Nil Cardoner és el protagonista del film 'Fènix 11 23'

Dijous passat, l’associació Catalans DK (de catalans que viuen a Dinamarca) em va convidar a participar en un debat en el marc del Copenhagen Catalan Film Festival, que se celebra aquests dies a la filmoteca de la ciutat. Després de la projecció del film Fènix 1123, el diputat del parlament danès Magni Arge i jo vam compartir amb el públic unes quantes reflexions sobre els paral·lelismes entre aquells fets ocorreguts el 2004 i el 2005, quan l’aparell de l’estat espanyol va acusar de terrorisme un nen de 14 anys perquè havia gosat de demanar a una empresa que etiquetés en català, i la situació que vivim actualment a Catalunya, on els casos d’atacs contra independentistes i crítics amb el règim, especialment des de l’aplicació del 155, proliferen com una plaga i ens atrapen a tots en una densa teranyina feixista.

Jo vaig voler destacar, especialment, els mètodes humiliants que va fer servir la fiscal de l’Audiència espanyola amb l’Èric, uns mètodes que avui veiem com reprodueixen (amb matisos i variants lleugerament diferents però amb el mateix to inquisitorial) els jutges i fiscals que acusen els nostres representants de rebel·lió. La diferència, però, entre l’actitud de l’Èric, que es va negar a doblegar-se davant la fiscal, i la dels nostres representants (amb excepcions honroses com la de Mireia Boya) és crucial. És la diferència entre demostrar que creus fins al final en la causa que defenses; que els teus principis i la teva dignitat són ferms i que no et desdius del projecte legítim, democràtic i pacífic que et lliga i et fa responsable davant els 2 milions i escaig de ciutadans que t’han cregut, o bé llençar la tovallola i deixar-nos, a tots plegats, a la intempèrie. L’Èric no en tenia cap, de compromís amb la ciutadania, però el tenia amb si mateix, i al cap i a la fi això és el més important.

Perquè si renuncies als teus principis i creences, què et queda? Tots aquests acataments a la constitució espanyola i totes les promeses d’abandonar la defensa de la independència per la via unilateral (l’única possible, com tothom amb dos dits de front sap molt bé); tots aquests maltractaments contra la pròpia ànima acabaran passant factura a molta de la nostra gent. Tret, és clar, dels cínics: els qui d’entrada tenen uns principis però que, com deia Groucho Marx, si convé els canvien per uns altres. En aquests casos, l’estafa envers la ciutadania és això: una estafa, però en el cas dels qui afluixen, la cosa va molt més enllà i mina la moral de tot un poble.

Entre la feblesa dels uns i el cinisme dels altres, els ciutadans ens hem quedat orfes de líders capaços d’implementar l’última fase del procés (la que donava sentit a tota la resta) i hem perdut un altre dels grans moments que la història, fins ara, ens ha anat oferint amb comptagotes als catalans. Puigdemont ha reconegut que es va equivocar el 10 d’octubre, i a poc a poc va apareixent el llautó sota els arguments que fins ara ens havien donat: ni les amenaces de violència, ni la suposada manca de preparació d’estructures d’estat, ni la manca de reconeixement internacional no van ser l’element clau que va decantar la balança cap al plat de la no-declaració primer i la no-implementació de la república després.

Especialment l’argument de la manca de reconeixement internacional és ofensiu: quin país ens havia de reconèixer, si mai es va arribar a demanar oficialment? El dia 3 d’octubre, quan de cop i volta i, amb els deures fets i una agenda de contactes treballats en el decurs de dos anys, a la Delegació de Dinamarca i els Països Nòrdics vam rebre l’encàrrec de buscar mediadors, vaig veure que la cosa no anava gens bé. ‘Mediadors? ‒vaig replicar jo, alarmada‒ Però que no havíem de declarar la independència en 48 hores?’ L’agenda de contactes que havia de servir per comunicar a les nostres contraparts, oficialment, els resultats del referèndum el mateix dia 1 a la nit i preparar el terreny per al reconeixement, no s’havia tocat. En lloc d’això, vam començar a buscar mediadors contra-rellotge (‘Per mi que no quedi’, pensava jo), i una de les coses més desoladores va ser constatar el desconcert d’alguns dels nostres contactes d’alt nivell en sentir que buscàvem mediació. Després d’anys de manifestacions enlluernadores, després d’haver-nos passejat per parlaments i cancelleries escandinaves fent un discurs impecable (‘si guanya el no ho respectarem, perquè som demòcrates; si guanya el sí aplicarem el resultat i desenvoluparem la República, perquè som demòcrates’), després que les imatges de la policia espanyola obrint el cap a votants pacífics l’1 d’octubre hagués fet la volta al món, aquests catalans ara truquen per dir que busquen mediadors? ‘Ja li diré alguna cosa, si li sembla’, responien alguns, desorientats i segurament amb un punt d’alleujament. Als Països Nòrdics en vam trobar tres, de figures de renom disposades a fer de mediadores o, com a mínim, a oferir-se en públic com a tals encara que Madrid les rebutgés. Mai no vam saber què se’n va fer.

El problema, simplement, va ser la feblesa dels uns i el cinisme dels altres. Això darrer és deshonest, traïdor, immoral, però la cosa que ens va perdre definitivament va ser el tremolor de cames dels que se suposava que hi creien fins les darreres conseqüències.

I ara, què ens queda? Doncs ens queda la CUP, que un cop més demostra la seva dignitat i coratge negant-se a acceptar que el nostre President el decideixin a Madrid, i els 2 milions de persones que han mostrat tenir tota la fermesa i sentit de país que no han tingut els líders del procés. La gent que va anar a votar l’1 d’octubre, i que tampoc no van fallar el 21D. Si cal anar a noves eleccions, anem-hi; una cosa que segur que no porta enlloc és seguir encallats en aquesta dinàmica d’acotar el cap, autodestruir-nos l’ànima i deixar que un estat feixista amb carcassa de demòcrata ens devori sense ni tan sols haver perdut una guerra. Mentrestant, explotem la via internacional tant com puguem, des de Brussel·les i Suïssa, i activem i mobilitzem tots els nostres contactes. I, sobretot, no donem més oportunitats a febles i cínics.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb