10.08.2025 - 21:40
|
Actualització: 11.08.2025 - 11:44
El segon trimestre del 2023, la taxa de fecunditat de Corea del Sud es desplomà fins a la xifra més baixa registrada mai en un país en situació de pau: 0,72 fills per dona, tres vegades menys que no la taxa de reemplaçament –2,1 fills per dona a les economies desenvolupades– que caldria per a mantenir estable la població del país sense necessitat de la immigració. El ministre de Justícia d’aleshores, Han Dong-hoon, alertà que el país es trobava al caire de l’extinció; la premsa internacional deplorà el cas sud-coreà com, no sense un cert dramatisme,“el primer genocidi autoinfligit de la història”. Si la taxa de fecunditat actual del país es manté, Corea del Sud perdrà gairebé tres quarts de la població actual l’any 2100: passarà dels 51,7 milions actuals a tan sols 13,5 milions; la davallada podria ser encara més pronunciada en cas que la natalitat continués baixant.
Corea del Sud és un cas extrem, però no pas l’únic, ni de bon tros. Al Japó, país veí, on la davallada de la natalitat ha superat fins i tot les previsions més pessimistes de les autoritats demogràfiques, els naixements caigueren l’any passat a la xifra més baixa d’ençà que van començar els registres, el 1899; l’any anterior, el qui era primer ministre, Fumio Kishida, havia avisat que la davallada de la fertilitat deixava el país “al caire de no poder continuar funcionant com a societat”. A Europa, països com Itàlia, Anglaterra o Polònia també registraren la taxa de fecunditat més baixa de la seva història el 2024; a l’estat francès, el segon amb la taxa de fecunditat més alta de tota la UE, els naixements es van desplomar fins al punt més baix d’ençà del 1918, a les acaballes de la Primera Guerra Mundial.
El declivi de la natalitat és una tendència planetària: dos terços de la població mundial viuen en països on la natalitat és inferior a la taxa de reemplaçament, i si la trajectòria actual es manté, d’ací a setanta-cinc anys tan sols hi haurà dotze països al món amb una taxa de fecunditat superior a 2,1 fills per dona: onze a l’Àfrica i un a Oceania. El declivi de la natalitat, tanmateix, enlloc no ha estat tan pronunciat com a les economies desenvolupades, on la taxa de fecunditat ha caigut de 3,3 fills per dona l’any 1960 a tan sols 1,5 l’any 2022: dels 38 països que l’OCDE classifica com a més industrialitzats, de fet, tan sols un –Israel– té una taxa de fecunditat superior a 2,1 fills per dona, i més d’una vintena –d’Espanya al Japó, passant per Itàlia– es troben en risc de perdre la meitat de la població actual l’any 2100.
Una crisi, moltes causes
La davallada de la natalitat és un fenomen complex i amb múltiples condicionants, impossible de reduir a cap explicació monolítica. Els experts apunten a un entramat de factors diferenciats però interrelacionats, producte tant de tendències recents com de transformacions a llarg termini en l’estructura social i econòmica del món desenvolupat.
Històricament, el desenvolupament econòmic i la modernització han estat el gran motor de la caiguda de la natalitat a les economies que avui considerem avançades. És el que els demògrafs anomenen primera transició demogràfica, que a Europa començà a final del segle XVIII i en alguns països s’allargà fins ben entrat el segle XX. Els fills, sovint una font de seguretat financera en les societats agràries –més mans al camp o a casa–, es converteixen en una càrrega en les societats industrialitzades, on els imperatius del desenvolupament econòmic i la competència pels recursos obliguen els pares a esmerçar quantitats com més va més grans de diners i temps –en educació, roba o menjar– per a assegurar-ne el futur personal i professional. L’any 1965, per exemple, les mares als països desenvolupats dedicaven una mitjana de poc més d’una hora el dia a fer activitats amb els seus fills; el 2018, aquesta xifra havia augmentat a una mitjana de tres hores a les economies desenvolupades i de gairebé quatre en el cas de Corea del Sud, el país amb la taxa de fecunditat més baixa del món.
Al seu torn, el desenvolupament econòmic i la modernització desencadenen un seguit de processos socials i culturals que deprimeixen encara més la natalitat. Particularment importants, en aquest sentit, són la millora del nivell educatiu i l’augment de la participació laboral de les dones, dues tendències especialment pronunciades als països occidentals. Tradicionalment, la seguretat financera era un dels grans motius pels quals les dones –excloses o relegades als marges del mercat laboral i, per tant, dependents dels ingressos dels marits– decidien d’aparellar-se. Tanmateix, l’entrada al món laboral ha reduït considerablement el reclam material de l’aparellament per a la gran majoria de dones, que ara disposen de moltes més opcions i sortides que no en el passat i, per tant, tenen menys motius per a tolerar els abusos de les seves parelles: els estudis, de fet, demostren que la probabilitat de divorci de les dones va molt lligat a canvis sobtats en la seva situació financera, com ara guanyar un premi de loteria o rebre una pensió; en una línia semblant, la propensió d’una dona a divorciar-se també augmenta significativament quan és ascendida a un càrrec directiu.
Les dificultats experimentades per moltes dones a l’hora de compatibilitzar el fet de tenir fills amb les aspiracions professionals són un altre dels factors que incideixen en la davallada de la natalitat. Fins i tot en les societats més igualitàries del món, tenir fills sol tenir conseqüències adverses en la carrera laboral de les dones: alguns estudis atribueixen un 80% de la distància salarial entre homes i dones a la maternitat. Ho demostra el fet que les diferències salarials entre homes i dones, de fet, no comencen a ampliar-se de forma significativa fins a la trentena i al llarg de la quarantena, precisament el moment en què moltes dones comencen a tenir fills.
L’apoderament econòmic i social de les dones és un dels fenòmens més emblemàtics d’allò que molts demògrafs bategen “segona transició demogràfica”, caracteritzada per l’erosió de les normes socials tradicionals, la priorització de l’autonomia individual i la liberalització de les actituds socials cap a la maternitat i la família.
Tot plegat ha contribuït a alleugerir les pressions culturals i socials que, històricament, havien empès les dones a formar una família i tenir fills. Si, en dècades anteriors, moltes dones veien la seva carrera professional com un sacrifici a l’objectiu immediat de formar una família, com més va més dones prioritzen ara les seves aspiracions professionals i personals al fet de tenir fills, tal com explica la demògrafa finlandesa Anna Rotkirch: la família ja no és una meta en si mateixa sinó un complement a altres objectius vitals, com ara el progrés professional o el desenvolupament personal. Sovint, les exigències del món laboral empenyen fins i tot les dones que sí que volen tenir fills a endarrerir la maternitat, cosa que augmenta el risc de no poder concebre.
Una altra derivada de la segona transició demogràfica ha estat la reducció progressiva del percentatge de dones que viuen en parella, una clau sovint menystinguda rere la caiguda de la natalitat a Occident. Tal com explica Alice Evans, professora de Desenvolupament Econòmic al King’s College de Londres i experta en fertilitat, la taxa de fecunditat de les dones en relacions de cohabitatge (sigui per matrimoni, per parella de fet o per residència continuada en un immoble en què també viu un individu del gènere oposat que no sigui un familiar) s’ha mantingut sorprenentment estable aquestes darreres dècades: la diferència, ras i curt, és que la proporció de dones que viuen soles, molt menys propenses a tenir un fill que no pas les que viuen en parella, ha augmentat significativament.
Els diners no ho són tot
Aquesta distinció, per insignificant que pugui semblar, té implicacions enormes per al futur de la fertilitat als països occidentals: persuadir una dona que ja té dos fills perquè en tingui un altre, afegeix Evans, és molt més senzill que no pas convèncer una dona que no vol fills perquè en tingui un (o més), més encara si no té parella o ni tan sols en cerca.
Això ajuda a entendre per què els programes d’estímul de la natalitat han fracassat una volta i una altra als països occidentals. A Finlàndia, que té un dels programes d’estímul de la natalitat més generosos del món, la fertilitat és inferior a la de països amb un estat del benestar menys fort, com ara Txèquia. A Hongria, el programa d’exempcions fiscals que el govern impulsà fa anys per a estimular la natalitat, un dels més ambiciosos del món, ha tingut un efecte molt minso en la taxa de fecunditat del país, que roman per sota de la de països veïns sense aquesta mena d’incentius, com ara Sèrbia. Al Japó o Corea del Sud, els nombrosos incentius econòmics o laborals per a tenir fills –de subsidis als tractaments de fertilitat a ajuts a la compra de pisos– tampoc no han pogut aturar la davallada de la natalitat. Entre el 1980 i el 2019, de fet, les economies més desenvolupades del món van multiplicar pràcticament per tres la despesa per cap en polítiques de suport familiar, de subsidis a l’educació a prestacions familiars; la taxa mitjana de fecunditat, tanmateix, caigué d’1,85 fills per dona a 1,53.
A tot el món desenvolupat, la relació entre natalitat i despesa en polítiques familiars és mínima, si no nul·la: molts països amb polítiques generoses de suport familiar, de fet, continuen registrant taxes de fecunditat inferiors a la de països amb molts menys incentius a la natalitat. Això no vol dir que les polítiques públiques de suport familiar no paguin la pena: alguns estudis, de fet, apunten que la fertilitat en molts països occidentals podria ser encara més baixa en absència d’estímuls a la natalitat. Però el fet que cap d’aquestes mesures hagi aconseguit de revertir a mitjà termini la davallada de la taxa de fecunditat evidencia que les arrels de la crisi de la fertilitat d’Occident van molt més enllà de consideracions estrictament materials, tot reflectint canvis més profunds en l’organització sòcio-econòmica de les economies industrialitzades d’avui dia.
L’encariment de l’habitatge o la crisi del cost de vida que aquests darrers anys han afectat tantes economies occidentals, certament, no han fet cap favor als esforços per a estimular la natalitat al món desenvolupat, però el fracàs –en essència universal– dels programes de suport familiar a Occident suggereix que la davallada de la natalitat, que començà fa dècades i continua observant-se avui dia, no pot resoldre’s únicament a còpia d’oferir exempcions fiscals o facilitats a la compra de pisos.
Alguns estudis d’opinió, en aquest sentit, sembla que corroboren la idea que la davallada de la fertilitat no és tan sols un problema d’economia domèstica: un sondatge publicat el 2023 per Lyman Stone, demògraf i economista en cap del laboratori d’idees canadenc Cardus, revelà que el desenvolupament personal i professional –no pas els diners– és la principal raó que influeix en la decisió de tenir fills de les dones canadenques. Aquest enfocament també ajuda a entendre per què, aquestes darreres dècades, la fertilitat també ha caigut enormement en països de renda mitjana no afectats pels problemes d’habitatge o de cost de vida característics d’economies més desenvolupades.
Envits demogràfics, maldecaps econòmics
Tot i ser sovint relegada a un segon terme de l’actualitat mediàtica i política, la crisi demogràfica augura transformacions significatives en l’organització econòmica del món desenvolupat, tot obligant a replantejar un contracte social pensat en –i per a– un món de creixement demogràfic.
En absència de quotes d’immigració molt més altes que les que veiem avui a la gran majoria de països desenvolupats, la caiguda de la natalitat comportarà, a mitjà termini, la reducció eventual de la força laboral, cosa que fa perillar el model públic de pensions de gran part del món desenvolupat –en què els treballadors en actiu financen les pensions dels treballadors jubilats, teòricament menys nombrosos– i amenaça de reduir els ingressos tributaris sobre el treball, que representen el gruix de la recaptació impositiva a la majoria d’economies avançades. L’envelliment de la població també obliga els estats a augmentar la despesa en pensions o sanitat, sovint a costa d’augmentar la pressió fiscal sobre els treballadors, cosa que de retruc redueix els recursos disponibles en uns altres apartats del pressupost: a l’estat francès, per exemple, el percentatge del PIB destinat a les pensions es multiplicà per més dos entre el 2006 i el 2020: va passar d’un 5,6% a un 12,17%. Els estudis també demostren que les economies més envellides són menys dinàmiques, amb més dificultats per a innovar i emprendre.
El cas del Japó –un país amb poca immigració on la natalitat fa dècades que caigué per sota de la taxa de reemplaçament– il·lustra l’impacte que la crisi demogràfica pot tenir en una economia industrialitzada, per més avançada que sigui. Després de créixer a ritme accelerat durant la segona meitat del segle XX –l’anomenat miracle econòmic japonès–, l’economia del país s’estancà a la dècada dels noranta i no ha tornat a recuperar el dinamisme de les dècades de postguerra. Les dades macroeconòmiques del país, tanmateix, oculten que el rendiment dels treballadors japonesos s’ha mantingut sorprenentment estable d’ençà dels anys noranta, tal com revelà un estudi publicat l’any passat: per molt que els treballadors japonesos rendeixin tant o més que en èpoques anteriors d’esplendor econòmica, la reducció progressiva del percentatge de població activa sobre la població total –dit d’una altra manera: la proporció de treballadors– ha deixat sense gas el motor de l’economia japonesa, per molt que els fonaments se n’hagin mantingut ferms.
