Deparkineo: “Reivindiquem donar la tabarra”

Carmen Alonso (1998), Maria Devesa (1998) i Marta Meneu (1998) són les tres integrants de Deparkineo, un pòdcast en català que enregistren un cop cada mes a Ràdio Godella (Horta Nord). Totes tres són periodistes i ofereixen un producte en format conversacional. Cada capítol és una conversa amb amigues –documentada, però amena– en què sorgeixen preguntes quotidianes sobre temes molt diversos. Parlen de tot i sense embuts: sexualitat, autoestima, turisme, habitatge… Ara han rebut el primer reconeixement al seu projecte, el premi Sonor a millor pòdcast conversacional, i encara no s’ho acaben de creure. A l’horitzó: que Deparkineo es converteixi en la seva feina. Parlem amb elles de la situació del pòdcast, de les dificultats a què s’han d’enfrontar com a noies joves i de què esperen del futur.

—Deparkineo. Així és com es diu el vostre pòdcast. N’heu fet gaire de parkineo? Per què vau triar aquest nom?
—Maria Devesa [M. D.]: Aquest pòdcast es diu així perquè la idea de fer-lo precisament va sorgir, estan les tres de parkineo. Érem en un festival i mentre érem en la prèvia vam pensar que podríem fer alguna cosa les tres. En eixe moment crec que se’ns van ocórrer un parell de noms, però quan en vam parlar un poc més seriosament vam veure que Deparkineo era un bon nom perquè, literalment, va sorgir així la idea.

—Marta Meneu [M. M.]: També volíem reapropiar-nos la fama que tenim en València, hereva de la Ruta del Bacallà. Volíem reapropiar-nos el fet d’estar de parkineo. Al final no és res més que estar en un pàrquing, d’entrompada, de festa… Abans es feia sobretot en els pàrquings de les grans discoteques o en les grans sales de música. Nosaltres volíem fer nostre el concepte i anar més enllà dels estereotips que tenim els valencians de persones que ens agrada molt la festa: som així i estem orgulloses del lloc d’on venim.

—Heu triat el format conversacional i els episodis duren cap a una hora. En algun episodi heu explicat que analitzeu qualsevol tema com si fos una tesi doctoral… Reivindiqueu donar la tabarra!
—M. M.: Quan vam decidir fer un pòdcast, vam veure que hi havia una mancança de format: no hi havia pòdcast conversacional adreçat a gent jove i en valencià. A Catalunya sí que n’hi ha més, però a València això faltava. Per això vam triar fer aquesta mena de pòdcast.

—M. D.: Reivindiquem donar la tabarra. La idea de fer una tesi doctoral de qualsevol tema està molt vinculat a la fórmula d’estar d’entrompada o en la prèvia d’una festa en un pàrquing i agafar qualsevol persona que et vinga i et comença a contar què ha llegit i d’ací començar a pegar-li voltes i que al final el cercle siga de deu persones. Estar en el maleter d’un cotxe d’entrompada és molt més barat que pagar una entrada en una discoteca. Però moltes vegades, és així, en el maleter d’un cotxe i d’entrompada on sorgeixen els debats més interessants i on els joves podem compartir les nostres opinions.

—M. M.: L’espai que t’ofereix estar de parkineo, d’entrompada, també et permet parlar amb els teus amics i és una mena d’oci, a l’aire lliure, que connecta a la gent jove.

—Vau decidir fer un pòdcast… Ràdio Godella s’hi va posar bé.
—M. D.: Ens venia molt de gust fer una cosa totes tres. El pòdcast és un format que ens agrada moltíssim com a consumidores, però veiem que al nostre voltant, al País Valencià, no n’hi havia gaires. Vam veure una oportunitat i una bona manera de començar un nou projecte.

—M. M.: Estem acostumats que tothom pot crear contingut en internet avui dia. Aleshores la primera cosa que ens vam plantejar va ser fer-ho tot amb els nostres mitjans a casa d’alguna. De fet, el primer episodi és a casa de Carmen. Però ens vam adonar que per limitacions tècniques i pel que significava en recursos havíem de trobar una alternativa. Aleshores és quan vam pegar com un poc el salt i vam buscar un estudi on poder fer el pòdcast. I així vam arribar a la Xarxa Municipal d’Emissores.

