Ahir a la nit, mentre la nau Orion s’atansava a la Lluna la distància màxima prevista, tres astronautes de la NASA i un de l’Agència Espacial Canadenca observaven una superfície que, en teoria, no pertany a ningú. Però que, en la pràctica, tothom vol.

L’Artemis II va enlairar-se el primer d’abril del 2026 amb els astronautes dels EUA Reid Wiseman, Victor Glover, Christina Koch i el canadenc Jeremy Hansen, en una missió d’aproximadament deu dies. No hi aterraran, però obren el camí perquè uns altres hi vagin ben aviat: l’Artemis IV, prevista per a principi del 2028, ha de ser la primera missió tripulada a posar un peu a la superfície lunar d’ençà de l’Apollo 17. I en aquell moment, la pregunta que ara sembla teòrica es tornarà urgentíssima: qui té dret a explotar el que hi ha a la Lluna? Qui pot decidir on s’instal·la? I qui mana, si és que algú hi mana?

La gran ficció del “patrimoni de la humanitat”

El marc legal que regeix l’espai exterior té l’origen en la Guerra Freda. El 1967, quan els Estats Units i la Unió Soviètica es miraven amb desconfiança des d’ambdós costats de la cursa espacial, van signar el Tractat de l’Espai Exterior, la peça fonamental del dret espacial internacional fins avui. Les disposicions clau del tractat inclouen la prohibició d’armes nuclears a l’espai, l’ús exclusivament pacífic de la Lluna i més cossos celestes, la llibertat d’exploració per a totes les nacions, i la prohibició expressa que qualsevol país pugui reclamar sobirania sobre l’espai exterior o qualsevol cos celeste.

Fins aquí, tot sembla clar: La Lluna no pertany a ningú. Cap país no se la pot quedar. Però, en la pràctica, el tractat té un forat gegantí: no diu res sobre l’explotació comercial dels recursos lunars. Va ser redactat en una època en què la idea que una empresa privada pogués arribar a la Lluna i excavar-hi semblava ciència-ficció.

El 1979 es va intentar de tapar aquest buit amb el Tractat de la Lluna, que introduïa el concepte de “patrimoni comú de la humanitat” per als recursos lunars i n’exigia un règim internacional per a l’explotació. El tractat proposa que l’explotació dels recursos ha de ser governada per un règim internacional, però no s’ha assolit mai cap consens per a establir les normes concretes. I, el més important, ni els Estats Units ni cap altra nació amb capacitat de vol espacial tripulat independent no ha ratificat el Tractat de la Lluna. Avui, únicament dos països amb capacitat de vol espacial independent –l’estat francès i l’Índia– l’han signat, però no l’han ratificat. És un tractat que no obliga pràcticament ningú que importi.

La maniobra americana: no la Lluna, però sí els seus recursos

L’estratègia dels Estats Units ha estat genial quant a l’ambigüitat jurídica. El 2015, el congrés va aprovar la Commercial Space Launch Competitiveness Act (llei de competitivitat dels llançaments espacials comercials), anomenada també Space Act (llei de l’espai). La llei permet explícitament els ciutadans i les indústries nord-americanes d’explotar comercialment els recursos espacials, inclosos l’aigua i els minerals. Però, a la vegada, la mateixa llei afirma que els Estats Units no reivindica sobirania ni drets exclusius sobre cap cos celeste.

És a dir: no s’apropia de la Lluna, però sí de tot allò que en pugui extreure. La distinció és la mateixa que es podria fer entre dir “aquest bosc no és meu” i afegir-hi “però em puc emportar tota la fusta”. Alguns defensors de la mineria espacial assenyalen la manca de regulació: el Tractat de l’Espai Exterior només fa declaracions sobre els cossos extraterrestres en conjunt, la qüestió de l’ús dels recursos minerals no hi és regulada. I, en dret internacional, allò que no és prohibit, és permès.

D’ençà del 2015, sis nacions han aprovat legislació domèstica que permet l’extracció de recursos espacials dins els seus marcs legals: els Estats Units, Luxemburg el 2017, els Emirats Àrabs el 2019, el Japó el 2021, el Brasil el 2024 i Itàlia el juny del 2025. S’obre així un precedent de facto: qui hi arribi primer i n’extregui recursos ho fa lícitament, sense necessitat d’un acord internacional específic.

L’or de la Lluna: l’aigua, l’heli-3 i la posició estratègica

Però, per què importa tant, tot plegat? Perquè la Lluna no és un terreny buit i inhòspit sense interès. És un tresor.

La Lluna té urani, potassi, fòsfor, metalls del grup del platí i heli-3, un isòtop de l’heli tan rar a la Terra que hi existeix en quantitats significatives únicament com a subproducte de la desintegració del triti en programes d’armes nuclears. L’heli-3 es considera teòricament un combustible ideal per a la fusió nuclear, amb una producció molt menor de residus radioactius que la fissió convencional. Una empresa de Seattle, Interlune, ha anunciat plans per a una missió el 2027 per a confirmar les concentracions d’heli-3 i desplegar-hi una planta pilot el 2029.

Però el recurs que realment pot canviar les regles del joc és molt més mundà: l’aigua. Es creu que hi ha importants dipòsits de gel d’aigua en regions permanentment ombrejades vora els pols lunars, cràters tan profunds que la llum solar no n’ha tocat mai el fons en milers de milions d’anys. L’aigua es pot separar en hidrogen i oxigen, que són els components del propel·lent de coet de màxim rendiment. Una operació d’extracció i processament al pol sud lunar pot transformar la Lluna, que deixaria de ser una destinació que requereix combustible portat des de la Terra i passaria a ser un node de proveïment per a l’espai interior del sistema solar. Tota l’economia de l’exploració espacial canviaria.

