressió política o científica, sigui la creació artística o l’ensenyament, i un altre que queda etiquetat com a inferior, postergat als usos informals i orals, per a casa o per a les brofegades; un que és important i un altre que és un problema, que és prescindible… que no és.
Per això arriba un punt en què tanta falòrnia atipa. Prou. De veritat. En aquest punt de la història, cap creador d’aquest país no pot al·legar desconeixement. Que diguin que així esperen tenir més cobertura mediàtica, plataformes, propaganda, que ho fan per diners, perquè els procura canongia, perquè no els importa el partit que prenen amb els seus actes, perquè no els importa la llengua ni la cultura del país, per mandra, jo què sé i cadascú s’ho coneix, però, si us plau, que deixin de repetir les suades excuses de mal pagador. Que no facin de la seva diglòssia un argument.
Perquè ja no cola.