—Carmen Alonso [C. A.]: El 2021, que va ser quan vam començar a gravar a Ràdio Godella, no eren molts els pòdcasts que gravaven allà, i hi havia molta disponibilitat. I ara, per exemple, s’han disparat els projectes que hi graven. No sols pòdcasts, sinó també altres coses com ara programes de Twitch en directe.

—D’alguna manera heu estat pioneres?
—M. M.: Deparkineo es va començar a diferenciar des del primer moment dels continguts audiovisuals, amb un fort punt de gen zeta, amb molt de contingut a les xarxes… Fem un contingut molt diferent, però en una ràdio tradicional.

—M. D.: Sí, jo crec que potser hi havia projectes que no s’ho havien plantejat i que van començar com nosaltres. Van comprar els micròfons i gravaven des de casa, però potser en veure com fèiem nosaltres les coses, van veure que podien anar a una ràdio municipal i demanar els estudis, que és molt més senzill i la qualitat puja.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by deparkineo (@deparkineo)

—Parleu de tot i sense embuts: de fer-se gran, de l’autoestima, de sexualitat, d’addiccions… Els mitjans tradicionals toquen massa poc aquesta mena de debats?
—M. M.: Són debats que sí que es tenen en els mitjans tradicionals, però s’aborden sense veus joves. És a dir, als mitjans tradicionals falten veus joves. Nosaltres parlem de coses que els mitjans també referencien, o siga, problemes d’addiccions o de l’habitatge o del turisme… Són coses que els mitjans sí que cobreixen… Ho fan, però sempre amb la mateixa perspectiva.

—M. D.: A més, nosaltres intentem generar una atmosfera de conversa entre amigues. No cal que sigues expert en un tema per a tenir una opinió. Prioritzem les experiències en primera persona. S’acaben generant converses molt interessants i en aquests espais es poden preguntar dubtes sense pensar que algú et jutjarà.

—C. A.: Tot i que nosaltres ens documentem abans de parlar de qualsevol cosa, no sabem de tot. Parlem de les nostres perspectives i de les nostres vivències i de les persones que tenim al voltant.

—M. M.: Des del format informal que oferim a la gent jove, volem transmetre la idea que no fa falta estar molt informat per a poder-te comprometre, opinar o formar-te el teu discurs.

—Els pòdcasts de dones que parlen entre elles tenen molt d’èxit. Per què creieu que passa? És un gènere en si mateix?
—C. A.: Estem molt poc acostumades a veure en els mitjans tradicionals espais liderats per dones o on la majoria de la representació siga de dones i especialment si parlem de dones joves. M’encanta consumir productes fets per dones perquè m’hi sent molt identificada i, a part, m’arriba de veritat. No és simplement una qüestió informativa sinó que va més enllà i fa que m’hi identifique, que m’hi involucre…

—M. M.: A més, jo també note que en l’entorn digital s’associa a les dones la creació de contingut superficial, sense discurs. Aleshores, en el pòdcast, no sé per què, sí que ha trobat referents femenins.

—M. D.: I a nosaltres no ens escolten només dones, està pràcticament al 50%. Potser pensaries que com que és un producte fet per dones i en eixa clau femenina, només l’escoltarien dones, però no és així. I a mi això em fa molt contenta.

—C. A.: Cal acabar el mite de productes fets per dones i per a dones.

—Estèticament, també voleu transmetre una imatge molt concreta: combineu l’estil més de carrer amb l’onada dels anys dos mil, que ara és a l’ordre del dia. D’on ve tota aquesta nostàlgia pels 2000?
—M. M.: La imatge al principi va començar del fet d’estar de parkineo. Al final estar de parkineo també és força nostàlgic encara que no siga de l’època dels 2000. A escala de mercat també es va vivint la tornada.

—C. A.: És un estil en què ens sentim còmodes, ens agrada inspirar-nos en referents musicals com Bad Gyal, el grup Marala, que tenen eixa estètica de flow 2000. I tot plegat casa molt bé amb la idea del nostre pòdcast.

