Devir, l’empresa que ha normalitzat els jocs de taula en català, fa 25 anys

Fa vint-i-cinc anys que el grup editorial Devir Iberia va obrir una seu a Barcelona, que es dedica a editar jocs de taula en català, castellà, anglès, italià i portuguès. Al començament, simplement distribuïen cartes col·leccionables –bàsicament, de Magic i de Pokémon–, però de seguida van abastar l’edició i distribució dels jocs de taula. Actualment, fan jocs propis (es posen en contacte amb autors que creen nous jocs perquè es desenvolupin en català de dalt a baix), o a comprar llicències de jocs que ja existeixen en uns altres mercats i traduir-los.

Joaquim Dorca, soci fundador de Devir a Barcelona i director de màrqueting, assegura que aquest quart de segle han assistit al ressorgiment i redefinició de la indústria dels jocs de taula moderns. “L’any 2000 no existia aquest mercat. Els jocs de taula moderns només es coneixien en cercles universitaris molt reduïts o d’uns altres nínxols; i se’n venien unes 2.000 o 3.000 unitats de joc a l’any”, explica Dorca. Ara, Devir planeja d’arribar a dos milions de jocs venuts. “En deu anys vam multiplicar per deu el nombre de jocs que venem, tot passant de 120.000 a 1.200.000. La idea era que si a nosaltres ens agradava un joc, i ho sabíem explicar bé, segur que trobàvem gent a qui també li interessaria jugar-hi”, explica.

En català: pel país i perquè dóna més beneficis 

Fa poc més de deu anys, tan sols un 6% dels jocs i joguines que es feien al país eren en català. Ara, aquesta xifra ha millorat bastant. Segons que explica Dorca, com més va més editors s’adonen que poden obtenir més beneficis si venen productes en català que no pas si només en venen en castellà.

“Les empreses han d’entendre que la suma de l’edició catalana i l’edició castellana sempre és superior al que hauria estat l’edició en castellà i prou. És a dir, en termes econòmics guanyes més diners, si les fas totes dues. Et dóna més feina, et porta més maldecaps logístics, et porta més problemes a l’hora de referenciar-ho, però són problemes que se superen treballant. Si un joc és bo i funciona, si no el fas en català és per mandra o per raons que no fan al cas”, explica.

De totes maneres, assegura que el mercat dels jocs en català encara és petit en proporció amb tot el potencial de creixement que té. “Si es fan les coses ben fetes, i es dóna la informació i el suport necessaris als consumidors catalans, hi ha molt de potencial a explotar”, diu Dorca. La bona notícia és que hi ha noves editores petites que ara ja només treballen en català.

Del Monopoly al Codi secret: com han canviat els jocs de taula 

El món dels jocs de taula ha evolucionat més que no ens pensem, aquests darrers anys. “El mercat s’ha fet picant pedra, molt a poc a poc, i a partir de l’any 2010 la cosa es va començar a accelerar molt, perquè tothom va començar a conèixer els jocs moderns, sobretot gràcies a l’èxit del Catan i el Carcassone”, explica Dorca. Abans, el Monopoly o el Trivial eren els reis, però a poc a poc nous jocs més dinàmics i proactius els han pres el podi.

“Els jocs d’abans eren jocs que a cada casa jugaven de manera diferent, perquè si simplement se seguien les regles no agradava a tothom. A més, eren jocs molt asimètrics en què, normalment, qui començava acabava guanyant, i t’havies d’estar hores davant d’un tauler”, explica Dorca. Ara, es prioritzen els jocs senzills, fàcils d’aprendre i que són ràpids de jugar. Res d’estar-s’hi quatre hores: a la societat de la immediatesa, en què combinem tirar els daus i enviar whatsapps als amics, triomfen nous models de jocs de taula. “Els jocs ara estan molt més basats en les decisions que pren el jugador, més que en la sort. Ara no hi ha res que depengui del dau. I això és molt més gratificant, perquè si guanyes perquè has pres més bones decisions que els altres, tens un reconeixement”, sintetitza Dorca.

