De matinada

  • La realitat s’estrafà a gust i conveniència dels mastodonts uniformats, cuirassats, armats fins a les dents, que han enviat a bramar i a escorcollar les cases i a trinxar-ho tot i a endur-se detingudes nou persones, de matinada. Nou catalans, nou independentistes, que aquesta és la qüestió

Núria Cadenes
04.01.2023 - 21:40
Actualització: 05.01.2023 - 08:54
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Com que em bull la sang, escriuré sense afegir-hi adjectius que ho qualifiquin. O provaré de fer-ho. No garanteixo res. Hauria d’haver deixat passar més hores, abans d’escometre l’article, però no ha pogut ser, el calendari s’imposa i la necessitat de compartir aquesta mena d’ira, aquest nus a la gola, aquestes ganes d’abraçar, també.

Fins el 22 de gener teniu temps de descarregar-vos el documentari, si encara no l’heu vist. És a la web d’Alerta Solidària. És clar que cadascú és lliure de fer-ho o de no fer-ho i d’organitzar-se el temps com millor pugui o li plagui, i a mi no m’agraden ni gaire ni gens les instigacions directes, però feu-ho. Perquè així, de set euros en set euros, que és la petita contribució per cada descàrrega del vídeo, ajudem a mirar de cobrir les despeses que hi ha i les que s’acosten, de cara al judici. I, igualment, perquè així posareu cares i veus concretes, reflexions, estremiments i fortaleses a algunes de les persones que han vist la seva vida de sobte trabucada per la irrupció a cops i crits, de matinada, de la revenja que practica la guàrdia civil espanyola.

I ja em direu, aleshores, si ho heu pogut veure sense serrar les dents, sense plorar ni una vegada.

Al començament, un missatge que una dona envia el 23 de setembre de 2019, quan tot just si va sortint el sol. És una veu sense cap estridència, amb el to greu, apagat, que de vegades es trenca lleument però que no vol tremolar: que són a casa el Xevi, amb l’operació aquesta antiindependentista i que ho estan regirant tot, jo de moment no li diré res a la mare, ja us n’aniré informant.

A partir d’aquest moment, de l’assalt, la realitat s’estrafà a gust i conveniència dels mastodonts uniformats, cuirassats, armats fins a les dents, que han enviat a bramar (aquell vídeo bruelant guardiasssiveeeeeeeeeeel mentre intentaven esbotzar a cops d’ariet i després a coces la porta d’un pis des del replà de l’escala, el recordeu? Es va fer viral) i a escorcollar les cases i a trinxar-ho tot i a endur-se detingudes nou persones, de matinada. Nou catalans, nou independentistes, que aquesta és la qüestió.

I l’escenificació, també.

Sobretot, l’escenificació: helicòpters i sirenes i mig miler d’individus uniformats i cotxes tallant carrers i vídeos enregistrats pels mateixos guardiacivils per poder-los distribuir després a conveniència: que s’hi vegi aquesta bossa d’escombraries amb la substància tan sospitosa a dins, els assaltants que s’enduen caixes de cartró amb qui sap què li han trobat a casa, al meu veí.

Res, és clar. Prou que ho havien de saber i prou que ho sabien, si diu que feia un any que seguien i que espiaven els Xaviers, la Clara, l’Eduardo, en Germinal. En David i en Jordi. L’Alexis i en Feran. Les seves famílies. A tu i a mi.

Estelades, samarretes de marxandatge independentista i sis-cents euros precisament comptabilitzats de la venda d’aquest material que converteixen l’activista d’un CDR en “responsable del finançament de la banda” [sic]. La bossa d’escombraries d’aquell vídeo, que resulta que contenia serradures i que encara les conté perquè no es van molestar a emportar-s’ho i ara l’Anna i l’Alexis la mostren i la contemplen allà mateix com per recordar-se, com per recordar-nos, que tot plegat no ha estat un malson. Que ho han hagut de viure.

En cosa de cinquanta minuts el documentari De matinada exposa aquesta estupefacció de sentir els cops a la porta i les veus a fora i làsers vermells i pensar a telefonar al 112 perquè això és que han entrat lladres i constatar després que sí; que no és el lleter (l’únic que, segons la dita, et truca a la porta de matinada en democràcia).

No ho explicaré tot. Mireu-lo vosaltres. La impunitat amb què la guàrdia civil pot ordir una operació fantasmagòrica al servei de la seva revenja (allò dels piolins ho tenen com una humiliació i encara els cou: també funcionen així), apuntar les persones amb una pistola al cap, atemorir els fills petits, detenir, maltractar, amenaçar, evocar Intxaurrondo i les tortures que s’hi han perpetrat. L’aquiescència, la complicitat, la col·laboració de jutges i fiscals (les compareixences sense haver dormit, les irregularitats en l’assignació d’advocats d’ofici, les filtracions a la premsa de les declaracions, els mesos de presó). Els mitjans de comunicació que reprodueixen acríticament i a tota plana les acusacions, a quina més sorollosa, a quina amb més bandes i més terroristes i més explosius per metre quadrat i inversament proporcional a les notícies que no donaran després, quan resulta que la mateixa Audiència espanyola ha de reconèixer que no pot acusar els detinguts de “cap fet delictiu concret”, o que en realitat no hi ha enlloc explosius, o etcètera. He escrit “acríticament” i també se’n podria dir, en molts casos, “interessadament”. Amb aquell entusiasme de sumar-se a la campanya.

He dit que em volia estalviar els adjectius i m’hi esforço. De veritat que sí. Deixeu-me només afegir-hi que cada vegada que algú em parli del terme que ara s’escampa, de la “desjudicialització” i de les intempèries que comporta, el remetré a aquest De matinada per saber com els afecta a ells. A ells, que som tots nosaltres.

En fi.

Però és que hi ha més coses, al documentari. Les coses importants. Veure la humanitat com es recobra del cop. La família, els amics, el veïnat, els desconeguts. Aquesta solidaritat preciosa del em pensava que estava sol i resulta que hi havia milers de persones al carrer, amb el fred, i amb el tot i el què us fa falta. I la gent de Madrid. La gent de Madrid que també existeix. Oferir el cotxe, la casa, l’experiència, el caliu. Els advocats. Els grups de suport. La música. Aquesta xarxa de formigues que, quan s’ajunten, són indestructibles.

La Mireia, que és cosina d’un dels detinguts, parla, al final de tot, molt clarament, de la por. De la por que ha tingut. Tanta por. I de com l’ha dominada.

I és això.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes