Després de Veneçuela, toca el torn a Dinamarca

Gairebé quaranta anys després de la caiguda de la Unió Soviètica i de la dissolució del règim de terror comunista que s’estenia de la mar Bàltica al Pacífic, Europa torna a ser sacsada per un altre terratrèmol polític. Aquesta vegada, són Amèrica del Nord i Europa, que s’allunyen l’una de l’altra. S’albira un món nou, dominat inicialment pels Estats Units, la Xina i Rússia, en aquest ordre. Pot perdurar aquest panorama polític, o desapareixerà en la seva pròpia anarquia, la seva imprevisibilitat i en les seves contradiccions?

M’inclino per creure això darrer. Crec que els Estats Units, com més va més feixistitzats i bel·licistes, se sobrevaloren. Washington sota Donald Trump és una Amèrica sense amics ni aliats, una Amèrica solitària que, aquest hivern, després del seu triomf a Veneçuela, se sent per sobre de tothom, en l’autoengany del boig.

Després de Veneçuela, arriba el torn d’Europa, encarnada en Dinamarca. Hem d’esperar una invasió nord-americana de Grenlàndia? Crec que sí. Crec que ja se’n pot sentir l’olor. Preveig una escalada de les amenaces de Washington durant l’estiu, seguida d’una acció militar a la tardor. La guerra psicològica es troba en ple desplegament: amenaces i mentides, especulacions i rumors, calor i fred. Trump necessitarà, a les eleccions de la meitat del mandat del novembre, que es repeteixi l’entusiasme que va esclatar entorn de Vladímir Putin a Moscou després de l’annexió de Crimea el 2016.

Trump i Putin, dues ànimes feixistes, un sol pensament? I tant.

En realitat, aquesta columna havia de parlar del final de l’Any Sant, de la meva impressió del Vaticà sota el papa Lleó XIV, potser de la Itàlia semifexista de Giorgia Meloni a partir d’un viatge recent per Ucraïna. Però els esdeveniments ho han volgut d’una altra manera. Novament, ha passat allò imprevisible que després resulta tan previsible: Hitler, Mussolini, Stalin, Putin i altres tirans del nostre temps, in memoriam.

En la clausura de l’Any Sant, sota una pluja intensa a la plaça de Sant Pere, el papa Lleó va parlar de pau, reconciliació i esperança. Aquesta mena de coses són el maleït deure del papa. Com a danesos i com a ciutadans demòcrates, el nostre maleït deure és ocupar-nos del que és terrenal: prou il·lusions, prou somnis, prou expressions viciades sobre els Estats Units com a aliat més proper de Dinamarca. Els Estats Units sota Donald Trump –elegit president per 77 milions d’americans– són l’enemic més proper de Dinamarca, obsessionat amb segrestar 57.000 ciutadans danesos i la seva terra natal, sobre la qual els Estats Units no té cap mena de dret. 77 milions d’americans li van donar el seu vot el 2024. Trump és el cap d’estat culpable; els Estats Units, la nació culpable.

Ministres i polítics danesos fan cua per parlar amb el gàngster i la seva banda a Washington. Per què, aquesta humiliació? No hem de parlar de res, amb els trumpistes. Si volen parlar amb nosaltres, que vinguin a Copenhaguen, on Mette Frederiksen els podrà dir que Dinamarca, si cal, juntament amb una coalició de voluntaris –entre els quals, França– defensarà Grenlàndia militarment. Que soldats nord-americans conquereixin Grenlàndia per la força. Que, si cal, això costi morts i ferits. Els Estats Units arrossegaran la mateixa vergonya que la Rússia comunista després de les invasions d’Hongria el 1956 i de Txecoslovàquia el 1968.

Es vol estendre la sensació que Europa no és capaç de defensar-se militarment. Això no és veritat. Europa disposa de dues potències nuclears, França i el Regne Unit, i de forces convencionals molt importants, de Finlàndia a Polònia i Ucraïna passant per Alemanya, França, Espanya, Itàlia i Turquia. Europa té més de 500 milions d’habitants, mentre que els Estats Units en tenen 340 milions (i de passada, Rússia, 140 milions). El potencial hi és, però cal activar-lo. I no pot esperar més.

Grenlàndia no és, com Veneçuela, un país verd i en molts aspectes estructurat i operatiu. Grenlàndia és un Afganistan o un Vietnam sota el gel. No hi ha carreteres. Els pocs ports i aeroports poden ser blocats sense gaire dificultat. Trump pot desembarcar les seves forces especials sobre la capa de gel interior. Que ho faci. No ho tindran gens fàcil.

Respecte de Grenlàndia, el psicòpata de la Casa Blanca és sobre un gel tan prim que n’ha de ser conscient. Que els plans –o el pla de l’estat major– per a una conquesta militar fa anys que reposen als calaixos de Trump i de l’anomenat ministre de Guerra, Hegseth, és del tot evident. Les amenaces contra Dinamarca i Grenlàndia –després de l’ocupació de Caracas– tenen una doble funció: d’una banda, acostumar el públic nord-americà a l’afirmació que Grenlàndia, en la seva forma actual, constitueix una amenaça per a la seguretat dels Estats Units; de l’altra, intimidar, mesurar les reaccions, les debilitats i les llacunes en el dispositiu de defensa danès-grenlandès.

La dissolució de facto de l’OTAN i la ruptura entre Amèrica del Nord (excloent-ne el Canadà i Mèxic) i Europa són observades, amb expectació, a Moscou i a Pequín. Moscou va sofrir una derrota política –i en part militar– dolorosa amb el segrest del dictador veneçolà, Nicolás Maduro, però pot consolar-se pensant que Putin ha trobat finalment un esperit afí: un americà a qui importa un rave el dret internacional i els acords internacionals.

A Pequín, Xi Jinping es frega les mans. El món es divideix provisionalment en tres grans blocs, amb una Rússia ja afeblida per la guerra en el paper de vassall de la Xina. D’aquí a una desena d’anys, Rússia haurà desaparegut. Aleshores, la lluita pel domini global enfrontarà la Xina i uns Estats Units sense amics, esgotats per les guerres comercials destructives de Trump i per altres conflictes. La Xina té temps. Trump i Putin, no.

I el paper d’Europa? Europa no té, ara com ara, grans problemes existencials amb la Xina. Hi ha competència, però no una crisi existencial. L’Europa del temps de Trump és la gran incògnita global: un gegant econòmic que comença a comprendre la necessitat del poder militar i que ara ha de cercar nous aliats, lluny dels Estats Units: cap al Canadà i Mèxic, cap a la resta de l’Amèrica Llatina, cap al Llevant i l’Àfrica.

Trump, en la seva bogeria, allibera Europa. El reforç immediat de les capacitats militars daneses i europees a l’Atlàntic Nord ha de ser una primera resposta. Si dubtem aquesta primavera –com ja vam dubtar amb Ucraïna–, tindrem la guerra trumpista.

L’article s’ha publicat originalment en danès al diari Jyllands-Posten.