Avui fa mig any que Younes Abouyaaqoub va causar una matança a la Rambla de Barcelona conduint a tota velocitat una furgoneta des de Canaletes fins al mural de Joan Miró. Hi va haver tretze morts. Després, durant la fugida, va matar el vilafranquí Pau Pérez. Unes hores més tard, amb el país commocionat i engabiat, cinc individus més van intentar una altra matança a Cambrils. Van ferir desenes de persones, una de les quals va acabar morint. Des d’aquell 17 d’agost, gairebé des del mateix moment en què es van tenir les primeres notícies de l’atropellament de la Rambla, van començar a aparèixer ombres, informacions que difamaven els Mossos, el cos policíac que es va encarregar de resoldre la crisi; una ofensiva de la premsa espanyola per a empastifar l’independentisme a un mes i mig de l’1-O, i unes maniobres del govern espanyol condicionades per la proximitat del referèndum i que mai no s’han acabat d’aclarir.

Els minuts decisius de la matinada de divendres
Un dels fets que més va cridar l’atenció aquell vespre xafogós d’agost va ser la incompareixença del govern espanyol. El silenci de Rajoy durant hores i hores, mentre les autoritats catalanes, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona gestionaven la crisi. Aquella situació insòlita va fer que la premsa internacional destaqués que Catalunya havia actuat ‘gairebé com un estat‘, en paraules del prestigiós diari alemany Frankfürter Allgemaine Zeitung. Tots lloaven la tasca dels Mossos amb el major Josep Lluís Trapero al capdavant. Rajoy no va aparèixer a Barcelona fins passada la mitjanit, més de set hores després de l’atemptat de la Rambla, i molt poc abans del de Cambrils. Aquell moment fou decisiu, i va acabar determinant l’evolució política dels fets no solament dels dies següents sinó dels mesos que vindrien i, segurament, del referèndum.

Puigdemont iRajoy, asseguts de costat durant la missa a la Sagrada Família per les víctimes de l’atemptat, el 20 d’agost del 2017.

No pas pel que digués Rajoy aquella nit, sinó pel que va passar a Cambrils. Els Mossos van aconseguir d’aturar una matança. I segurament això va impedir que l’endemà el govern espanyol augmentés el nivell d’alerta antiterrorista a cinc, i no a quatre. La vice-presidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, va pressionar el PSOE perquè acceptés d’apujar l’estat d’alerta al nivell cinc, que implicava la presència de l’exèrcit al carrer. No tothom dins del govern espanyol ho veia amb bons ulls, per la dificultat de desplegar les tropes i pel precedent negatiu, de desgast de l’exèrcit, d’una mesura com aquella a l’estat francès. I els socialistes tampoc hi donaven suport, de manera que Santamaría no se’n va sortir. Una mesura com la que pretenia hauria tingut unes conseqüències evidents en l’estratègia que ja aleshores desplegava la Moncloa d’aturar el referèndum i en el procés de desconnexió de Catalunya d’Espanya.

La campanya contra els Mossos
Tornant enrere, encara no feia ni una hora de l’atropellament a la Rambla quan, enmig d’un estat generalitzat de pànic i de confusió, El Periódico publicava una ‘exclusiva’ amb aquest titular: ‘La CIA va avisar fa dos mesos els Mossos d’Esquadra del risc d’atemptat a la Rambla de Barcelona’. Tot un cop immediat contra el cos policíac que va assumir la investigació (amb un èxit reconegut) des del primer moment per a atrapar els autors de la matança. La campanya de desprestigi s’ha anat allargant durant mesos, malgrat la poca credibilitat del document que el diari va publicar i malgrat el fet que fins i tot el govern dels EUA va desmentir-ho. El cònsol dels EUA a Barcelona, Marcos Mandojana, va confirmar que no tenien ‘cap informació específica’ sobre l’atemptat.

L’imam de Ripoll, la policia i el CNI
Dins d’aquesta campanya, en què van participar tots els grans mitjans espanyols, els Mossos van ser l’objectiu prioritari dels atacs. A mesura que s’acostava el referèndum, el prestigi per haver desactivat en pocs dies el grup que va cometre els atemptats creixia a escala internacional i dins de Catalunya, amb l’exhibició de suport més clara el dia de la manifestació a Barcelona. En canvi, a Espanya, a mesura que avançaven els dies i les setmanes, els atacs contra els Mossos i els seus responsables polítics eren més ferotges. Amb acusacions com que la policia belga els havia avisat de la perillositat de l’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satti, el presumpte ideòleg del grup.

Va acabar resultant que totes les acusacions sobre Es-Satti amagaven una realitat que el govern espanyol i els grans partits, PP i PSOE amb la complicitat de Ciutadans, procuren de no remoure. És el fet que l’imam de Ripoll fou confident del CNI, el servei d’intel·ligència espanyol. Quan feia tres mesos dels atemptats, el CNI va filtrar a diversos mitjans espanyols que l’imam de Ripoll era un confident seu, i que s’hi havia posat en contacte durant el temps en què Es-Satti va ser a la presó de Castelló de la Plana, entre el 2010 i el 2014, condemnat per tràfic de drogues. I va ser durant aquests anys que, segons El País, va establir contacte amb un dels condemnats per l’atemptat de l’11-M a Madrid, Rachid Agllif. L’imam tenia pendent una ordre d’expulsió al Marroc per la condemna de tràfic de droga, però un jutge de Castelló la va revocar al·legant que no constituïa ‘cap amenaça real’ i perquè ‘va demostrar esforços d’integració amb la societat espanyola’. L’advocacia de l’estat no va recórrer la revocació de l’ordre d’expulsió.

Abdelbaki es-Satti. Al fons, un cotxe malmès per l’ona expansiva de la deflagració a la casa d’Alcanar on Satti va ser trobat mort.

La policia espanyola va seguir el rastre d’Es-Satti durant més d’una dècada, fins a arribar a fer-lo confident. I va controlar-ne els moviments quan ja era imam a Ripoll, pocs mesos abans dels atemptats. Segons la informació publicada per VilaWeb, agents de la policia van anar-hi tres vegades, dues de les quals per demanar sobre possibles canvis a la junta de la comunitat on Es-Satti exercia d’imam i una altra, pocs mesos abans del 17-A, preguntant qui hi havia d’imam.

El càstig
Però tot i aquestes informacions, el govern espanyol, i concretament el ministre Juan Ignacio Zoido, no han hagut de donar explicacions. El PP va tenir el suport de PSOE i Ciutadans per a vetar la seva compareixença al congrés, i s’han tombat les iniciatives per a investigar el paper de les forces de seguretat i els serveis secrets espanyols durant els dies previs i els posteriors al 17-A. Zoido, a més, ha pres el control dels Mossos d’Esquadra gràcies a l’aplicació inconstitucional de l’article 155. El conseller Joaquim Forn, màxim responsable polític de l’èxit del dispositiu policíac d’aquells dies, és a la presó. I el major Trapero, convertit ací i allà en heroi, ha estat destituït, relegat i processat per l’Audiència espanyola per la gestió de l’1-O.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb