I

“Aquest país fa prop de setze anys que és regit gairebé exclusivament per lleis excepcionals i, tanmateix, és el país on més sovint s’ha apel·lat el poble a la insurrecció […]. La conseqüència precisa, necessària, immediata d’aquest estat és l’absorció pel poder militar de la resta de poders; són les comissions militars posades al lloc que haurien d’ocupar els jutges de primera instància i les audiències.”

(Estanislau Figueras, en castellà, al congrés espanyol, 1851) 

“Quina necessitat hi ha de veure aquella Barcelona que està sempre com un campament? Els campanars plens de soldats i amb un guàrdia custodiant permanentment les campanes; tots els cossos de guàrdia fortificats; els canons dels forts amenaçant Barcelona […]. I tot plegat, per què? Un poble tranquil com aquell, un poble on a les onze de la nit hi ha molt poca gent al carrer, perquè, com a poble fabril i treballador, s’ha de llevar a trenc d’alba, necessita un semblant aparat?”

(Joan Prim, en castellà, al congrés espanyol, 1851) 

“Cent quaranta-tres són els catalans arcabussejats com a gossos, sense sentència legal, ni tan sols amb formació de causa. I són també molts centenars els que, jutjats per la mateixa legislació, han estat conduïts a les Filipines, a les Canàries, o a les províncies de l’interior, i un nombre important,  81, sí, 81 […], al presidi de la Carraca. I com eren detinguts? Arribaven a casa seva: ‘Com es diu vostè?’, els demanaven. ‘En tal’. ‘Vingui amb nosaltres’. I d’allà eren embarcats cap al presidi de la Carraca […]. I, des que van ser empresonats, hi ha hagut amnisties, hi ha hagut indults, però no els han arribat mai a aquells 81 desgraciats […]. Aquí no hi ha justícia, aquí no hi ha sinó arbitrarietat i caprici […]. Per què tanta duresa amb aquests? Deu ser sens dubte perquè són catalans: així cal suposar-ho.”

(Joan Prim, en castellà, al congrés espanyol, 1851) 

“[Cal saber]  si els catalans han d’estar eternament manats com a país conquerit i quan es pensa retornar-los les garanties constitucionals de què són creditors com totes les províncies d’Espanya, perquè, com a totes, les han conquerides a còpia de pobles abrasats, a còpia de tanta sang vessada […]. I quina és la causa? La causa és la vostra petitesa […], el coneixement raquític que teniu de la ciència de governar. Catalunya és un país robust; els catalans són altius, bel·licosos i de cor esforçat; bastó i ferro, doncs, als catalans, dieu vosaltres, oblidant que el cavall fogós i de pura sang no es pot domar amb el fuet i l’esperó […]. Ha pogut creure Sa Senyoria que els catalans tenen la condició de gos que llepa la mà de qui el castiga? Si ho ha cregut, Sa Senyoria s’equivoca: la condició dels catalans és la del tigre que esquartera qui el maltracta […]. Fins quan hem de mossegar el  fre?, deien uns. Fins quan hem de ser tractats com esclaus?, deien uns altres. Som espanyols o no? Doncs, jo mateix preciso la qüestió, ministres d’Isabel II. Els catalans, són espanyols o no? Són els nostres colons o són els nostres esclaus? Sapiguem allò que són […]. L’horitzó amenaça grans tempestats; és molt possible que ben aviat s’obri una lluita de gegants; dues banderes onejaran en l’aire; cadascuna tindrà els seus partidaris, i aleshores caldrà que els catalans sàpiguen a quina de les dues hauran de prestar el seu braç robust. Són espanyols, els catalans? Doncs torneu-los les garanties que els heu arrabassat, garanties que són seves, que tenen el dret d’usar, perquè les han conquerides amb la seva sang; igualeu-los als altres espanyols; si no els voleu com a espanyols, marxeu d’allà, deixeu-los, que no us necessiten per a res; però si, essent espanyols, els voleu esclaus; si voleu continuar la política de Felip V, d’ominosa memòria, sigui en bona hora, i que ho sigui a bastament: lligueu-los el ganivet a la taula com va fer aquell rei; tanqueu-los en un cercle de bronze; i si no n’hi ha prou, que Catalunya sigui talada i destruïda, perquè així, i tan sols així, ens doblegareu el bescoll; perquè així, i tan sols així, vencereu la nostra altivesa; així, i tan sols així, domareu la nostra feresa.”

(Joan Prim, en castellà, al congrés espanyol, 1851). 

“En realitat, feia anys que Catalunya, i, singularment, Barcelona, vivien un règim d’excepció. Els governants no volien considerar que Catalunya, pel seu desplegament capdavanter en tots els ordres, no podia ajustar-se a una concepció estatal i a una organització administrativa nascudes a la capital burocràtica d’un estat predominantment rural, i creades pensant en poblacions endarrerides i amb necessitats rudimentàries. No volien admetre que Catalunya necessitava un règim especial. I, tanmateix, la hi sotmetien; però era un règim a part a base de la supressió de garanties i instauració de l’estat de setge. Durant anys i anys, Catalunya va viure sotmesa a aquest règim d’arbitrarietat.”

(Ferran Soldevila, Història de Catalunya, vol. III, p. 1363-1364).

II

Magnífic discurs a la Nit de les Lletres de Carles Rebassa, a l’altura retòrica, moral i política de la seva poesia: representa l’esperit dels cinc-cents escriptors que van signar el manifest per la independència abans de la consulta de novembre del 2014. Benvingut en aquests temps en què les paraules encara s’han d’erigir en referents enfront de la incúria, el desànim i la irracionalitat rampants. Benvinguda la gosadia de dir a la cara dels canalles que no ens vencerà la seva grisor, la seva estultícia i la seva incompetència. Benvinguda la fe renovada en la llengua com a ciment de la nació sencera. I benvinguda l’exigència de lleis protectores que ningú no voldrà, ni sabrà ni podrà aplicar des de les institucions, intervingudes des de l’estat d’excepció del 2017. Gràcies per haver arribat al cor de la bona gent i haver-li fet veure en filigrana que, si no es mou, si no es revolta, cap llei ni voluntat individual no ens salvarà, perquè ens calen noves eines i noves formes de lluita. I ens cal organitzar-nos per enterrar aquest món i no permetre que, damunt les seves restes, floreixi la planta tòxica de l’odi i la rancúnia.