Descobrir l’ànima de Patricia Highsmith

Patricia Highsmith (1921-1995) és un dels escriptors més importants de la segona meitat del segle XX. Creadora del personatge serial de Tom Ripley, Highsmith va començar la trajectòria el 1951 amb la publicació d’Estranys en un tren, que li va proporcionar una gran fama quan fou adaptada al cinema per Alfred Hitchcock. Així i tot, ja feia deu anys que es guanyava la vida com a guionista de còmics de tota mena. Aquesta narradora excepcional, que dominava tant la dimensió llarga de la novel·la com la curta del relat breu, va escriure uns diaris i uns quaderns del 1941 al 1995.

En aquests quaderns, Highsmith, una escriptora misògina que apreciava més els caragols que no els humans –i sobretot els seus gats– i que era una bevedora de cervesa incansable, hi va escriure de tot: esborranys dels relats i de les novel·les; les seves reflexions sobre l’art de l’escriptura i sobre el món que li havia tocat de viure; xafarderies de tota mena… I així fins a omplir més de 8.000 pàgines de lletra espessa i complicada en un total de 18 dietaris i 38 quaderns manuscrits que els seus editors varen trobar a l’armari de la roba, entre els llençols.

No és que fos una troballa inesperada, perquè l’autora ja havia advertit els seus editors suïssos, Anna von Planta i Daniel Keel, que aquest material existia. Era a casa seva i en algun moment havia tingut temptacions de publicar-lo, si no totalment sí en part, un projecte que mai no havia arribat a dur a terme. Highsmith feia temps que confiava tan sols en ells dos i en la petita editorial Diogenes per gestionar la seva obra i van ser ells que van haver de decidir què se’n feia, de tot aquest material.

El contingut d’aquests quaderns ha estat un dels llibres més esperats d’ençà de la mort de l’autora. Tot i que no el podrem llegir en català, l’editorial Anagrama ha publicat Diarios y cuadernos, més de 1.200 pàgines (que és un 10% del total del material) que ha transcrit, editat i seleccionat pacientment Anna Von Planta per fer-ne una edició acurada, equilibrada i assequible al gran públic. Els relats i els fragments de novel·les n’han estat exclosos. El llibre arriba un any després de poder-se llegir en anglès, coincidint amb el centenari del naixement de l’escriptora.

Lleida i informació transcendental

Atenció a un fet important vinculat amb la ciutat de Lleida. Com es va recordar a bastament l’any passat, any del centenari de l’escriptora, Highsmith va anar a Lleida el 1987, convidada per l’Institut d’Estudis Ilerdencs i per l’actual paer en cap de la ciutat, Miquel Pueyo. Se sap de cert que va tastar la cervesa San Miguel –de fet, s’havia previst una visita a la fàbrica, que no es va dur a terme– i que va pronunciar una conferència transcendental, en què va explicar per primera vegada com havia estat la seva vida a Nova York als anys quaranta en la indústria del còmic. La seva editora explica: “Aquesta conferència va ser molt important perquè era ja en la fase de la seva vida en què pràcticament només parlava amb monosíl·labs.”  El text va ser inclòs al volum Viatges a l’interior de la novel·la (Institut d’Estudis Ilerdencs, 1990) i és un bon complement al munt d’intimitats de tota mena que circulen per les pàgines dels Diarios y cuadernos.

Potser per això els texts dels anys quaranta i cinquanta són els que més fascinen l’editora, que a la presentació del volum va dir: “Llegint els seus diaris de joventut, he tingut la impressió que jo vaig malgastar la meva”, tot recordant que havia viscut a Nova York els mateixos anys que Highsmith, però sense la intensitat que va desplegar l’escriptora, que de dia treballava de guionista de còmics, a la tarda escrivia i a la nit sortia de gresca. En aquestes pàgines, sense embuts, parla de la seva addicció a l’alcohol, del seu lesbianisme i dels amics que va fer a Nova York, com en una colònia per a escriptors –Stan Lee, Judy Holliday, Chester Himes i Flannery O’Connor–, en què mostra també el procés constant de construcció de la mateixa identitat.

