Diana Morant, Rebeca Torró i Pilar Bernabé, les hores més baixes del trident del socialisme valencià

La manera com s’han gestionat els episodis d’abusos sexuals dins el PSOE ha generat un debat intens i una crisi de credibilitat en els socialistes espanyols que, de retop, ha impactat en la línia de flotació del PSPV. Diana Morant, Rebeca Torró i Pilar Bernabé eren, fins ara, la tríada de líders valencianes amb projecció espanyola. Però les sospites que s’ha intentat tapar les denúncies sobre els abusos ha fet girar la truita.

Fins que no es va destapar el presumpte intent de soterrar el cas de Paco Salazar, acusat per unes quantes treballadores del Palau de la Moncloa, i tota la reacció en cadena que això ha ocasionat a tot l’estat, totes tres semblaven cridades a assolir altíssimes quotes de poder. En el cas de Torró i Bernabé, ja tenen aquest poder orgànicament, però la culminació era institucional. Diana Morant compleix els dos requisits, perquè és secretària general del PSPV i ministra a Espanya, però també viu les hores més baixes.

Pilar Bernabé i Rebeca Torró són a l’ull de l’huracà d’aquesta crisi. La primera, perquè ocupa el càrrec de secretària d’igualtat del PSOE. La segona, perquè, el mes de juliol, va succeir Santos Cerdán en la secretaria d’organització del partit. La número tres.

Algunes víctimes dels casos d’abusos dins el PSOE han denunciat una lentitud excessiva a l’hora de gestionar la crisi. Les acusacions que Rebeca Torró, que és molt propera a Paco Salazar, va adormir les denúncies de les treballadores han enervat les militants socialistes. Al mateix temps, això ha destapat tot de casos fins ara amagats. El darrer, de moment, és el de Toni Sánchez, batlle d’Almussafes i número dos del PSPV a la demarcació de València.

En aquests nous casos, els socialistes han reaccionat amb rapidesa i han demanat dimissions tant dels càrrecs organitzatius com els institucionals.

La carrera de Pilar Bernabé a la batllia

Pilar Bernabé és la delegada del govern espanyol al País Valencià. Ahir, quan li van preguntar si aquesta turbulència orgànica seria un entrebanc per a la seua carrera cap a la batllia, va respondre amb evasives. També es va allunyar de la taula de la portaveu del govern espanyol quan li preguntaren si ella seria la substituta de Pilar Alegria, que se’n torna a l’Aragó com a candidata a les eleccions del 8 de febrer. Bernabé va dir que estava concentrada en la reconstrucció després de la gota freda i a fer de València la ciutat lluminosa que ha deixat de ser amb María José Català al capdavant.

El paper de Pilar Bernabé durant la gota freda l’octubre del 2024 i en la gestió dels dies posteriors la va mostrar, als ciutadans, com l’altra cara de Carlos Mazón. De bon començament va xafar el terreny. Va haver d’entomar les crítiques dels veïns i dels batlles perquè el govern espanyol no havia enviat prou mitjans les primeres hores i tampoc no havia estat ràpid lliurant els ajuts als damnificats. Però no ha deixat mai de ser present en el carrer. La seua missió fonamental ha estat la de mantenir un contacte permanent amb les associacions de víctimes. Les responsables d’aquestes associacions sempre expliquen que han tingut les portes de la delegació del govern obertes, que han rebut molta empatia de Bernabé, i que sempre els respon a les telefonades si tenen cap problema. Amb Bernabé van gestionar la visita de Pedro Sánchez a València i, més recentment, l’homenatge d’estat.

Aquesta popularitat la va convertir en l’enemic a abatre del PP, que amb prou feines podia defensar la gestió de Carlos Mazón el 29 d’octubre. La vice-presidenta i ex-portaveu, Susana Camarero, la va fer objecte de les seues crítiques cada setmana. Miguel Barrachina, el nou portaveu, es va estrenar en el càrrec posant en solfa la capacitat de Pilar Bernabé i relacionant-la directament amb la gestió dels casos d’abusos, però també de la trama corrupta de Cerdán i de les prostitutes d’Ábalos.

La popularitat adquirida per Pilar Bernabé, no tan sols al País Valencià, va fer que, just un mes després de la barrancada, Pedro Sánchez la triàs per ocupar la secretaria d’igualtat del partit durant el 41è congrés federal que es va fer a Sevilla. Bernabé no era present en aquell congrés perquè era a València, gestionant encara la catàstrofe.

