Icària, el barri arrasat pels Jocs Olímpics del 92

Aquesta zona industrial del Poblenou va desaparèixer el 1987 per donar cabuda a la Vila Olímpica · No s'hi va conservar cap edifici del patrimoni arquitectònic

VilaWeb
El barri d'Icària enderrocat, amb la xemeneia de Can Folch dempeus. Autor: Arxiu Històric del Poblenou
Josep Rexach Fumanya
10.07.2022 - 21:40
Actualització: 11.07.2022 - 07:45

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 3 d’agost de 1987 els buldòzers van entrar a la zona industrial del Poblenou de Barcelona per començar a enderrocar naus, magatzems i fàbriques. Començava la desaparició d’un barri que durant anys havia estat conegut amb el nom d’Icària. En cosa de setmanes, aquella extensió de terreny va convertir-se en un solar de pols que fou l’embrió de la Vila Olímpica. La ciutat s’havia abocat en l’organització dels Jocs Olímpics del 1992, dels quals farà trenta anys el 25 de juliol. Les institucions es van aclucar d’ulls, i fou arrasat un patrimoni arquitectònic del qual només resten plans, fotografies i paraules.

Aquest barri va néixer a final del segle XIX al marge del Poblenou, que finalment el va acabar engolint amb el creixement demogràfic. A vista d’ocell, tenia forma triangular. Era limitat, a la banda de muntanya, per l’actual avinguda d’Icària; i a la banda de mar, per la línia de tren. Entremig es desplegava un paisatge de naus i magatzems que anava des de l’Hospital del Mar fins al col·lector del Bogatell, darrere el cementiri del Poblenou.

Vista aèria del barri d’Icària abans de ser enderrocat

El seu nom provenia d’aquest indret que s’imaginaven els socialistes utòpics que van ser encapçalats per Étienne Cabet. El barri era format per quaranta empreses, però també per 504 residents. Com passa habitualment en aquestes zones, eren els treballadors d’aquestes indústries qui s’hi instal·laven a viure. La majoria, provinents del País Valencià i d’Osca, atrets per la industrialització de la ciutat. Així ho explica l’estudi del 1988 Història i vida quotidiana. El barri d’Icària, futura Vila Olímpica dirigit per l’antropòloga Concepción Doncel. Aquestes famílies van ser indemnitzades o bé reubicades en habitatges municipals de la Gran Via de les Corts Catalanes.

Amb el temps es va anar degradant i també s’hi va traslladar gent que no trobava lloc al centre de la ciutat. “Al costat hi havia el cementiri del Poblenou, a l’altre extrem un llatzeret on portaven els leprosos que després es convertiria en l’Hospital del Mar; i el Bogatell, que era una claveguera a l’aire lliure. Per tot plegat, els barcelonins ho interpretaven com un lloc marginal. S’ho miraven com si fos el Somorrostro, que quedava a l’altra banda de la via del tren tocant a la platja. Moltes vegades, per manca de coneixement, no diferenciaven entre una cosa i l’altra”, explica Enric H. March, historiador i bon coneixedor del passat de Barcelona.

Enderrocs sense miraments

Si l’octubre del 1986 Joan Antoni Samaranch proclamava Barcelona com a ciutat olímpica per als Jocs del 1992, només deu mesos més tard començava l’enderrocament del barri on l’arquitecte Oriol Bohigas havia projectat la construcció de la Vila Olímpica. Aquella planificació urbana va afectar 79 hectàrees i va construir 2.500 habitatges. La idea no era tan sols donar acollida als esportistes olímpics, sinó també revitalitzar una zona que s’anava annexionant més a Barcelona i transformar el front marítim per obrir la ciutat al mar.

El compromís olímpic en què eren immerses la ciutat i les institucions no va tenir en compte el patrimoni arquitectònic industrial que tenien entres mans. Es van ensorrar absolutament tots els edificis, llevat de la xemeneia de la fàbrica Can Folch, l’únic vestigi d’aquella època. Aquesta era precisament la companyia més important de les quaranta que hi havia al barri. Fabricaven gel, destil·lats, farines i paper: “Hi havia peces d’arquitectura industrial realment notables, com ara una part dels magatzems de Crèdits i Docks, unes naus amb unes voltes catalanes maquíssimes; la fàbrica Rocamora, que després va acabar essent la Motor Ibèrica, també era un element valuós”, explica en una conversa telefònica l’historiador Francesc Caballé. “T’ho dic a l’inrevés. Quan s’han fet plans de protecció de patrimoni industrial del Poblenou, com el del 2004, s’han protegit espais i edificis de menys valor que els que es van enderrocar per fer la Vila Olímpica. Sens dubte”, diu en to categòric.

Caballé va participar en un grup interdisciplinari format per arquitectes, historiadors, antropòlegs i un equip d’imatges, impulsat pel Museu d’Història de Barcelona, que aquell 1987 es va dedicar a catalogar tots i cadascun d’aquells edificis abans no desapareguessin per sempre més: “Havíem de fer de notaris d’allò que desapareixeria del paisatge urbà de la ciutat”, recorda Caballé, que va fotografiar i documentar aquells edificis mentre les excavadores començaven a enderrocar-los. Aquella metodologia de documentació d’edificis va servir de model per a les catalogacions que es van fer a partir d’aquell moment a la ciutat. Es pot consultar ací.

No es va voler saber què hi havia. L’Ajuntament de Barcelona havia decidit que allò havia d’anar a terra per fer la Vila Olímpica i no es va considerar de conservar cap edifici. Aquesta actuació estava emparada per un entusiasme olímpic a escala institucional i social; s’havia de renovar la ciutat ràpidament i a qualsevol preu. “Es van tancar els ulls i es va tirar endavant amb tot, sense fixar-se en què es feia. Pensa que moltes intervencions arqueològiques es van fer a corre-cuita i ni tan sols els directors de les excavacions van fer les memòries perquè, per vergonya, no gosaven fer-ho”, explica Enric H. March.

La veritat és que el barri d’Icària ja era una zona relativament degradada, una zona condemnada, i unes quantes fàbriques ja havien començat a marxar a la Zona Franca o fora de Barcelona. De fet, ja hi havia hagut un primer intent de desmantellar la zona als anys seixanta. El Pla de la Ribera era un pla d’especulació urbanística vinculat a grans empreses privades del país i capitanejat per Pere Duran Farell. El projecte era assessorat pels advocats Miquel Roca i Narcís Serra, qui acabaria essent batlle de la ciutat durant la requalificació final d’aquesta zona. L’oposició veïnal no va permetre de tirar endavant aquest projecte, que va quedar desat en un calaix. Trenta anys més tard, la ciutat va girar els ulls i el consens olímpic que hi havia al gruix de la població no va poder salvar cap edifici.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes