Dimecres 20. S’han acabat els aplaudiments i les serenates de les 8 del vespre de cada dia en homenatge als sanitaris que remaven com a galiots a les urgències i les UCI dels hospitals. El pati interior de ‘mansana’ –que n’hi ha que en diuen illa– és com un escenari després de la batalla, una gran taca de sol ponent, draps penjant dels cordills d’estendre com banderes de derrota (més d’onze mil morts i milers de ferits i convalescents de llarga recuperació), ressons d’himnes desafinats… Et queda una sensació de pèrdua de final d’estiu de joventut, quan la primera tamborinada corria un vel sobre les promeses d’una vida distinta i anunciava el retorn a l’ordinària rutina.

Dijous 21. La meva germana feia sis setmanes que tenia símptomes que no quallaven en una crisi capaç de convèncer els facultatius que estava passant la plaga. Visites al CAP, plaques toràciques, analítiques, electrocardiogrames, tot inútil, a falta de poder-li fer el test en el pitjor moment de la gestió sanitària. Li receptaven paracetamol i repòs, però els dies passaven, i ella cada cop més fatigada i ofegant-se cada cop més. Consultes telefòniques, una vegada i una altra metges distints, senyora, vostè és ex-fumadora, potser l’ofec li ve d’això, quan passi tot li farem una espirometria, tingui paciència. Finalment, la filla gran, que viu a Vic, es decideix a recollir sa mare i la porta a urgències de l’hospital de Badalona. El metge li diu que allà tots han passat la plaga i que saben molt bé de què va, de manera que, encara que el PCR que li passaran sortís negatiu, els seus símptomes no l’enganyen i han de ser tractats com a propis d’una Covid moderada; li recepten antibiòtics, cortisona i heparina, perquè un biomarcador indica la possibilitat que pugui fer trombes, i els quinze dies preceptius d’aïllament (remarca innecessària, atès que viu sola). Un nebot li porta queviures i una altra filla, també a Vic, fa una comanda a un súper. El PCR surt, en efecte, negatiu. La metgessa de capçalera del CAP creu que ha passat la malaltia i ara n’està patint les seqüeles. Una setmana després, té nàusees i mal al pit i ha de tornar a urgències de l’hospital. El maig pot ser més cruel que l’abril, ja ho havíem dit.

Dissabte 23. Al barri de la Salut de Badalona, atiats per un demagog populista, una part dels fills i néts de vençuts pel franquisme i pels señoritos que els van expulsar de la seva terra han esdevingut l’avantguarda del racisme i l’exclusió contra els nous vençuts, arribats d’aquests mons de déu els últims vint anys. Moltes dones castellanoparlants a cavall dels cinquanta i els seixanta anys, presents a les manifestacions encapçalades per Albiol, assistien fa deu anys, ben repentinades com unes senyores Pona a la catalana, a l’espectacle muntat en honor de Manolo Escobar al teatre Zorrilla del carrer d’en Cueta, on mai no havien posat els peus: naturalment, li demanaven que cantés el ‘Que viva España’. Abans de la guerra, al barri de la Salut regnaven les Joventuts Llibertàries, el secretari general de les quals, l’Isidoro, veí del barri, va ser mort arran dels Fets de Maig del 37 (‘per culpa del Garcia Oliver i de la Federica’, cridaven). A diferència dels treballadors industrials del Gorg, aquells de la Salut no es van catalanitzar mai, en una terra de conreus i masovers catalans (el mas dels Claris no hi era pas per res), com tampoc no ho van fer les onades successives arribades amb el franquisme –Escobar formava part de la primera d’aquestes, i no va parlar mai català, però es va fer un nom guanyant concursos de cant a la Festa Major de Badalona i ara té una estàtua de bronze al passeig de la Salut–, que ignoraven la història anterior del barri. Ara ens ha sortit una poetessa de premi recent, amb fort rebombori a les xarxes, que diu que no hem de cercar responsabilitats personals entre els treballadors catalans castellanoparlants pel fet que no facin seva la llengua del país, perquè, diu, és una qüestió de discriminació de classe. Està molt bé, en termes paternals, però, justament, el meu pare, que era de Vélez-Rubio, Almeria, i treballava al ram de l’Aigua, bé la va fer seva, la llengua catalana, com ho van fer la meva mare i els seus germans i els amics dels pares i dels oncles: és clar que ells, a més de tenir consciència de classe treballadora, es van fer amb la República –cosa que ens hauria de fer pensar en les potencialitats transformadores de la futura República catalana. Entretant, el pintor Josep Uclès, que també era del barri de la Salut, en ple franquisme, no solament es va fer amb la llengua del país, sinó que es va fer militant del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN); o sigui, que jo diria que també és qüestió de voluntat personal.