Poc després d’aquest ascens orgànic, el nom de Bernabé va començar a sonar amb molta intensitat com a candidata a la batllia de València. Es veia forta per a enfrontar-se a María José Català, que té una legislatura complicada perquè depèn excessivament dels capricis de Vox per aprovar qualsevol cosa al consistori. “Seré la batllessa més transversal que pot tenir la capital valenciana perquè sóc qui més s’assembla a aquesta ciutat, perquè tinc la possibilitat i la capacitat de representar la immensa majoria de la gent, i María José Català no pot”, va dir el mes d’agost.

La trajectòria i la popularitat de Pilar Bernabé van continuar pujant, i això va coincidir amb la constatació que els sondatges continuaven sense somriure a Diana Morant. Per això, en el moment de més feblesa de Carlos Mazón, els dies abans de la dimissió, algunes veus dins el PSPV van pensar que no n’hi havia prou amb la batllia i van llançar el seu nom com a candidata a la presidència de la Generalitat. Fins a quin punt aquest daltabaix orgànic dins el PSOE la perjudicarà és una incògnita.

Rebeca Torró, la negociadora tenaç superada pels esdeveniments

Fins que no va esclatar el cas Salazar, Rebeca Torró no havia fet cap conferència de premsa com a secretària d’organització del PSOE. Finalment, va comparèixer divendres per desmentir que hagués volgut amagar les denúncies, o que les hagués alentides, i per proposar noves mesures de protecció a les dones.

Paco Salazar era una persona molt propera a Rebeca Torró. De fet, aquesta relació amb qui era home fort a la Moncloa va facilitar que Pedro Sánchez la nomenàs per ocupar la secretaria d’organització. De fet, Salazar havia de ser el seu adjunt. Només les denúncies d’assetjament sexual fetes públiques el vespre abans ho van frenar.

El nomenament de Torró el mes de juliol va permetre de projectar als socialistes la imatge que giraven full, després de dos secretaris d’organització que van haver de dimitir havent protagonitzat escàndols de tota mena. Al País Valencià, el cas Ábalos va submergir els militants en un cert desencís, si bé el fet que l’ex-batllessa d’Ontinyent assolís tant de poder orgànic ho pal·lià una mica. També els va permetre de fer una fotografia amb el trio de dones que representava el poder femení i valencià dins el PSOE.

Quan assumí aquest càrrec orgànic, Rebeca Torró va deixar el de secretària d’estat d’Indústria. Abans, havia tingut uns quants càrrecs en el Consell del Botànic, i a ella s’atribueix el mèrit que Volkswagen triàs Sagunt (Camp de Morvedre) per construir-hi una de les més grans fàbriques de bateries a Europa. Les negociacions, que va encapçalar per la part valenciana, van ser intenses, llargues i discretes.

Quan era una estrella ascendent, dins el partit es parlava sense embuts de Torró com a cap de cartell electoral dels socialistes valencians a les eleccions espanyoles del 2027, si Sánchez no les avança.

Diana Morant, la ministra absent

La tercera punta del trident és Diana Morant, que és ministra del govern espanyol i secretària general dels socialistes valencians. En aquest rol, aspira a convertir-se en la primera presidenta de la Generalitat. A desgrat d’això, els sondatges no li han estat mai favorables. Ni tan sols quan el Partit Popular va arribar a les cotes més baixes d’intenció de vot, les dels socialistes, amb ella com a dirigent, no milloraven.

El seu paper durant els dies posteriors del 29 d’octubre no l’afavoreixen. Primer, va declarar la intenció d’aprovar el pressupost de Mazón per ajudar a la reconstrucció, i a continuació va dir que no i va demanar eleccions. El fet que no tinga un escó a les Corts dilueix el seu paper com a cap de l’oposició. Com a ministra, ara la persegueix l’escàndol del presumpte frau del Centre d’Investigacions Oncològiques, que presideix. Les acusacions d’assetjament laboral i sexual contra Toni González, el batlle d’Almussafes, i la impossibilitat de fer-lo dimitir del càrrec institucional, també projecten una imatge de no controlar el partit. Toni González és el número dos de Carlos Fernández Bielsa en l’organització del PSPV a València, i Bielsa és l’enemic declarat de Morant.

El Partit Socialista ha fet sempre bandera d’encapçalar els avenços en igualtat i ha presumit de tenir majoria de vot femení. Amb la mala gestió de les denúncies per aquests casos, hi ha el perill que aquest aiguaneix s’asseque.