Diccionari lúdic de les cultures africanes

“Quan els blancs van arribar a l’Àfrica, nosaltres teníem les terres i ells, la Bíblia. Ens van ensenyar a pregar amb els ulls tancats; quan els vam tornar a obrir, els blancs tenien les terres i nosaltres, la Bíblia.”

El llibre comença amb aquesta cita, les paraules sàvies i precises del cap de la independència de Kenya, Jomo Kenyatta. Una resplendent declaració d’intencions i un pensament agut, definitori, que ens obre les portes a un recorregut d’aventura i coneixement per les cultures africanes de tots els temps. És un concepte que desperta la intel·ligència, ben visible, amb un punt d’ironia, i situa la religió i l’espoliació com a pilars bàsics de la colonització i l’imperialisme devastador, la pitjor desgràcia, juntament amb l’esclavatge, que han patit els pobles africans negres en la seva història.

A partir d’aquí, des dels cafès dels suburbis de les grans ciutats africanes fins a les boîtes de París, passant per revistes, discs, modes, tendències, gastronomia, idees, pensament polític, revolucions i revolucionaris, poetes, creences ancestrals, filosofia moderna, religió, colonialisme, esclavatge o l’afecció dels africans pel cub Maggi i dels europeus pels zoos humans, els escriptors Alain Mabanckou i Abdourahman Waberi seleccionen i disseccionen subjectivament segles i segles de cultures africanes al continent i a la diàspora.

El resultat és el Diccionario lúdico de las culturas africanas, publicat per la Biblioteca Afro Americana de Madrid (BAAM) d’Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, dirigida per Mireia Sentís.

Alain Mabanckou (República del Congo, 1966) és autor de novel·la, assaig i poesia, i entre les seves obres destaquen Les cigognes sont immortelles (“Les cigonyes són immortals”), Le sanglot de l’homme noir (“El plor de l’home negre”) o Mémoires de porc-épic (“Memòries de porc espí”). Abdourahman Waberi (Yibuti, 1965) ha conreat els mateixos gèneres que el seu amic, i ha destacat amb obres com Cahier nomade (“Quadern nòmada”), Mon nom est aube (“Anomenant  l’aurora”) o Passage des larmes (“Passatge de llàgrimes”). Ambdós han estat traduïts a més de deu idiomes.

L’Àfrica es troba al món, i el món, a l’Àfrica

L’Àfrica i la diàspora són una manera d’estar en el món que ha sofert la història i, a la vegada, l’ha construïda, des dels més ínfims i invisibles detalls de la petita història quotidiana, cultural i social, fins els fets històrics més importants de la història amb majúscules, com el colonialisme, l’esclavatge i les independències dels anys seixanta, amb les consegüents lluites d’idees i cultures que han convulsionat el panorama internacional.

Al mateix temps, aquesta energia cultural i de caràcter dels africans ha influït en el món sencer i podria ser que ho tornés a fer en un futur, en un moment en què se la torna a anomenar poc, cosa que per a molts sembla un ressorgiment mundial dels comportaments imperialistes i totalitaris que, de fet, no havien desaparegut mai.

Mabanckou i Waberi, escriptors reconeguts i professors a universitats americanes, són amics d’ençà dels anys noranta del segle passat, quan eren estudiants a França. Allà van viure l’alliberament de Nelson Mandela, la fi de l’apartheid, el genocidi del poble tutsi a Ruanda, les guerres civils de Sierra Leone i Libèria, el conflicte entre Somàlia i Eritrea, la caiguda de Gaddafi a Líbia, i més esdeveniments de primer ordre.

Malgrat les grans qüestions polítiques que sacsejaven el continent i el món, els autors es neguen a acceptar l’Àfrica que s’explica habitualment en els grans mitjans, com un immens catàleg de penalitats sense fi. Hi ha subjacent, i també ben visible, una interessant explosió d’idees i revoltes juvenils, d’iniciatives musicals, artístiques, literàries i de vida quotidiana que, tant al continent com a la diàspora, revolucionaven i influïen en totes les cultures del món.

Conscients de la seva africanitat internacional, i profundament arrelats en les seves respectives cultures, la de la Banya d’Àfrica per a Waberi i la de l’Àfrica central per a Mabanckou, tots dos són conscients que l’Àfrica es troba en el món i el món, a l’Àfrica. Per això, després de molts anys de converses, s’han decidit a fer aquest diccionari lúdic i, a la vegada, ben profund, que estableix un alfabet particular, el que utilitzen ells i les generacions més avançades del continent o de la diàspora. És un llibre que funciona com una síntesi de cultures i d’història i, a la vegada, com una amena i sorprenent caixa d’eines de coneixement per a prendre i sentir el pols d’un continent immens amb un potencial cultural extraordinari.

La veu i la importància de l’Àfrica en els afers mundials, encara que en el passat foren minimitzades, avui són inqüestionables. Afirmen els autors que l’Àfrica es troba en procés d’imposar una marca, un estil, una manera de ser en el món i de relacionar-se amb unes altres poblacions. Entre tots dos fan una tria de conceptes tan variats i extensos com sorprenents per definir-los a la seva manera literària, i inserir-los en la història del món, de la humanitat i de les idees.

És com si els dos amics es disposessin a narrar-nos un gran film-collage fet de molts instants tràgics i, alguns, alegres, amb paraules, idees, sons i músiques molt ben combinats espontàniament, per sorprendre i aportar coneixement al lector poc informat, i delectar el més coneixedor desplegant davant seu un immens panorama cultural, fort i enèrgic, amb múltiples connexions amb la mateixa mitografia de les seves respectives cultures africanes sumada a les relacions que les diàspores han establert amb els països d’adopció.