El cas del Japó, on la fertilitat començà a caure significativament abans que a bona part d’Occident, assenyala el futur de la resta d’economies desenvolupades. Un report publicat enguany per la consultora McKinsey diu que, si les taxes de fecunditat de les grans economies occidentals es mantenen en els nivells actuals, caldrà un miracle de productivitat per a mantenir el ritme de creixement registrat a les economies industrialitzades entre el 1997 i el 2023: a països com ara Itàlia i l’estat francès, la productivitat s’hauria de triplicar durant les tres dècades vinents; en el cas de l’estat espanyol, s’hauria de quadruplicar. Les xifres contrasten amb el creixement, nul o negatiu, dels índexs de productivitat registrats a la gran majoria d’economies avançades d’ençà de la crisi financera; ara per ara, les esperances que els avenços en intel·ligència artificial i robòtica industrial desencadenin un miracle en matèria de productivitat continuen sense materialitzar-se.
Tanmateix, alguns experts veuen la davallada de la fertilitat com una oportunitat econòmica, no pas un problema. L’economista noruec Vegard Skirbekk –professor al Centre d’Envelliment de la Universitat de Colúmbia, als Estats Units– explica que la reducció de la població a Occident podria alliberar recursos que els governs podrien reinvertir en àmbits com ara l’educació i la sanitat, tot augmentant així la despesa per càpita. Skirbekk afegeix que la reducció de la població dels països occidentals –que registren les xifres d’emissions per càpita més altes del món– també promet d’alleugerir l’impacte ecològic de l’activitat humana sobre el planeta, un desenvolupament que podria ser clau en la lluita contra el canvi climàtic.
Sigui com sigui, sosté el noruec, la crisi demogràfica no necessàriament té per què traduir-se en una crisi econòmica: fins i tot en absència de grans avenços en robòtica o intel·ligència artificial, el progrés en matèria de salut pública i educació podria millorar el rendiment dels treballadors més vells, tot compensant així la pèrdua de treballadors més joves i atenuant l’impacte de l’alentiment demogràfic en el creixement econòmic. Un món amb menys creixement podria incentivar, també, una distribució més equitativa dels recursos econòmics entre els diferents grups de la societat, cosa que fins i tot podria traduir-se en una millora de l’estàndard general de vida.
Moltes causes, poques solucions
Les causes de fons de la crisi de la natalitat –producte de segles de transformacions sòcio-econòmiques en l’estructura les societats industrialitzades modernes, moltes de les quals positives– compliquen la formulació de solucions duradores a mitjà o llarg termini.
A escala més immediata, alguns governs han decidit d’obrir les portes a la immigració, sobretot de persones en edat activa: als Països Catalans, sense anar més lluny, l’arribada de nouvinguts és la clau que explica per què la població ha continuat creixent aquests darrers anys, per molt que la taxa de fecunditat hagi caigut en línia amb la d’unes altres economies occidentals. Tanmateix, l’ascens electoral de la ultradreta populista il·lustra els límits polítics d’aquesta estratègia; a la llarga, la importació de persones provinents de l’estranger tampoc no adreça les causes de fons de la davallada de la natalitat.
Més solucions a curt termini –com ara augmentar l’edat de jubilació, tot seguint l’exemple japonès– presenten encara més riscs polítics, tal com han evidenciat les onades de protestes en països com ara la Xina o l’estat francès contra l’allargament de la vida laboral. Alternatives com ara augmentar la pressió fiscal sobre el patrimoni o el treball, o bé rebaixar les pensions, també comportarien problemes evidents, tant des del punt de vista polític com social.
La crisi de la fertilitat a les economies avançades és, en molts sentits, el resultat directe de transformacions eminentment positives en l’organització social i econòmica d’Occident –d’avenços en matèria d’igualtat de gènere i autonomia reproductiva a millores en l’estàndard material de vida–, i els canvis que caldrien per a tornar als patrons reproductius de mitjan segle XX no són ni factibles ni desitjables.
En absència d’un canvi dràstic –i ara com ara impensable– en els patrons reproductius de les economies avançades, la baixa natalitat a què Occident s’ha acostumat aquestes darreres dècades sembla improbable, per no dir impossible, de revertir. Ens encaminen a un futur amb més gent gran i molts menys joves, amb els envits i oportunitats que això comportarà. Prosperar a despit del declivi demogràfic, insisteixen els economistes, serà difícil. Tot sembla apuntar que no quedarà més remei que intentar-ho.
