26.07.2025 - 21:40
L’ascens de l’extrema dreta és avui, inevitablement, un dels principals temes de discussió i anàlisi entre les forces polítiques democràtiques –i entre les progressistes en particular– a la Unió Europea. No hi ha partit de l’esquerra europea que no tingui ara mateix aquest tema al centre del seu debat. Òbviament, el primer que cal, per fer un abordatge útil del fenomen, és mirar d’entendre’n les causes estructurals.
En la fase actual del sistema capitalista –el capitalisme informacional o del coneixement–, el nivell de formació i els títols acadèmics que una persona acumula tenen una rellevància notable pel que fa a la capacitat dels individus de prosperar econòmicament. En depenen en bona part l’èxit social i econòmic, més encara que en el capitalisme anterior. Avui les desigualtats en la formació expliquen en bona part les desigualtats de renda entre les persones. El problema és que aquestes desigualtats de resultats no es generen en un context d’igualtat d’oportunitats de partida.
Encara que les desigualtats en la formació, a priori, puguin semblar molt meritocràtiques –qui estudia més aconsegueix arribar més lluny–, en realitat no ho són tant. Depenen de l’esforç individual menys del que ens pensem. D’entrada, el progrés acadèmic i formatiu d’un individu està fortament condicionat pel capital social i el capital cultural rebut a casa. Per tant, per la “loteria social”. Però en el progrés acadèmic, a més, hi tenen un paper determinant les capacitats intel·lectuals dels individus. Per tant, la “loteria natural”. Si els nostres “títols” depenen de la “loteria social” i, tant o més encara, de la “loteria natural”, difícilment podem considerar justes les desigualtats econòmiques que se’n deriven.
Els perdedors d’aquest sistema social i econòmic saben que es tracta d’un joc injust. I per això, inevitablement, acumulen ressentiment cap a aquest sistema, en general, i cap als seus guanyadors, en particular. Michael Sandel ho ha explicat molt bé en la seva crítica de la meritocràcia –en un llibre titulat La tirania del mèrit. Segons Sandel, en una societat pretesament meritocràtica, els qui tenen èxit tendeixen a creure que es mereixen plenament el seu estatus, mentre que els qui no triomfen poden sentir-se culpables del seu fracàs.
Això fomenta l’arrogància moral dels “guanyadors” i un sentiment d’humiliació social en els “perdedors”. Aquesta dinàmica –ens diu Sandel– trenca la solidaritat i erosiona el sentit del bé comú. En efecte, si els guanyadors actuen com si la seva posició d’avantatge fos plenament merescuda, implícitament responsabilitzen els perdedors de la seva pròpia situació. “Haver estudiat més.” I així es cultiva la frustració dels qui no han pogut –o no han sabut– acumular bons títols i la ràbia cap a aquells que han pogut o que han sabut fer-ho.
Si en el capitalisme industrial que va dominar la major part del segle XX les diferències de formació eren importants amb vista a l’èxit econòmic i a la desigualtat de rendes, en el capitalisme informacional d’avui ho són encara molt més. Des de fa unes quantes dècades hem entrat en una estructura productiva nova –l’economia del coneixement i de la hiperglobalització– que, en el cas dels països occidentals, significa desindustrialització i terciarització accelerada de les nostres economies. I és en aquesta economia fortament terciaritzada que l’impacte de la formació en l’èxit econòmic individual s’agreuja considerablement.
Com ja va explicar amb gran lucidesa Robert Reich ja fa molts anys, el sector serveis de les nostres economies aplega dos universos radicalment diferents: la d’aquells que aporten molt valor afegit (els “analistes simbòlics”) i la dels treballs de baix valor afegit, econòmicament parlant (“serveis a les persones”). La vella classe mitjana occidental nascuda de la postguerra mundial reposava sobre els llocs de feina industrials que la globalització, a Europa i als EUA, ha destruït. I des de fa unes quantes dècades la vella classe mitjana es parteix en dues “classes mitjanes” divergents: la que acumula títols i prospera i, per tant, té unes expectatives de progrés material que superen clarament les dels pares; i la que es dedica a les feines del sector serveis de baix valor afegit i que, en conseqüència, té unes perspectives de progrés econòmic clarament pitjors que les de la generació anterior.
