22.12.2025 - 21:40
El govern de Badalona, encapçalat pel batlle Xavier García Albiol, va impulsar fa uns quants mesos el desallotjament de l’antic institut B9, on vivien quatre-centes persones, i la jutgessa ho va avalar a començament de desembre. Dimecres, finalment, un gran desplegament d’agents de la Guàrdia Urbana, els Mossos d’Esquadra i la policia espanyola van fer fora tothom, amb unes quantes identificacions i detencions incloses. Mireia Salazar forma part de l’equip d’advocats del despatx Baula que defensa els desallotjats. “Per pur activisme, perquè els advocats no ens hi podem girar d’esquena”, diu en aquesta entrevista. I explica que, a parer seu, s’han comès irregularitats serioses en totes tres fases del procés. Bona part dels desallotjats han passat aquests darrers dies, de molta pluja, a la intempèrie, sota un pont; uns altres han ocupat un antic alberg clausurat per Albiol l’any passat; i uns altres, encara, la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat, on s’han trobat protestes de veïns.
—Teniu cap dubte sobre si el desallotjament, tal com s’ha fet, ha estat legal?
—No ho ha estat. I tant que no. Anem acabant de valorar les pròximes accions legals per a reclamar responsabilitats tant a l’ajuntament com al jutjat, que va avalar un desallotjament sense garanties. Això obre tres fronts. Primer, hem interposat un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la decisió d’autoritzar l’entrada, perquè entenem que en tota la fase d’autorització es van vulnerar drets fonamentals. Ho vam al·legar i la jutgessa ni tan sols ho va tenir en consideració. Segon, emprendrem accions jurídiques sobre la situació actual, atesa la manca de reallotjament. I se n’obrirà encara una altra: si la resolució ja vulnerava drets, creiem que l’execució de la resolució en torna a vulnerar.
—Per què?
—Perquè el desallotjament ha incomplert el marc legal, però també la resolució de la jutgessa. Era una resolució molt breu i matussera, però deia que si més no s’havia de garantir l’assistència social bàsica, i això no ha passat. També deia que només s’hi hauria de poder fer l’acció administrativa prevista, que era el desallotjament. Llegeixo: “L’activitat a desenvolupar durant l’entrada s’haurà de limitar a l’objecte exclusiu que s’indica a la part dispositiva –és a dir: a l’acte administratiu de desallotjament– sense que es pugui aprofitar per a l’execució de cap altra situació administrativa, i si de cas a posteriori s’haurà de remetre a aquest jutjat un informe detallat de les circumstàncies de l’entrada, a fi de descartar qualsevol excés o desviació.” Això no va ser així: hi va haver identificacions i detencions per part de la policia nacional.
—I el marc legal, per què el vulnerava, la resolució primera de la jutgessa?
—Incomplia unes quantes normatives. Per exemple, l’article 14.2 de la llei 19/2020 d’igualtat de tracte i no-discriminació, que preveu dues coses. Una: “Promoure l’accés a serveis d’acolliment temporal de persones en situació d’exclusió social que no disposen de les condicions sociofamiliars i d’atenció necessàries per a romandre en llur habitatge quan aquesta situació és deguda a una causa de discriminació o és agreujada per aquesta circumstància discriminatòria.” Hi ha un component discriminatori que hem anat assenyalant. I dues: “Vetllar perquè els plans per a l’eradicació del barraquisme o dels assentaments informals compleixin les garanties internacionals contra els desallotjaments forçosos, i no provoquin un impacte desproporcionat en alguns grups o minories en situació d’especial vulnerabilitat ni impliquin cap mena de discriminació.”
—I el cas del B9 encaixa en el supòsit del barraquisme i els assentaments informals?
—Creiem que hi encaixa, sí. Entre més raons perquè l’ajuntament s’havia referit a l’institut B9 com un “autèntic poblat de misèria.” Fins que els ha vingut de gust passar a un marc de criminalització de l’ocupació, ells en parlaven com un assentament informal, i això genera unes obligacions per part de les administracions. No només per a l’Ajuntament de Badalona, també per a la Generalitat. Catalunya no té un pla d’abordatge dels assentaments informals, tot i que era previst a la llei 24/2015 de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica.
—…
—L’article 5.6 diu: “Les administracions públiques han de garantir en qualsevol cas el reallotjament adequat de les persones i unitats familiars en situació de risc d’exclusió residencial que estiguin en procés d’ésser desnonades de llur habitatge habitual, per a poder fer efectiu el desnonament. El mecanisme de garantiment del reallotjament l’ha d’acordar la Generalitat amb l’administració local.”
—Per tant, la Generalitat se n’ha inhibit, de tot això, de manera inexplicable.
—I tant. Totes les administracions ho sabien. El Departament d’Habitatge ho sabia. El de Drets Socials, també. L’Oficina d’Igualtat de Tracte i No Discriminació té una denúncia a la seva taula des de fa tres mesos per aquest tema. Insisteixo que s’incompleixen uns quants articles precisament de la llei d’igualtat de tracte i no-discriminació, i aquí ningú no ha fet res. Ara els esclata a la cara, però creieu-me que ho sabien.
—Potser hi ha qui pot pensar: tot això està molt bé, però no parlem de ciutadans d’aquest país, sinó de persones en situació irregular, i jurídicament deu tenir algun efecte.
—No. En absolut. Establir aquesta distinció seria clarament discriminatori i racista. No són lleis que s’apliquin només a persones en situació regularitzada. No hi té res a veure. Si no, no tindríem ningú reallotjat enlloc.
—Per què penseu que la jutgessa no va tenir en compte que el desallotjament podia incomplir totes aquestes normatives?
