Ser un gran escriptor no és fàcil, però encara deu ser més difícil si ets fill d’una gran figura de la intel·lectualitat francesa com Helène Carrère d’Encausse, primera dona al capdavant de l’Acadèmia i reconeguda especialista internacional en l’estudi i l’anàlisi de la història russa. A més a més, l’envit que ha volgut afrontar el seu fill, després de la seva mort, ha estat el d’explorar i relatar la història d’unes quantes generacions de la seva família russo-georgiana que, com la seva mare, han tingut un pes en la història, la cultura i la vida dels russos exiliats a Europa d’ençà del 1917.

L’excel·lent resultat és la novel·la de no-ficció Kolkhoz (Anagrama), traduïda al català per Ferran Ràfols Gesa. Una meravella de relat, extens, fonamental, com el desafiament assumit quan ens endinsa en la petita història i la gran història del segle XX a partir de les actituds i les dures peripècies vitals dels Zurabishvili, burgesos il·lustrats exiliats de Geòrgia després de la Revolució, els seus besavis i pares de la seva il·lustre mare. Carrère teixeix un relat realista i profund de les incògnites, els blancs i els negres de tot un segle intens que ell, un dels darrers de la saga, en gran part, encara tenia pendent d’explorar.

Al genial Limónov i a Una novel·la russa, Emmanuel Carrère ja s’havia endinsat en la història de Rússia, la revolució, la guerra civil, el règim soviètic, l’exili i les conseqüències de tot plegat en l’actualitat. Eren dos molt bons intents reeixits d’aproximació al cor de la qüestió, els misteris de l’ànima i la història russa. La segona novel·la, on s’endinsa en la vida del seu avi Georges, afusellat després del 1945 per presumpta col·laboració amb els nazis a París, que no ha estat mai aclarida del tot, li va costar dos anys d’enemistat amb la seva mare pel temor que la revelació que hi feia pogués afectar la seva important carrera intel·lectual en la societat francesa; de fet, la societat que va acollir els Zurabixvili quan es van exiliar arruïnats i amb un futur molt difícil.

Ara a Kolkhoz, escrit en homenatge a la seva mare després de morir i dedicat a les seves dues germanes, Carrère s’endinsa amb tot el seu bagatge polític, literari i sentimental en una fascinant aventura pel temps i la història que recorda els millors treballs memorialístics de Marguerite Yourcenar. És l’obra d’un gran narrador, sincer, profund, sensible i curiós, que explora, del present estant, els escenaris del seu passat i el dels seus. I, així, aconsegueix un retrat coral multifacètic de la Rússia i l’Europa del segle XX i XXI.

Els personatges extraordinaris de la seva família i les seves experiències vitals són un pou de sorpreses que li serveixen per a bastir una història vital i traumàtica col·lectiva. Hi ha burgesos, regicides, intel·lectuals, músics, espies, aristòcrates, prínceps russos i barons bàltics, un general prussià, la traductora de George Sand al georgià i una dama d’honor de l’última emperadriu. Uns vivien a la Toscana en una residència dels Mèdici i uns altres “passejaven llops” pels salons de Sant Petersburg. Ho van perdre absolutament tot el 1917. I ells es van perdre pels laberints de l’exili europeu, sobretot a París, on van passar penúries, van fer de taxistes, van cuinar a les habitacions dels hotels més modestos, i van ser protegits sota l’empara dels capellans ortodoxos.

L’exili dels russos blancs per mitjà de les vides dels seus avis, la mare i els seus parents, que ell ha conegut de nen a París, teixeixen un relat magnífic del mític exili europeu i parisenc dels russos blancs, on la seva família destaca entre totes. La seva mare, Helène Carrère d’Encausse, va arribar a ser la gran especialista europea en Rússia i la Unió Soviètica. De fet, va ser la primera de pronosticar que el colós soviètic tenia els peus de fang. I la cosina Salomé Zurabixvili, diplomàtica francesa i, després, cinquena presidenta de Geòrgia (2018-2024), són dos dels puntals de la novel·la.

Però n’hi ha molts més, coneguts i desconeguts, que sostenen un relat literari intens, veraç, misteriós, magníficament escrit amb el rigor d’un periodista o d’un historiador que sap captar el visible i l’invisible d’un món a la vegada tràgic i heroic, trist, melancòlic i enlluernador que travessa les vides dels russos i els europeus dels nostres temps.