—Potser és una estètica que abans s’associava a uns sectors molt concrets (barris…) i que ara s’ha estès a molts altres. Això és positiu?
—M. M.: Aquesta nostàlgia també ix per la manera com s’ha muntat el sistema. La joventut s’allarga perquè no podem emancipar-nos, no podem ser autònoms de les nostres famílies. La gent cada vegada estudia més… I si a tot això hi sumes la pandèmia… La nostra generació s’aferra a coses que ja coneix i una potser és l’adolescència i tots els referents d’aquell moment.

Menjar és un dels grans plaers de la vida i a totes ens encanta, però… [x desgràcia] per a menjar, s'ha de cuinar. Al 2×8 posem a prova la paciència de la @croquetadexoco amb la nostra ineptitud a la cuina 💖 pic.twitter.com/xd9FLr85fF

— deparkineo (@deparkineo) May 30, 2023

—Ara que tothom fa pòdcasts, com ho feu per distingir-vos de la resta, i que la gent us esculli a vosaltres?
—C. A.: No sé si ara seré egòlatra, però jo diria que són unes quantes coses. La imatge corporativa del pòdcast; la part audiovisual, que és un factor diferencial, i el fet que som tres dones joves amb formació periodística –que ens permet de fer bons guions– i que a més som amigues. Es crea un clima molt bonic i no tenim gens de vergonya d’explicar les nostres experiències personals.

—Els vostres convidats vénen de tots els Països Catalans. Teníeu clar des del principi que volíeu transmetre aquesta idea de país?
—M. M.: L’etiqueta “contingut en valencià”, últimament agafa una espècie d’etiqueta limitadora, però nosaltres des del principi vam concebre que el pòdcast que havia de ser en valencià. Volem parlar de qualsevol tema amb qualsevol persona; per a nosaltres la llengua és l’instrument i amb una decisió conscient és fet en valencià. Pensàvem que mancava en eixa llengua. La llengua implica una cosmovisió i una cultura, però no ens ha de limitar.

—Calen més productes en català?
—M. M.: Calen més continguts audiovisuals en valencià, però sense complexos. Que es puga parlar de tot i que la llengua siga només la via. És a dir, que la llengua no implique ser un tipus de persona, un tipus de valencià, un tipus de català.

—M. D.: Últimament, hi ha una explosió de gent que s’anima a fer projectes en valencià. I això és molt bonic. Com més gent hi ha, més gent s’anima a fer-ne. Es fa contingut en valencià més enllà de tòpics i de llengua. Són els passos que es comencen a fer cap a una normalització lingüística en xarxes.

—Us agradaria que Deparkineo es convertís en la vostra feina principal?
—Totes: Sí! [Riuen]

—M. M.: La veritat és que sí. Sempre ho hem dit. És un projecte que naix del nostre temps lliure i ja fa dues setmanes que hi treballem. Intentem tenir el mínim de despeses possibles, però de moment no tenim ingressos. El nostre objectiu és que siga sostenible.

—C. A.: És maco el procés que hem seguit. Tot va començar lluny d’una expectativa professional, però ara ja ha eixit la paraula “professionalització”. Això sí, encara ens falta molt per a poder viure de Deparkineo.

—I ara heu rebut un reconeixement dels premis Sonor amb el guardó a millor pòdcast conversacional. Com ho heu rebut? Us ho esperàveu?
—M. D.: Només la nominació ja va ser espectacular. Recorde llegir la llista i veure que érem finalistes. Ho recorde amb molta il·lusió, fins i tot vaig plorar. Va ser una emoció increïble, molt forta. Però no ens imaginàvem poder guanyar el premi.

—C. A.: En comparació amb la resta, ens veiem tan lluny pel que fa als recursos que vèiem inviable guanyar el premi.

—M. M.: Vam fer conya a la gala perquè en tots els discursos d’agraïment la gent donava les gràcies a tot l’equip i en canvi nosaltres només ens podíem donar les gràcies a nosaltres mateixes. És el que tenim!