I és precisament per aquest motiu que tant els Estats Units com la Xina volen establir una base al pol sud lunar: és estratègic i científicament important perquè conté regions permanentment ombrejades on s’ha detectat gel d’aigua. No és una casualitat que ambdues potències apuntin al mateix lloc. El pol sud és l’objectiu real de la cursa.

Els Acords Artemis: qui escriu les normes, mana

La resposta nord-americana a la manca d’un marc internacional acceptat globalment ha estat els Acords Artemis, signats el 2020. Presentats com una iniciativa multilateral de cooperació pacífica, en la pràctica funcionen com un instrument de poder normatiu. Washington redefineix l’èxit no com un simple aterratge a l’estil “banderes i empremtes” de l’Apollo, sinó com el comandament d’una coalició de socis, l’establiment de normes per a l’ús dels recursos i la vinculació dels aliats a l’òrbita legal i tecnològica nord-americana.

El gener del 2026, 61 països van signar els Acords, inclosos 28 a Europa, 15 a Àsia i 7 a l’Amèrica del Sud. Però la Xina i Rússia no hi són, i no hi seran. I aquí rau l’autèntic problema geopolític: la Lluna es divideix, de facto, entre dos blocs amb visions incompatibles sobre com ha de ser el dret espacial, exactament com va passar a la Terra durant la Guerra Freda.

Els xinesos, a la porta

I arriba la Xina. El programa espacial xinès construeix el seu maquinari lunar tot partint de la nau tripulada Mengzhou, amb capacitat per a sis astronautes o set, i del mòdul d’aterratge Lanyue, de 26 tones, que podria portar un rover de 200 quilograms.  El calendari és precís: el primer vol robòtic de la Mengzhou és previst enguany; el de la Lanyue, el 2027; la primera missió conjunta de prova, entre el 2028 i el 2029; i la primera tripulació humana, un any més tard.

La Xina ha anunciat la intenció de tenir astronautes a la Lluna el 2030, i els Estats Units no hi van sols: l’Artemis vola sota la bandera de 60 països signataris dels Acords Artemis. Però el model xinès emfatitza la direcció nacional, el creixement gradual de capacitats i les aliances que no depenen d’un marc diplomàtic encapçalat per Occident, com els Acords Artemis. Pekin construeix el seu sistema normatiu, amb Rússia com a soci, i espera d’arribar a la Lluna amb les seves regles.

Així, la cursa no és simplement tecnològica. És una cursa per a determinar qui definirà el dret espacial del segle XXI.

L’ús militar: el buit que ningú no vol reconèixer

Hi ha una qüestió que els comunicats oficials eviten amb cura: la dimensió militar. El Tractat de l’Espai Exterior prohibeix expressament les bases militars i les armes de destrucció massiva a la Lluna. Però el tractat no prohibeix explícitament totes les activitats militars a l’espai, ni l’establiment de forces espacials militars, ni la col·locació d’armes convencionals a l’espai.

La Lluna pot ser, i probablement serà, un punt d’observació estratègic de primer ordre. Des de la superfície lunar es pot controlar una part substancial de l’espai proper a la Terra. La posició al pol sud, on hi ha l’aigua i la posició estratègica, no és únicament d’interès científic o comercial: és un punt de control potencial per a qualsevol que vulgui dominar l’espai cislunar, el territori entre la Terra i la Lluna on es mouen els satèl·lits de comunicació, d’espionatge i de navegació de tot el planeta.

La Casa Blanca ha establert com a objectiu que els astronautes nord-americans aterrin vora el pol sud el 2028 i comencin a construir-hi una base el 2030, els passos per a “garantir la superioritat espacial americana”. El llenguatge no és el de l’exploració científica: és el de la doctrina militar.

Cinquanta anys de jurisprudència imaginària

Hi ha alguna cosa profundament irònica en tot plegat. La humanitat va arribar a la Lluna el 1969, va plantar-hi banderes, va prendre’n roques i va tornar a casa. Durant cinquanta anys, la Lluna ha estat lliure precisament perquè ningú no hi anava. I ara que hi tornem, descobrim que el marc jurídic que es va crear per protegir-la és, com a molt, ambigu. I que les dues potències que competeixen per dominar-la construeixen dos sistemes normatius incompatibles en compte d’un de comú.

El paral·lel amb l’Antàrtida és il·luminador. El 1959, dotze països van signar el Tractat Antàrtic, que va congelar les reclamacions territorials i va reservar el continent per a la investigació científica pacífica. Va funcionar durant dècades perquè els recursos antàrtics eren inaccessibles. Quan van deixar de ser-ho, les tensions van tornar. Sobre la Lluna no s’ha signat cap tractat equivalent, i la finestra per a signar-lo s’estreny cada any que passa.

Així, la pregunta “de qui és la Lluna?” té una resposta tècnica i una de real: la tècnica diu que no pertany a ningú; la real diu que, si no passa res d’extraordinari en el dret internacional, pertanyerà a qui hi arribi primer i tingui prou força per a quedar-s’hi. I això, en la història de la humanitat, té un nom que no és precisament “patrimoni comú de la humanitat”.