L’encarnació de la República Francesa

Helène Carrère d’Encausse va morir el 2023. Emmanuel Macron va presidir l’homenatge nacional que França li va dedicar al pati d’honor del Palau dels Invàlids, amb banderes, uniformes, l’orquestra de la Guàrdia Republicana interpretant la Serenata de Txaikovski, ministres, militars, intel·lectuals, membres de l’Acadèmia i de les més altes institucions del país. I, per descomptat, els seus familiars, el marit mig absent, que es va morir uns mesos després, i el seu fill, escriptor, que ens fa una crònica excel·lent d’aquell acte que dóna començament al llibre. Un relat que, com si fos l’obertura d’una òpera, ens predisposa a gaudir, a viure i conviure amb tots els personatges i les històries que donaran vida a les més de quatre-centes pàgines que ens esperen.

Que la seva mare era un ésser únic, complex, genial i contradictori, que podia ser molt intel·ligent i generosa, però també cruel i mentidera, ho anem sabent a mesura que ens endinsem en la lectura, en què descobrim les mil històries de la seva vida que el fill recorda o descobreix i combina per fer-nos un retrat superb, sincer, sense estalviar crítiques, esmentant els clarobscurs, les febleses i els misteris de la seva vida. Potser el final, on narra els darrers dies i la mort, es fa una mica excessiu, però suposo que és una llicència literària de l’autor que homenatja la figura de la seva mare, la persona i el personatge, com si es tractés d’un emperador romà. Una heroïna d’òpera. O una diva.

De la devoció que França sentia per ella, en són bona prova les paraules del discurs d’Emmanuel Macron, escrit per un redactor, com remarca el cronista Emmanuel Carrère, que no m’estranyaria gens que hagués estat ell mateix. El president descriu el moment en què Helène Carrère d’Encausse va entrar, després d’una vida intensa, de treball i d’estudi, a l’Acadèmia francesa. I, per tant, a la glòria eterna.

Macron la descriu avançant sota la cúpula i saludant tothom: “I, tot d’una, mentre alenteix un moment el pas, un vertigen que dura unes dècimes de segon. Aquell dia, asseguda a la cadira de Corneille i Victor Hugo, aquella filla d’immigrants pobres que havia après el francès a cinc anys es va convertir en l’encarnació de la República Francesa i de la seva llengua, a les quals va servir fins a l’últim moment.”

La resta del llibre, tot ell, explica com s’ho va fer per arribar fins allà, i per sobreviure, narrar i analitzar els trasbalsos de la Rússia i l’Europa del segle XX. I el seu fill escriptor ens ho transmet tot component una simfonia literària, plena de matisos, detalls, personatges i fets històrics, per on desfilaran els seus avis i besavis, els pares i oncles, amics i coneguts, encreuant-se en les seves vides amb Stalin, Béria, Nabokov, Caterina II, el príncep Iussúpov, assassí de Rasputin, Potemkin, Lenin, Trotski, Chagall, Stravinski, Giscard d’Estaing, Simone Signoret, Jean Gabin, Putin, Txékhov, Tolstoi, Dostoievski, Georges Perec, Thomas Mann, Nina Berbérova, Camus, Sartre, els surrealistes o la Nouvelle Vague.

Amb anècdotes insuperables, com quan la seva mare va ser segrestada per un pilot d’aviació afganès que s’havia enamorat d’ella. O quan quedava un cop l’any a París per sopar amb dos dels altres descendents dels regicides que van assassinar el tsar Paul I l’any 1801. O la de la seva parenta georgiana, de Tiflis, veïna de la mare del criminal georgià Lavrenti Béria, cap del NKVD, responsable d’execucions en massa, que es feia obrir l’església ortodoxa per a ella sola per poder pregar per l’ànima del seu fill.

Un pare genealogista

Després de morir la mare, els fills desfan l’immens pis de l’Acadèmia on vivien els seus pares. A Emmanuel li toquen els despatxos de la mare i del pare, Louis, que va explorant i recollint uns quants dies, mentre segueix amb atenció les notícies de la invasió d’Ucraïna.