És una obra carregada d’intel·ligència, humor, emocions i veritats que defuig la nostàlgia i el paternalisme per descriure una realitat important i, sense dubte, incita a explorar per entendre millor el nostre món i les nostres cultures, el passat, el present i el futur. Més que un diccionari, com diuen ells, és una guia intel·lectual, un quadern de bitàcola, una enciclopèdia subjectiva i lliure que, concepte a concepte, estableix un món de connexions en xarxa que configura un univers important, sòlid i explosiu que s’ha anat configurant al llarg dels segles, amb saviesa i tragèdia, enginy i poesia, però, sobretot, una energia humana imparable i innovadora. Novament, l’obra em fa pensar que, quan deien allò de “un altre món és possible”, l’altre món possible ja existia: la llavor era a l’Àfrica i a les cultures i societats africanes de la diàspora.

La història real i oculta de l’Àfrica

“Durant molt de temps, mites i prejudicis de tota mena han ocultat al món la història real d’Àfrica. Les societats africanes es consideraven societats incapaces de tenir història […] Mentre que la Ilíada i l’Odissea eren considerades amb raó fonts essencials de la història de l’antiga Grècia, es negava qualsevol valor a la tradició oral africana, aquesta memòria dels pobles que aporta la trama de tants esdeveniments que han marcat les seves vides. La història de l’Àfrica s’escrivia limitant-se a fonts externes del continent, tot donant una visió no pas del que podia ser el curs dels pobles, sinó del que havia de ser…”

Són paraules de Mahtar M’Bow, ex-director general de la UNESCO, per al pròleg de la “Història general de l’Àfrica” (Publicacions UNESCO, 1986), una obra en onze volums, publicada (el 1986!) per combatre la ignorància generalitzada entorn el passat de l’Àfrica, la seva resistència al tràfic negrer i la colonització, inscrivint així, de passada, el seu destí en la història de la humanitat. Les publica el diccionari lúdic en l’entrada “escriptura (de la història)”.

Precisament per això, els dos escriptors han posat fil a l’agulla per oferir-nos un bon compendi de conceptes, fets i idees que ens obren els ulls i ens afinen l’instint per submergir-nos i guiar-nos en la nostra aventura intel·lectual africana particular. És un diccionari anàrquic i subjectiu, creatiu i sorprenent, que ens posa en òrbita en l’immens univers africà. No és en va que cada entrada, com les nines russes, ens obre la porta a més conceptes i obres literàries, filosòfiques, cinematogràfiques o musicals.

Aprenem què va succeir a la batalla d’Adua, on els etíops van derrotar el 1896 les tropes colonials italianes, fet que els convertí en l’únic país africà que va frenar el colonialisme. Amb tot el que això significa, ahir i avui. Però també ens informen i enumeren totes les intervencions militars de França des de les independències fins els nostres dies. O del maltractament rebut pels tiralleurs senegalesos, i africans en general, que van ser utilitzats com a força de xoc a favor de França en els camps de batalla de la Primera i la Segona Guerra Mundials, fins que, finalment, els qui van sobreviure als camps nazis van ser massacrats al Senegal per l’exèrcit francès.

Els autors ens acosten a les vides i el pensament dels grans dirigents que han fet història: Thomas Sankara, Kwame Nkrumah o Patrice Lumumba, de qui publiquen la carta que va escriure a la seva dona Pauline abans de ser assassinat. Sense oblidar de ressenyar els darrers moviments juvenils de lluita política contra les dictadures actuals. Com el Balai Citoyen (“Escombra ciutadana”) a Burkina Faso, i el Y’en a Marre (“N’estem farts”) al Senegal. El rol dels blocaires en les protestes modernes o la “Carta a la joventut” d’Amadou Hampâte Bá, autor, també, del segon pensament, després del de Jomo Kenyata, que encapçala el llibre: “Si penses com jo, ets el meu germà. Si no penses com jo, ets doblement el meu germà, perquè m’obres un altre món.”

Pel llibre desfilen pensadors com Samir Amin o Achille Mbembe, personatges populars com Muhammad Ali o Salif Keïta, productes autòctons com el cafè o l’urani del Níger, símbols com el baobab i el cub Maggi, o les teles Wax. El pentinat afro, que el va posar de moda gent tan dispar com Angela Davis, Wole Soyinka o els Jackson 5, Miriam Makeba o Nina Simone. I la personalitat de dones com Winnie Mandela o Cesária Évora.

I tampoc no manquen mil detalls de la petita història de la vida quotidiana. La moda dels sappeurs del Congo, personatges de còmic com Zembla o Tintín. La Venus Hotentot, Barack Obama, els barris de Little Etiòpia a Los Angeles o el bar afrocubà de París Jip’s Café. Tot plegat, sota l’atenta mirada i protecció de Mami Wata i els orixàs, J.M. Coetze i André Gide, Kylian Mbappé i Michael Jackson. I sempre, sempre, amb el so de fons de “Indépendance Cha Cha“, composta per Josheph Kabasele, conegut com a Grand Kallé, un dels fundadors de la rumba congolesa. “Indépendance Cha Cha” és la cançó que va esdevenir l’himne de l’emancipació dels països del continent negre als anys seixanta del segle passat.