De dies feiners i vacances escolars

Han passat les festes de Nadal, entre àpats familiars, tradicions i escàndols del món que ens trasbalsen, ens neguitegen, ens enerven i, mentrestant, una vida quotidiana que no s’atura. Avui tornarà a sonar el despertador abans no surti el sol per anar a treballar i reprendre la rutina, una rutina que no ho és pas del tot perquè no, avui encara no comença l’escola.

Si en una cosa es posa de manifest que algú ha de fer-se càrrec d’una criatura o no, és en la rutina matinal. Perquè no té absolutament res a veure llevar-se per anar a treballar que llevar-se per dur el criaturam a l’escola abans d’anar a treballar. Si teniu fills i uns n’encarregueu, ja sabeu a què em refereixo. Hi penso de tant en tant. No se’t permet cap matí mandrós, cap matí de plans improvisats, ni un matí d’avui no em trobo bé i em quedo al llit. Cada matí, c-a-d-a  m-a-t-í, hi ha una obligació inexcusable, irrenunciable. A les nou, a l’escola.

Prepara l’esmorzar, el de casa i el de l’escola, assegura’t que es vesteixen, que mengen alguna cosa, raspalla’ls les dents, cosa que pot implicar sovint un ús (proporcional!, tranquils) de la força. De bon matí, eh? I amb la pressió de les agulles del rellotge. Revisa si avui han de dur res d’especial, si necessiten cap roba concreta, repassa si has de deixar-los també el berenar, si toca dur la bossa d’esport… Amb sort, t’has pogut llevar i fer la teva mentre els plançons encara dormien. Altrament, potser t’han despertat abans (o molt abans) no sonés el despertador, i t’has arrossegat cap al lavabo amb uns menairons seguint-te els passos que s’han plantat davant teu mentre seies al vàter, i t’has dutxat mirant de reüll que no s’obrissin el cap, t’has vestit com has pogut amb la primera peça de roba que has agafat de l’armari mentre també ajudaves a vestir la teva criatura, o més d’una, i aquesta criatura potser ha decidit que no li feia el pes la roba que havia triat ahir al vespre –la trieu al vespre justament per fer més via al matí– i ha anat remenant la roba que havies deixat plegada fins que heu quedat vestides d’una vegada.

Controles el temps, però sovint passa que alguna cosa es descontrola, i els últims minuts acaben essent una cursa contra rellotge. I sí, t’has llegit tots els consells sobre el tema, i ja els apliques, però és que les teories sobre criança sempre tenen fissures: la realitat. Tens el temps calculadíssim, però es fa l’hora de sortir i llavors passen coses que no entraven en els teus plans calculadíssims. Ganes de pixar, unes sabates que han quedat petites de la nit al dia i ara no entren, un abric que no trobes. És igual, musaranyes! Surts de casa sense haver-te ni mirat al mirall, i arribes a l’escola –a temps, ho heu tornat a aconseguir– provant de tornar al seu lloc els nivells del cortisol que t’encén les galtes. Finalment, surts de l’escola amb una expiració prolongada, i contemples l’horitzó: el dia ja pot començar. Ara només cal arribar a la feina. I sí, això ara mateix et sembla glòria, perquè és quan treballes, que descanses. Quina paradoxa.

El cas és que avui no passarà res d’això, tal com no ha passat cap dels feiners d’aquests dies en què hi ha hagut vacances escolars. (Unes festes, per cert, en què moltes mares hauran fet tots els papers de l’auca, en molts casos sense haver rebut ni un gràcies.) Avui –com tants altres dies de l’any, com els de l’estiu en què sembla que les vacances escolars no s’acabin mai– passarà que tindràs el maldecap més comú entre les mares, que és el de la conciliació pintada a l’oli. I diguem aquí que són les dones les qui demanen la immensa majoria de reduccions de jornada laboral i d’excedències per cura de menors.

Llavors és quan t’ho muntes com pots. Te’ls endús a la feina si pots, teletreballes amb ells per casa si pots, i no, cap de les dues coses no permet ni treballar en condicions ni estar amb ells en condicions, demanes l’enèsim favor a algú de confiança, esperes que els avis tornin a treure’t les castanyes del foc, destines part de la paga extra a una cangur, demanes un dia de festa, que serà un dia menys que tindràs a l’agost, i van molt preuats, t’organitzes amb unes altres mares i feu torns perquè de l’administració no en pots esperar res…

Alguna cosa falla –bé, unes quantes– quan les dones es mostren esgotades per les dificultats de conciliació. Perquè tota aquesta feina de cura no remunerada és la que sosté una part important de la societat.

I al final tan sols vols que passi de pressa el dia i que arribi demà, que al capdavall tampoc és tan greu, això d’anar corrents de bon matí, esmorzar a peu dret i anar cridant que feu tard mentre busques desesperadament les claus. Ànims a totes.

PS. Com que continuo llevant-me el dia 6 de gener amb la il·lusió d’una criatura, espero que els vostres Reis hagin estat justos i generosos. I que hagin pensat també en les mares i les àvies.