Relats com a precedent

Juntament amb totes aquestes entrades, hi havia un munt de relats inèdits ambientats en aquesta Nova York dels anys quaranta i protagonitzats sobretot per dones que proven d’esbrinar qui són abans que la societat els faci saber què se n’espera. Aquests texts varen aparèixer el 2002 a Nothing that meets the eye i han estat el preludi dels dietaris. “Els dietaris han portat molta feina perquè calia transcriure-ho tot i rebaixar-ne la densitat: la intenció era de fer una antologia pensada per al lector corrent”, diu Anna Von Planta.

Els texts que s’han aplegat, doncs, recorren des de la seva època com a estudiant als Estats Units fins als darrers anys a Suïssa. Les nits salvatges del Greenwich Village dels anys quaranta es barregen amb els dubtes sobre la seva identitat sexual, que es resolen ben aviat. I parla dels seus inicis literaris i de l’èxit de la seva primera novel·la. Així mateix, hi apareixen el pas per la colònia d’artistes de Yaddo i la vida amorosa complexa que després reflecteix en part a El preu de la sal, la novel·la que a casa nostra coneixem com a Carol i que va haver de publicar amb pseudònim per evitar l’escàndol.

Els lectors que cerquin també el seu camí per a ser escriptors veuran com Highsmith va lluitar durament per aconseguir-ho, llegint frenèticament els clàssics: l’Ulisses de James Joyce (que per a ella devia ser un clàssic contemporani), Homer, Edgar Allan Poe o Shakespeare –aquests són els autors més citats–, barrejant-ho tot amb la cultura pop de la indústria del còmic on treballava –fins i tot abans que la cultura pop tingués nom– i una intensa vida social. Tot això li va servir per a aprendre economia del llenguatge i per a crear personatges amb pocs trets. Arriba a afirmar que se sent com una prostituta quan escriu texts per als altres per pagar les factures i, en canvi, després troba temps per a fer les pròpies històries.

Emblanquir l’autora

I, és clar, hi apareixen les relacions amb dones i amants, la manera com es va enfosquint la seva relació amb el món. Més endavant, combina reflexions sobre escriptura amb comentaris sobre el món, l’alcohol i les parelles i la relació que manté amb el seu personatge més estimat, Tom Ripley. “Un dels temes recurrents és la fluïdesa de gènere”, diu Von Planta. Com a editora, va prendre una decisió que potser és de les més controvertides: eliminar els comentaris racistes i antisemites de l’autora. “N’hi ha alguns a la dècada dels quaranta i també més tard, cap als setanta i vuitanta. Cap al final de la seva vida, la Patricia es va anar tornant més i més amarga.” També s’han descartat dibuixos o fragments sencers de novel·les.

Atenció a fets interessants que demostren que la vida fa moltes voltes: als Estats Units la primera publicació que es va fer ressò dels diaris i que va aconseguir de publicar-ne un avançament va ser la revista The New Yorker, una publicació que en cap moment no va voler publicar els relats de Highsmith, quan ella va provar d’obrir-se pas en la seva carrera literària enviant-los a la capçalera per si la volien contractar.

Amb la publicació d’aquest volum tan ambiciós, Anagrama rebla el clau en l’objectiu de difondre l’autora a l’estat espanyol. L’editor Jorge Herralde va dir: “A principi dels anys vuitanta, quan la vàrem començar a publicar, només la coneixien aquells qui es quedaven a mirar fins al final els títols de crèdit de les adaptaci­ons dels seus llibres al cinema.” En definitiva, un moment literari per a conèixer molt millor una de les obres i un dels escriptors més importants del segle XX que continua ben present a les llibreries de casa nostra.