Per segona vegada en poc temps, la Unió Europea ha estat humiliada per una semidictadura. La primera, quan Serguei Lavrov ridiculitzà l’alt representant Josep Borrell, molts se’n van alegrar, perquè el personatge és sinistre i la seva humiliació tenia quelcom de justícia poètica. Ara que la situació s’ha repetit a Turquia, amb la presidenta de la Comissió Ursula von der Leyen apartada en un sofà lluny de la conversa entre Erdogan i el president del Consell d’Europa, la cosa ja no resulta tan còmica. El fet és greu, no sols pel desafiament masclista amb què Erdogan s’avançava a la previsible crítica de la llei que descriminalitza la violència contra les dones, sinó per l’ostentosa falta de respecte, és a dir, de por de les represàlies de la Unió Europea. En tant que presidenta de la Comissió, Von der Leyen és la responsable de l’òrgan executiu de la Unió, la cap del “govern” europeu.

Erdogan s’ho pot permetre. La seva fortalesa és l’altra cara de la feblesa de la Unió Europea i ell ho explota per a reforçar-se a l’interior del país. No hi ha cap més explicació d’una conducta que, del punt de vista de la diplomàcia, es consideraria cega i tanmateix és perfectament calculada. Erdogan practica la realpolitik i la UE s’enfonsa en les contradiccions de la hipocresia. O, per dir-ho sense tanta moralitat i amb una expressió més tècnica, en les contradiccions entre la raó econòmica i la legalitat internacional d’una banda i la raó política d’una altra.

Erdogan sap que, com a membre de l’OTAN i aliat estratègic dels Estats Units, Turquia és immune a les represàlies europees. També sap que a Alemanya, amb un 5% de població d’origen turc, bona part de la qual manté la lleialtat al país d’origen, no li interessa cap confrontació per raons, diguem-ne, “secundàries”. I sap que la manca de voluntat dels europeus de controlar les seves fronteres els fa dependents (i extorquibles) en tot allò que és relatiu a la crisi de refugiats. Ell se n’aprofita per reforçar el seu poder intern i influència regional amb els milions d’euros del xantatge a la falsa consciència europea i engrandeix la imatge d’home fort que la islamització dels costums i la seva traducció en lleis li reporta entre les classes conservadores.

La contradicció en què viu Europa és la principal causa que no pugui aspirar a l’estatus de superpotència política malgrat ser una superpotència econòmica, molt malmesa ara mateix per la inflexibilitat d’uns estats i la irresponsabilitat d’uns altres. La contradicció és l’avantsala de la disgregació, que va començar amb el Brexit i avança amb passes de gegant amb la insolència amb què alguns estats membres traspassen les línies mestres de la legalitat comunitària. Els casos de Polònia i d’Hongria són els més palmaris, però al darrere hi va Espanya amb una conducta igualment transgressora, tot i que Europa la dissimula perquè aquest estat occidental de mida comparativament gran és necessari a l’estructura de la Unió. Aquesta dependència política dels estats que suposadament li havien cedit sobirania és el taló d’Aquil·les de la Unió. En la impotència de fer valer políticament els principis reflectits a la legalitat comunitària hi ha la llavor del fracàs d’aquest experiment d’integració continental.

No es poden integrar diferents països en un únic mercat sense integrar-los també políticament, o, si més no, sense posar-los sota el paraigua d’un poder polític dominant. I encara menys lligar-los amb el soft power d’una suposada legalitat internacional, que al capdavall no passa d’una buida declaració de principis. Tot va lligat; per això la incompetència de la Unió Europea davant la pandèmia, amb una resposta lenta i incoherent que fa bona i oportuna l’opció anglesa pel Brexit, dóna arguments als euroscèptics. Aquest fracàs sense pal·liatius és un símptoma esclatant de la distància que hi ha entre els propòsits i l’aplicació en condicions reals, entre la imatge que Europa té d’ella mateixa i la que ofereix al món. Aquesta situació, ja prou perniciosa quan passa en un estat, és especialment perjudicial per a la Unió Europea, que no té plenes estructures d’estat i resta a mercè de l’arbitrarietat dels estats membres. En el cas espanyol, la crítica de les resolucions jurídiques d’Alemanya i Bèlgica, afegida a la passivitat amb què els diversos governs reben les resolucions i les recomanacions del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i del Tribunal Europeu de Drets Humans, per no parlar del relator dels drets humans del Consell d’Europa i el de les Nacions Unides, instal·la l’euroscepticisme al cor mateix de l’estat. La raó que a Espanya no augmentin, com a França, a Itàlia i a Alemanya mateix, els partidaris de sortir de la Unió és que Europa encara representa per als espanyols un filó de riquesa i una coartada. Quan la veta s’esgoti, l’euroscepticisme hi guanyarà intensitat. Però si Europa sols és un pretext i no un compromís, llavors la Unió Europea és una immensa fantasmada. I en aquest cas, a qui pot estranyar que la desautoritzi el primer dictador a qui un buròcrata pretengui de donar una lliçó?

Posada a prova en la croada a favor dels drets humans i desemmascarada la seva hipocresia, la Unió Europea entra en una crisi de legitimitat molt més afeblidora que no ho pugui ser la d’un estat. Un estat esdevé il·legítim quan no pot garantir la seguretat i el benestar de les persones. Fins i tot les elits que el sostenien poden girar-s’hi d’esquena en favor de moviments reaccionaris, tan bon punt aquests obtenen prou legitimitat popular. Això passà amb la Segona República espanyola i comença a ser el cas amb Vox. Europa no és un estat i no disposa de les tradicionals forces legitimadores dels estats: el nacionalisme o, en alguns casos, la religió. Si la crisi de legitimitat europea esdevé insostenible, sols pot menar a la disgregació i al retorn de les fronteres interiors, les monedes nacionals, el proteccionisme i, més dramàticament encara, la divergència legal i política entre països.

El camí invers, el de la legitimació popular de l’europeisme, fa de més mal transitar, no sols per la resistència dels estats a cedir, més enllà de la sobirania econòmica, allò que encara els resta de sobirania política, sinó per la repugnància a avantposar els drets individuals als drets de l’estat. En el cas d’Espanya, l’onada repressiva contra manifestants, artistes, batlles i membres del parlament català té una evident càrrega de prejudici històric contra la minoria catalana, però cal entendre-la sobretot com una reacció desorbitada de l’estat per a defensar-se contra el dret de les persones. El silenci amoïnat de la Unió Europea i la incòmoda complicitat amb la injustícia espanyola no són sinó por que s’agreugi la crisi d’aquest castell de cartes de les elits econòmiques. Por i falsa esperança que Espanya ho resolgui sense que la repressió enverini encara més la contradicció entre els principis humanitaris i la necessitat de cloure els ulls en pro del comerç. Car, sobrepassat un cert punt d’estancament, quan la recessió esdevé intractable, la crisi econòmica és el preludi de la fragmentació política. I a Europa la fragmentació política acostuma a desembocar en aventures bèl·liques.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.