25.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 25.11.2025 - 22:55
La temptació més irracional del pitjor partidisme és creure que la democràcia és un tauler d’escacs on solament compta guanyar el contrincant, en compte d’assumir que, en realitat, la democràcia és un bé extremadament fràgil, compartit, del qual cal tenir una cura molt delicada.
L’any 1983, François Mitterrand, assegut al Palau de l’Elisi amb aquella eufòria que dóna la majoria absoluta, va fer un càlcul. Partidista. Un d’aquells càlculs que semblen brillants dins el despatx, quan la política es confon amb l’estratègia i l’ambició personal amb la raó d’estat, però que el temps acaba despullant i mostrant com allò que realment són: un error monumental, monstruós, nascut del partidisme més curt de mires.
Mitterrand, home culte i hàbil, però també manipulador fins a l’extrem, va observar que la dreta francesa –aquella dreta gaullista, republicana, amb sentit d’estat, nascuda de la lluita contra el feixisme i orgullosa d’això– encara era massa robusta i podia amenaçar la seua presidència al cap dels anys. I va decidir de fracturar-la. Per aconseguir-ho, va donar aire a un personatge que llavors semblava folclòric i ridícul: l’ultra antisemita Jean-Marie Le Pen. La televisió pública –aleshores un simple instrument governamental– el va començar a convidar a tota hora, i el govern socialista va canviar les regles electorals per assegurar-se que el Front National entràs a l’Assemblea. Hi ha notes manuscrites de reunions al palau que, anys després, expliquen què pensaven aquells necis: “Cada vot per a Le Pen serà un vot menys per a Chirac o Giscard.”
Un il·lustre predecessor de Mitterrand, Alexis de Tocqueville, havia avisat més d’un segle abans: “Els errors que es cometen per servir un partit solen ser els més irreparables, perquè naixen del menyspreu del bé comú.” Mitterrand l’havia llegit, de segur, però no en va voler fer cas. I la història ha estat implacable amb ell: aquella jugada presumptament genial, celebrada pels estrategs socialistes i la seua cohort d’aduladors, ha culminat en la normalització definitiva de l’extrema dreta francesa i ha empès la república al penya-segat. Marine Le Pen, hereva directa d’aquella irresponsabilitat, ja és una alternativa clara i immediata als partits democràtics –a tots, i és a punt d’assaltar el palau. Allò que havia de ser un instrument tàctic ha acabat, doncs, transformat en una amenaça estructural. Contra tot el país, socialistes inclosos.
Hom podria pensar –jo mateix ho pensava fa anys– que la lliçó havia estat tan clara que ningú no provaria de repetir-la. Però no: els socialdemòcrates de tot Europa han decidit de caminar exactament pel mateix viarany, guiats per la mateixa pulsió partidista i la mateixa irresponsabilitat social. I si a la Catalunya del sud i a l’estat espanyol no hi havia partits d’extrema dreta com a tals –per raons molt llargues d’explicar–, ha estat aparèixer-ne i veure com els socialistes corren a aprofitar-se’n. Els somriures sorneguers d’alguns diputats socialistes després de la publicació del sondatge del CEO parla tot sol: pensen simplement que Illa ara es pot permetre fins i tot de perdre diputats, que no passa res: senzillament ja no hi ha ningú que li faça ombra.
I això mateix a Madrid, on Pedro Sánchez fa mesos que fa el pont al PP per inflar artificialment les expectatives de Vox.
La jugada és fàcil d’entendre: permetre –o facilitar i tot, subtilment– l’ascens de Vox i Aliança Catalana per condicionar Junts, potser el PNB –ja veurem quant tarda a aparèixer una extrema dreta basca– i el PP. Amb la voluntat que, repartint els vots, no puguen superar els socialistes, que a més es presentaran davant l’electorat com l’única opció “civilitzada”, l’únic refugi dels espantats. És l’estratègia Mitterrand trasplantada amb quaranta anys de retard, però amb la mateixa ceguesa moral. La CUP els ho va dir a la cara ahir al parlament i ells van reaccionar fent l’ofès i l’innocent, però els delatava l’alegria a penes continguda pel presumpte enfonsament de Junts.
He escrit “ceguesa moral”, perquè aquest joc té un cost que va més enllà de les urnes i dels calendaris electorals. Afebleix la democràcia i afebleix també la possibilitat –necessària en qualsevol democràcia madura– d’una dreta democràtica, alternativa de govern i preparada per a frenar els extremismes. La socialdemocràcia, purament i simplement per defensar la seua quota de poder i el seu negoci, prefereix una dreta captiva de l’extrema dreta a una dreta ferma que li puga disputar el govern amb paràmetres democràtics. Un càlcul que pot semblar intel·ligent en un laboratori de partit, però que –diguem-ho clar– és devastador per al país i la democràcia.
Ho deia al començament: creure que la democràcia és un tauler d’escacs i no un bé fràgil compartit és la temptació més irracional del pitjor partidisme. I pensar, com pensava Mitterrand, que es pot controlar el foc que tu mateix encens és una fabulació. Perquè les flames sempre acaben cremant tota la casa, no tan sols l’irresponsable que hi ha calat foc.
PS1. Avui es posa a la venda el meu llibre Entendre els mapes, el quart volum de la col·lecció del 2025 dels Llibres de VilaWeb. Aquells qui seguiu la Pissarreta m’entendreu fàcilment si us dic que és la teòrica dels vídeos que faig. Hi explique com cal llegir mapes per a entendre millor el país i el món on vivim i per què la manera com els mapes ens ensenyen el món ens condiciona mentalment. Una quinzena de mapes en color ajuden a comprendre millor tot allò que vull explicar.
PS2. Entendre els mapes es presentarà demà, dijous, a Elx, al Casal, a les 19.00; i dimarts vinent a l’Ateneu Barcelonès. I després ja té presentacions aparaulades a Berga, Juneda, Bétera i Vic. Si esteu interessats a fer una presentació, n’hi ha prou que m’envieu un correu a director@vilaweb.cat. Ah!, i ja el podeu comprar a les principals llibreries del país o ací, a la Botiga de VilaWeb.
PS3. El periodista d’El Diario.es Lucas Marco ha escrit un meticulós llibre sobre la gota freda: 20:11. Reconstrucció judicial al minut de la DANA. L’endemà d’haver sabut tot de noves revelacions sobre Carlos Mazón i Maribel Vilaplana, Josep Nualart Casulleras li ha fet aquesta entrevista: “Van advertir Mazón d’un perill apocalíptic i va continuar la sobretaula”.
PS4. Sembla increïble, o còmic, però la Generalitat de Catalunya té una fàbrica de canelons. Tal com sona. La història rocambolesca ens la conta en aquest article Pol Baraza.
PS5. Avui al vespre, a les 19.00, a l’Espai VilaWeb, es presentarà el llibre La història galàctica del porró. L’autor, Salvador Garcia-Arbós, ens parlarà de la història cultural del porró, un llibre en què ens obsequia amb tot de referències i anècdotes, tant de detractors com de partidaris.
PS6. Hi ha moltes maneres d’expressar el suport a VilaWeb, però la que per a nosaltres significa més és fer-se’n subscriptor. Perquè és la que ens fa més forts i ens dóna més marge per a planificar el creixement. Si no voleu subscriure-us-hi, també podeu limitar-vos a fer una donació única sense cap més compromís, o bé fer-vos subscriptors de la col·lecció de llibres que editem cada any.