Més tard, hi anirà com a periodista unes quantes vegades, a Kherson, unes estades de les quals ens regalarà més endavant unes bones pàgines de crònica periodística en primera persona. També ho farà de Moscou estant els primers dies de la invasió russa d’Ucraïna, farcides d’experiències, descripcions i detalls reveladors. I a Tbilisi, que visità unes quantes vegades quan la seva cosina era presidenta per descriure’ns el país, la política i els efectes de l’annexió de bona part del seu territori per Rússia l’any 2008.

En el despatx del pare, hi descobreix uns arxivadors perfectament classificats on es recullen totes les investigacions genealògiques que l’home ha fet al llarg de la seva vida sobre les diverses branques dels Carrère i dels Zurabixvili. Comencem amb una nota a mà del pare: “Curiosa picada d’ull de la Història a una parella del segle XX…” És com si el pare li hagués estat fent tota la vida de documentalista per al seu pròxim llibre. Aquest que comentem. Els arxius del pare són el quadern de bitàcola d’Emmanuel Carrère per a obrir la capsa de Pandora de la història de la seva família i de la Rússia i l’Europa dels seus temps.

La figura del pare Louis i la del seu oncle Nicolàs, germà de la mare, apareixen destacades en el llibre com dos referents importants per a l’autor. Personatges secundaris respecte de la mare, que no sempre els va tractar amb gaire estimació, però, sentimentalment i culturalment importants per al fill escriptor. El pare, d’origen rural, va ser un agent d’assegurances que va arribar a càrrecs importants a l’empresa. Era un home culte i discret, sempre a l’ombra de la seva dona, dotat d’una intel·ligència gentil i sàvia, que va morir uns mesos després d’ella.

L’oncle Nicolàs és l’home bohemi, músic i radicalment d’esquerres que, pel que ell diu, tant li ha influït. Un dia va dir a la seva mare que ells dos eren fills de Lenin. A ella no li va fer gens de gràcia. Però era veritat. Sense la Revolució d’Octubre, els seus pares no s’haurien conegut. “Ells no haurien existit, i jo tampoc”, remarca l’autor. Hi ha detalls simples, delicats, que impressionen. El llibre és farcit de referències literàries, musicals i cinematogràfiques, una de les grans afeccions de l’autor, que va començar la seva carrera escrivint per a revistes de cinema. Li agraden els films de terror i no li agraden gaire els autors de la Nouvelle Vague. “No s’ha d’oblidar que eren tots, Godard inclòs, més aviat de dretes, i fins i tot d’extrema dreta, al principi”, escriu.

Quant a la literatura, a la família, per culpa dels discursos apassionats del seu avi Georges, el suposat col·laboracionista, es criticava molt Tolstoi i s’admirava Dostoievski. Ell el va començar a llegir un estiu de nen. La mare comprava dos exemplars d’una novel·la i les comentaven i llegien plegats. És molt emotiu el dia en què, ja grans, el seu oncle Nicolàs li truca de matinada i li diu que acaba de descobrir Guerra i pau, que se’l compri i se’l llegeixi l’endemà mateix. I les seves converses sobre història, política o música. L’oncle era capaç de reproduir en el seu cap, compàs per compàs, amb tots els instruments, el Tristany i Isolda en un llarg viatge en tren.

‘Zygomatique’, la paraula final perfecta

Una de les funcions de l’Acadèmia francesa és l’elaboració del diccionari. És la primera missió que els va encarregar Richelieu. D’ençà del 1694, hi ha hagut vuit edicions a raó d’una quarantena d’anys de redacció cadascuna. En els seus dies finals, la mare li comenta que quan ella va arribar a l’Acadèmia, l’any 1990, anaven per la lletra E. “Ara som a la Z i força avançats, m’hauria agradat arribar fins a l’última paraula.” Quina és?, pregunta ell. Zz, l’onomatopeia del brunzit dels insectes o del ronc d’algú que dorm. “I per on aneu?” “Per zoo. Entre zoo i zz encara hi ha seixanta-dues paraules”. Per a ella, aturar-se a zoo era una petita derrota, com deixar-se un calaix obert en una casa perfectament endreçada abans d’anar-te’n per una temporada llarga, reflexiona ell.

El president Macron, en el seu discurs solemne al funeral d’homenatge, aquell que li havia escrit un redactor, va dir que la seva mare havia arribat a l’última paraula del diccionari, que era zygomatique. Una falsedat doble. Ni ella hi havia arribat, ni era l’última paraula del diccionari. Zygomatique, per a Emmanuel Carrère, era una paraula final perfecta.