—Perquè no ho va voler. Jo també em faig aquesta pregunta, i de fet li ho hem demanat, a la jutgessa i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb la nostra apel·lació, perquè entenem que és clarament una vulneració del dret de tutela judicial efectiva. He comparegut amb els residents, m’has considerat com a part afectada, t’he al·legat tot això i no ho has ni esmentat? Hi ha una vulneració, aquí. Un jutge ha de vetllar pel compliment de la legalitat, i no ho ha fet. Malauradament, no és una sorpresa que hi hagi jutges que ignorin els drets fonamentals.
—En una entrevista a Crític posàveu en dubte que hi hagués hagut veus d’experts independents –com ara arquitectes– que acreditessin riscs seriosos. Hi heu pogut aprofundir, en això?
—No han tingut res d’això. Hi ha un informe de Patrimoni fet d’acord amb una inspecció de la Guàrdia Urbana. És l’única cosa que s’ha tingut en compte. Ara la Guàrdia Urbana és un despatx d’arquitectes? Caldrà estar atents de si aquesta tècnica es va fent servir cada vegada més. És molt fàcil per als ajuntaments al·legar riscos per a forçar desallotjaments sense garanties: “Hi ha una modificació del cablatge elèctric, això pot ser un risc, desallotgem-ho.” És lamentable que la via civil tingui més garanties que la via de les administracions, que són les qui t’han de reallotjar. A Barcelona ja ens ho trobem.
—El batlle de Badalona, Xavier García Albiol, va fer un piulet dissabte en què deia: “A Badalona, en només 4 dies ha caigut el 50% de la pluja que habitualment registrem en tot un any.” El fet que ell sigui conscient que envia 400 persones a la intempèrie en una situació meteorològica molt perillosa pot ser un agreujant o un delicte separat, més enllà dels incompliments normatius?
—Si més no, evidencia la seva intencionalitat de negligir. Dissabte, persones que l’ajuntament havia enviat sota un pont rebien alertes al mòbil demanant que els veïns no es posessin en rieres. Hi ha hagut una voluntat deliberada de desprotegir aquestes persones.
—En les declaracions i els discursos amb què Albiol ha bastit el desallotjament pot haver comès cap delicte?
—Estudiem accions legals sobre això i no les puc avançar, però clarament ha fet un discurs que alimenta, com a mínim, pràctiques i conductes discriminatòries. Va manifestar literalment que a aquesta gent no els pensava destinar “ni un sol euro”, amb referències constants a la seva condició d’immigrants. Hi ha un col·lectiu al qual de manera consistent el consistori badaloní declara que no protegirà. No se n’amaguen.
—Albiol afirma que entre els qui vivien a l’institut B9 hi havia persones que causaven conflictes i robaven.
—L’únic objectiu és criminalitzar-los. És discurs d’odi. Si fos cert, creieu-me que tindrien les dades i les farien servir. Però fins i tot hauríem d’anar més enllà: que una persona hagi comès un delicte no vol dir que tu com a administració no l’hagis de protegir. Seria molt greu que comencéssim a caure en això.
—I els veïns que han blocat l’accés a la parròquia que ha d’acollir immigrants desallotjats, en poden haver comès cap, de delicte?
—Ho anem estudiant. Hi ha d’haver una investigació sobre això. La fiscalia ho hauria d’investigar, almenys. I ens agradaria que també ho estudiés l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació.
—Abans parlàveu de la inhibició de la Generalitat. Què més havia d’haver fet, el Departament de Drets Socials?
—D’entrada, actuar des del primer moment que en van tenir coneixement. La responsabilitat de reallotjar aquestes persones és tant de l’administració local com de la Generalitat, especialment si la Generalitat sap que hi ha un ajuntament rebel que de manera reiterada et diu que no hi farà res. S’havien d’haver anticipat. Quan dimecres es van trobar que ja s’enviava gent al carrer, havien d’haver actuat. I no van actuar dimecres, ni dijous, ni divendres, ni dissabte. Fixeu-vos quants dies no han actuat, encara que veien que la precarietat no feia més que reproduir-se. La Generalitat n’és corresponsable.
—És sorprenent o és habitual que Drets Socials es captingui així?
—No puc parlar de tots els casos, però la meva impressió és que no és cap pràctica aïllada. Tenim un problema, a Catalunya, i és que no tenim un pla d’abordatge ni de sensellarisme ni d’assentaments il·legals. I no parlem de Badalona i prou, sinó de la Zona Franca, de la llera del Besòs i un llarg etcètera. La gent no s’evapora: es mou i s’ajunta perquè així es protegeix col·lectivament. Així es van creant assentaments. I la Generalitat ho sap. I no hi intervé.
—Aquests dies torna a córrer un argument, però: si dissenyes un escut normatiu molt garantista per a situacions com la de l’antic institut B9, pots generar un efecte crida.
—Em sembla d’un nivell de misèria… Voler garantir els drets de la gent que està al carrer no vol dir que vulguem normalitzar ni sistematitzar que hi hagi gent al carrer. Els hem de protegir. Quan hi ha gent al carrer, cal defensar-los els drets, no vulnerar-los-els encara més. Ningú no està al carrer si té alternativa. Hem de partir d’aquí. La primera cosa que hauríem d’aconseguir com a societat és que ningú no estigui al carrer. Els companys d’Arrels i més entitats que fa anys i panys que lluiten contra el sensellarisme ho saben. Això que hem viscut aquests dies ha estat un dels moments més greus de la normalització de la misèria. Eradicar els assentaments no vol dir expulsar la gent cap a un altre lloc. Això és desplaçar, no eradicar.
