20.02.2026 - 21:40
Sovint hem sentit dir que quan desapareix un idioma desapareix una manera d’entendre el món. I això passa perquè la llengua, d’una manera o altra, diu com és el poble que la parla.
Per comprovar què diu la llengua catalana de nosaltres, hem volgut cercar català, valencià, mallorquí, andorrà… en alguns diccionaris. Per exemple, el DCVB (el diccionari Alcover-Moll), a l’entrada català, conté mitja dotzena de refranys que ens poden ésser útils. I si mirem diccionaris més especialitzats (com la PCCD de Víctor Pàmies), hi trobarem dites també sobre la gent de la resta del país: el País Valencià, les Illes Balears, Andorra…, tot sovint iròniques. Això del refranyer és un pou sense fons i hi trobaríem elements per a definir els habitants de tots els racons del país. N’hem triats deu.
Per començar, un parell de dites sobre la vida quotidiana. Què ens passa quan acabem de menjar? I què ens passa quan veiem algú que badalla, o riu, o…?
Una bona colla de refranys són sobre aspectes negatius. És ben segur que aquests els van inventar els veïns, per fer la guitza. Dels quatre que hem seleccionat, els dos primers, de fet, tenen tantes variants com vulguem:
- Valencià i home de bé no pot ser (on diu “valencià”, pot dir “català”, “andorrà”, “manresà”, “vigatà”…)
- Andorrà, si no te l’ha feta te la farà (on diu “andorrà”, pot dir “català”, “valencià”… i “castellà”)
- Mallorquí, lladre fi (aquest el diuen els menorquins)
- Valencià, molta palla i poc gra. I la rèplica: Vull anar-me’n a València a buscar-me un valencià, perquè els fadrins d’Aragó molta palla i poc gra
També n’hi ha que parlen d’aspectes positius:
I en trobem també que elogien la germanor entre els pobles que conformen els Països Catalans:
- Catalans i valencians, cosins germans
- Mallorquins i catalans, com germans (amb una variant que “aprofundeix” la relació: Catalans i mallorquins, com més cosins més endins).