En aquest nou capitalisme tenir més formació o menys ja no vol dir simplement estar en una posició millor o pitjor dins d’una mateixa classe mitjana. Significa, més aviat, formar part d’una classe mitjana o d’una altra: la dels alts salaris –la que prospera– o la dels salaris baixos –la que retrocedeix. Abans la diferència entre tenir més títols o menys era transcendental, però no tant com ara, econòmicament parlant. En el sistema actual, qui té avantatge formatiu guanya per molt i qui no té, hi perd per molt.
Traslladem-nos ara a l’esfera política. Qui expressa en l’esfera electoral el ressentiment dels perdedors, dels que veuen que viuran pitjor que els seus pares? L’extrema dreta. Perquè la socialdemocràcia s’ha mostrat repetidament incapaç de donar una resposta als perdedors del nou capitalisme –més enllà de dir-los que estudiïn i que si es formen bé prosperaran– quan se suposa que aquesta hauria de ser la seva missió històrica.
Davant de la injustícia, neix la ràbia. Atesa la manca de propostes de l’esquerra per a resoldre aquesta injustícia, arriben uns partits que aspiren a expressar i canalitzar la frustració dels enrabiats. L’extrema dreta és això –no només això, però és també això. Per més paradoxal que sembli, és una manera de protestar contra les desigualtats que els perdedors perceben com a injustes.
Per això l’extrema dreta es presenta justament com un moviment antielitista –contra els que han prosperat gràcies als seus títols i a la seva formació. D’aquí ve la dada –que tots els politòlegs mínimament informats tenen perfectament acreditada– segons la qual a la majoria dels estats de la UE els ciutadans de menys renda voten massivament l’extrema dreta i els de rendes mitjanes altes voten molt majoritàriament el centre-esquerra. El món al revés. (Només Espanya s’escapa d’aquesta regla, perquè Vox té més vot entre els ciutadans amb estudis superiors i poder adquisitiu mitjà que entre els votants de baix nivell formatiu, que voten majoritàriament l’esquerra.)
Les diferències entre aquestes dues classes mitjanes divergents es poden mirar, també, en termes geogràfics. De fet, convé fer-ho. Guilly, el geògraf francès, ho ha explicat de manera brillant. És als suburbis metropolitans i a les zones rurals on s’acumula aquesta classe mitjana en declivi –on el nivell formatiu mitjà és menys elevat– i és al centre de les grans urbs connectades directament a l’economia global on prospera la classe mitjana en ascens –i on el nivell formatiu mitjà és més elevat. No és casualitat, doncs, que aquest mapa formatiu i social coincideixi, en termes generals, amb el mapa electoral: és als suburbis metropolitans i a les zones rurals on l’extrema dreta obté els millors resultats.
L’extrema dreta, doncs, canalitza la ràbia dels que tenen menys formació contra els que en tenen més, és a dir, de la classe mitjana en retrocés contra la classe mitjana ascendent. El drama és que la recepta de l’extrema dreta consisteix sempre en un retorn a l’autoritarisme, també en l’esfera econòmica i empresarial. De tal manera que el programa econòmic de l’extrema encara faria més pobres els que ara la voten precisament perquè s’empobreixen. Paradoxes del nostre present. La frustració i la ràbia no entenen de raons ni de coherència.
Al mateix temps, la ràbia dels perdedors d’aquest procés de divergència salarial que parteix la classe mitjana en dues meitats de sort oposada no va només contra els de dalt. També va contra els de baix. És a dir, contra els immigrants. Davant de la frustració, les societats busquen sempre un boc expiatori. Ho van explicar molt bé els sociòlegs de l’Escola de Frankfurt ja fa moltes dècades. En això, ens van fer entendre, no hi ha gaire diferència entre les societats antigues –amb el seu marc cultural mitològic– i les societats contemporànies –amb un marc cultural científico-tècnic. La immigració és el boc expiatori perfecte, que l’extrema dreta explota de manera efectiva i eficaç, per conjurar a Occident la frustració dels perdedors de la desindustrialització causada per la hiperglobalització.
Tornant a la perspectiva geogràfica, no oblidem que és aquesta mitja classe mitjana en retrocés i la classe treballadora –avui més vulnerable per les condicions del nou capitalisme informacional– que fa de frontera territorial amb la immigració. No són pas els grups socials amb més nivell formatiu els que conviuen i comparteixen barri o suburbi amb els nouvinguts, sinó els que en tenen menys. Són ells, doncs, qui més directament han d’assumir el “xoc cultural” que el fenomen migratori implica sempre, poc o molt, de manera inevitable. I són ells qui perceben els immigrants com una competència incòmoda en un mercat de treball que els dóna avui menys oportunitats que les que havia donat als seus pares ahir.