Els jocs en català que triomfen

Un exemple d’aquest nou model de jocs que triomfen seria el Codi secret, un dels jocs que Devir comercialitza en català. “És un joc en què pot jugar molta gent alhora, molt senzill, que s’explica en cinc minuts, i que crea moltes situacions divertides”, diu Dorca. Aquest és el seu joc estrella en català actualment.

Un altre gran èxit recent de vendes a Devir ha estat The White Castle. “Els crítics americans i alemanys diuen que és l’euro perfecte. Què vol dir? L’euro són aquests jocs en què l’atzar no hi té res a veure, i en què tens molt poques decisions a prendre, però les que prens desencadenen un seguit d’efectes que et donen punts. Tècnicament, és perfecte”, diu. De fet, fa dos anys que The White Castle es va convertir en el joc més venut de la història. Competia contra 1.700 novetats, però es va col·locar al capdavant.

De totes maneres, el rei dels reis és actualment l’Arna tramposa, que té molt de seguiment entre el jovent, i s’ha convertit en el més venut de Devir d’enguany. El comercialitzen amb el nom de Polilla tramposa, però té les instruccions en català, entre més idiomes, perquè, de fet, les cartes tan sols tenen imatges. És un joc molt divertit, en què guanya el primer que es quedi sense cartes sobre la taula, i la gràcia és anar-les tirant a terra o amagant-les sense que el vigilant –un dels jugadors– se n’adoni. “Diem que el joc té categoria per a nens embriagats, perquè hi pot jugar tant un adult fent unes copes, com un infant, i tots s’ho passen bé perquè és molt fàcil d’entendre”, explica Dorca. Segons ell, ha esdevingut famós gràcies al fet que un noi en va penjar a TikTok un desafiament amb la seva àvia i va esdevenir viral. “És un joc que hem venut durant molts anys, amb unes trenta mil vendes l’any. Enguany, en canvi, en vendrem vora cent cinquanta mil unitats al mercat espanyol. Això és una brutalitat”, diu.

El gust pels jocs, una cultura heretada 

Malgrat els avenços d’aquests darrers anys, Dorca destaca que hi ha una reclamació que encara no s’ha resolt: el reconeixement del sector del joc de taula com a indústria cultural. “Continuem pagant el 21% d’IVA i no tenim els ajuts que serien necessaris. El suport als autors no existeix”, lamenta. Subratlla que tots els diners que es dediquen a subvencionar el teatre, l’audiovisual, la dansa o qualsevol altra mena d’art, inclosos els videojocs, no es donen al sector dels jocs de taula. Tanmateix, és força escèptic sobre les subvencions públiques. Creu que dependre dels diners públics és perillós perquè s’acaba essent poc lliure.

De totes maneres, remarca que és innegable el paper cultural que tenen els jocs de taula en la nostra societat. Són transmissors directes de les preferències i els gusts dels nostres pares, perquè hi comencem a jugar de ben petits, amb la família. Dorca recorda que el context socioeconòmic i el pòsit cultural de cada família determinarà de manera directa l’interès de les noves generacions pels jocs de taula: “Les criatures que han jugat a jocs de taula en l’entorn escolar, amb els amics o amb la família, no ho deixen de fer mai. Sempre més jugaran a jocs de taula. Però això també depèn del nivell d’ingressos de cada casa, de la possibilitat de passar temps de qualitat amb la família, de si els pares poden conciliar la vida laboral amb la vida familiar… Totes aquestes coses determinen l’interès pel joc de taula dels fills”, explica. Per això, diu, l’interès per aquest món no és una qüestió generacional, sinó d’oportunitats.

Sigui com sigui, tots aquells que han provat els jocs de taula s’adonen de la felicitat que aporten. Dorca acaba amb una reflexió: “La societat s’ha adonat que allò que ens agrada és estar junts i tenir experiències presencials, i el joc de taula és una excusa fantàstica. Per això, seure al voltant d’una taula, gaudir de la companyia sense les pantalles, s’ha convertit en una necessitat social.”