Diumenge 24. Tant l’independentisme dit pragmàtic (o del ‘tant per cent’) com l’independentisme dit unilateral (o ‘hiperventilat’) són idealistes. El primer nega el passat com un error, mentre espera que els rèdits d’allò en què ha deixat de creure li permetin d’esdevenir negociador de referència amb l’estat; d’aquesta manera, pensa, acumularà nous rèdits davant l’opinió pública no independentista –que, per guanyar-se’n el favor, no gosa adjectivar d’espanyolista, sotmesa a la raó d’estat espanyola, o adoctrinada pels mitjans espanyols. L’idealisme dels anomenats pragmàtics parteix de la creença que fer el ‘bon nen’ davant una massa informe que troba la seva cohesió en el poder de l’estat –com s’ha pogut comprovar amb la passivitat adhesiva a les condemnes del judici, farsa contra els dirigents independentistes– ajudarà a convertir-los a una concepció de la democràcia que no és pas la seva: per a ells, democràcia és allò que emana del BOE, del govern de Madrid i de la Guàrdia Civil; de fet, han cridat, llavis closos, ‘a por ellos’, donant suport a la repressió amb el seu silenci còmplice. Les enquestes diran els bons nens hi vulguin interpretar, però, pel que fa a la consciència política en acte, aquesta massa d’un 50% (xifra que poso en dubte) no independentista que hauria d’engrossir el clam per un referèndum pactat (¡?) no s’hi pronunciarà mai a favor per raons de supervivència col·lectiva: en matèria formalment democràtica, són una ciutadania a part, una ciutadania privilegiada i protegida per la raó d’estat. I aquesta raó d’estat no pot incloure de cap manera –ideològicament, políticament, constitucionalment– l’independentisme, que sempre serà un projecte no espanyol ni constitucionalment monàrquic: d’aquí ve que no se li pugui permetre que governi en pau el seu territori ni, òbviament, que gosi encapçalar una revolta de masses contra Espanya.

Pel que fa a l’independentisme unilateral, aquest creu fermament en la repetició d’un Primer d’Octubre, diguéssim que ‘millorat’ gràcies a l’aprenentatge dels ‘errors’ d’aquests anys… si no fos que aquests anys, justament, no han representat un aprenentatge, sinó una degradació. El sistema dels partits ha negat tot allò que pertanyia de ple dret a la iniciativa política de la gent autoorganitzada; n’ha rebaixat els plantejaments a límits humiliants; n’ha embastardit entitats i òrgans d’expressió pròpia; n’ha tergiversat la delegació de poder obtingut en eleccions successives, i etcètera. La distància entre emissió dels discursos ‘radicals’ per part de les autoritats i realitat de la seva submissió al dictat del govern de Madrid ens ha retornat als pitjors anys de la doble moral política pujolista –no en va, ERC en vol l’estendard abandonat. En conseqüència, la gent només anirà cap a un segon Primer d’Octubre si això comporta un salt qualitatiu respecte del primer. I, en aquest terreny, l’idealisme unilateral deixa de banda una raó principalíssima de la derrota d’aquesta primera fase: la manca d’una tècnica concreta de presa del poder per part del moviment independentista autoorganitzat, cosa que hauria significat retirar del poder els que el detenen a la Generalitat a la vegada que ens separàvem d’Espanya. I això necessitarà una autèntica i profunda revolució democràtica en la manera d’entendre la participació de la gent –de la comunitat política, de les comunitats polítiques capaces d’autodeterminar-se– en el nou poder a constituir des de baix.

Dilluns 25. El 9 de setembre del 1756, el diari The World, propietat d’Edward Moore, publicava una carta de vuit pàgines d’un cavaller angoixat. Havia abandonat la carrera de dret, la militar, i la d’autor, estava carregat de deutes i tenia éssers molt estimats a càrrec seu. John Tristman, com es deia el cavaller, lluitava diàriament entre l’orgull i la pobresa; un trist exemple de joventut malgastada: una esfera vagant amb dues sagetes que apunten cap a les hores perdudes. Aquest melancòlic relat va fer un tomb sorprenent quan l’autor comença a explicar un pla nou i audaç per fer calés. Tristman està convençut que pot posar punt final als suïcidis vulgars i desendreçats que han donat mala fama als anglesos. Les persones que resideixin a Londres i que, d’alguna manera, s’han cansat de viure, ja no necessiten lliurar-se a l’atzar. Ara poden adreçar-se al seu grup d’apartaments cèntrics i amb estil i acabar les seves vides ‘ràpidament i decentment’. Per a les dames despitades, Tristman ofereix un bany espaiós on ‘ofegar-se amb la major intimitat i elegància’. Els actors desesperats poden triar entre dagues o verí. Els soldats hi trobaran adientment ‘espases subjectes obliquament a terra amb les puntes cap amunt’. ‘El receptacle per a suïcidis’, com anomena Tristman la seva moderna idea, és una institució digna de Jonathan Swift: del tot escandalosa i profundament plausible. En oferir de dur a terme l’afer de l’autodestrucció amb privacitat i classe, Tristman ho situa de portes endins i ho suavitza amb eufemismes, entre els quals el de ‘mort ràpida’ es troba entre els més populars de mitjan segle XVIII.

Dimarts 26. Surto de casa decidit a enllestir, com un sol home, els encàrrecs que m’he fet a mi mateix: correus, forn, tintoreria, cansaladeria i papereria. Com si es tractés d’una cursa de relleus, vaig deixant enrere cada fita assolida amb l’energia que proporciona el deure acomplert. De retorn a casa, em sento com el rodamon que desa l’equipatge en un racó de l’entrada per quan haurà de reprendre la marxa. Em ve al cap –megalomania d’escriptor– el Wotan –rei exiliat– del final de la Walkiria i cerco a YouTube la gravació del Teatro Massimo de Palermo que m’agrada tant:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.