A Catalunya, per una altra banda, el procés d’independència ha neutralitzat durant molts anys les pors i les frustracions de la classe mitjana amenaçada, gràcies a les esperances de prosperitat i progrés general que van associades a l’horitzó d’una Catalunya independent –per raons sobradament conegudes. Per això, no és casualitat que l’extrema dreta no hagi sorgit amb una mínima força a Catalunya fins que el procés d’independència no ha entrat en un impàs. No és perquè sí que el mapa polític català era fins fa poc una excepció dins del conjunt d’Europa i no és casualitat que fins ara no s’hagi començat a aproximar al de la resta de la UE pel que fa al pes de l’extrema dreta dins de l’arc parlamentari.
Si tota aquesta anàlisi és mínimament correcta, aleshores la resposta de les forces progressistes i democràtiques –i la resposta des de l’esquerra– no pot ser: “Estudia, forma’t i prosperaràs.” O, més ben dit, no pot ser això i res més. Limitant-nos a això, els més capaços (loteria natural) i aquells amb més capital social i cultural gràcies al seu origen familiar (loteria social) tindran sempre les de guanyar. Encara que es digui amb la millor intenció, “forma’t i te’n sortiràs” acaba essent, a llarg termini, una fàbrica de frustració i una màquina de vots per a l’extrema dreta.
Per on passa, doncs, la solució? D’entrada, per recuperar la dignitat i el reconeixement dels treballs de menys valor afegit, d’aquelles feines que no requereixen tanta formació. Potser hem de fer un mercat de treball en què les rendes salarials no estiguin tan directament vinculades al valor de mercat de les feines que les proporcionen. Només així podrem revertir el procés de divergència entre les dues classes mitjanes. És un canvi econòmic –i cultural– molt més fàcil d’enunciar que de materialitzar per mitjà de regles i mecanismes institucionals concrets. Perquè es tracta d’un canvi molt profund, estructural. Però no impossible. I cal ser conscients que en la reconstrucció de la classe mitjana, en el marc de l’actual economia informacional, ens hi juguem de fet la supervivència de les nostres democràcies.
Així, doncs, hem de fer polítiques de pre-distribució, que ens permetin organitzar uns mercats de treball que generin moltes menys desigualtats salarials. Però també seguirem necessitant polítiques de redistribució, polítiques fiscals que redistribueixin millor que ara la renda i la riquesa. Legitimades ara per la consciència que les desigualtats de rendes i de riquesa depenen molt menys del mèrit –i molt més de les dues “loteries”– del que ens podria semblar d’entrada. Si les desigualtats econòmiques del capitalisme no són justes, aleshores la política fiscal redistributiva esdevé un imperatiu.
I, per descomptat, caldrà continuar consolidant, reforçant i perfeccionant els nostres serveis públics i en particular aquells dels quals depenen la formació i els títols de les persones. Les nostres escoles i les nostres universitats. I mirar que facin molt millor que no pas ara una cosa que, en realitat, costa molt de fer: neutralitzar l’impacte de la loteria social i de la loteria natural sobre el progrés acadèmic dels estudiants. Que ens aproximin una mica més a l’ideal d’igualtat d’oportunitats del qual avui encara som tan lluny.
Concloem. Amb l’actual estructura productiva, basar el contracte social de les nostres democràcies en un benintencionat “estudia i te’n sortiràs, forma’t i prosperaràs econòmicament” és una bomba de rellotgeria. És alimentar l’extrema dreta, perquè per desgràcia la realitat no es correspon amb aquest pronòstic, amb aquesta promesa, i l’extrema dreta s’alimenta de la frustració. Però no es tracta de renunciar-hi, en absolut, sinó de fer totes les reformes estructurals per tal que aquesta promesa es compleixi molt millor que no pas ara.
Es tracta que les persones es puguin formar en una situació de mínima igualtat d’oportunitats. I es tracta, sobretot, que les seves rendes salarials no siguin tan radicalment diferents segons si han arribat molt lluny o no tan lluny en la seva formació. Que la vida i la sort econòmica dels que tindran menys títols –i, per tant, molt probablement, tindran feines pitjors– no siguin a anys llum de les dels que en tindran més. Només així podrem reconstruir la classe mitjana en l’actual capitalisme informacional. I només així, per tant, podrem salvar les nostres democràcies.
