06.04.2026 - 21:40
|
Actualització: 06.04.2026 - 23:04
Que aixequi la mà qui se n’ha estranyat: el Vaticà faltava al vuitè manament quan afirmava que no li arribaven els casos de pederàstia dels seus pastors de ramats. Ho ha revelat una investigació periodística basada en documents inèdits que abasten gairebé un segle, de l’època de l’Alemanya nazi fins fa cinc anys, i si no van més enrere és perquè el 1938 van fer cremar els expedients dels “casos immorals” perquè no caiguessin en (més) males mans. Amb la calma, la Santa Seu no els va començar a comptar fins el 2001, i diu que n’hi van sortir nou mil, una xifra estratosfèrica, i que semblaria fins i tot verídica si no fos que en un sol estat com ara el francès o l’espanyol ja se n’estimen centenars de milers.
Si bé no hi ha contrada evangelitzada que no en tingui casos documentats, hom insisteix que no podem parlar de pederàstia sistèmica dins la institució. No m’hi poso forta, si es tracta de ser més acurats, segurament fa més justícia parlar de trama d’encobriment i protecció dels propis caiguts en la pitjor temptació. Perquè cada cas denunciat o per denunciar té darrere tot l’entramat que ha participat –activament o passiva– en l’operació d’evitar de salvar la canalla dels seus depredadors.
La qüestió és que l’arxiu del Vaticà, definit a la investigació que dèiem com “el més gran de casos de pederàstia dins l’església al món”, continua tancat amb pany i forrellat, i els periodistes insten la Santa Seu que l’obri o que en reveli el contingut “per mostrar la voluntat real de Lleó XIV que se sàpiga tota la veritat sobre l’escàndol”. Només per a explicar un exemple d’alt nivell: quan Ratzinger va arribar a ser Benet XVI, ja feia vint anys que havia rebut una carta que l’informava d’un capellà condemnat per pederasta, i, tot i això, li va permetre de continuar exercint, de manera que va poder elevar el comptador d’agressions fins a una vintena més de menors. Sembla que hi ha una cosa que es prenen més seriosament que el poder, i és el perdó.
D’entrada, vista la impunitat amb què han pogut operar sempre, costa d’entendre que una institució blindada com la jerarquia eclesiàstica hagi de tindre cap gran por. Sense anar més lluny, amb la desclassificació dels arxius d’Epstein hom pensava que el món giraria damunt davall, i de fet ha estat així, però no en el sentit que esperàvem –una vegada més, sempre guanya la banca. De la mateixa manera, la desclassificació dels arxius vaticans, sens dubte, faria tremolar les capçaleres de l’actualitat, però d’aquí que se sorprengués ningú, mai, enlloc, és molt suposar. Afegir un zero o dos a unes xifres que ja són aberrants només donaria per a alguna conversa d’ascensor.
L’altra cosa, és clar, és que la condemna que temen sigui de naturalesa més terrenal que moral, com ara la possibilitat d’haver d’afrontar un tsunami d’indemnitzacions arreu del món que pogués deixar seca la institució. Potser per això, encara resulta més sorprenent que no haguessin destruït els expedients de tots aquests anys, els nou mil casos que s’han pres la molèstia de comptar i els que continuïn entre les ombres de l’arxiu secret. També aquí el cas Epstein ens assenyala una possible explicació: que darrere els documents conservats amb tant de zel hi hagi una cadena greixada de xantatges que mantingui tota una maquinària de favors.
Dit tot això, em queda compartir amb vosaltres un seguit de reflexions que m’assalten amb cada nou cas d’abusos sexuals on sigui que arribin els tentacles eclesials. Més enllà de si el pedòfil neix o es fa, em demano si és el capellà que es fa pederasta, o si és el pederasta que es fa capellà. Si tants milers de religiosos han esdevingut pedòfils per alguna il·luminació que no sabem, o si són milers de pedòfils que s’han ordenat a la famosa multinacional per, jo què sé, la possibilitat d’entrar en contacte amb més preses, les oportunitats de promoció internacional si són enxampats, o l’avantatge de poder dur a terme la depredació en paral·lel a la via penal.
Un exemple paradigmàtic el podem llegir aquí al costat, en una entrevista a una cooperant a qui la teranyina eclesiàstica ha pretès silenciar durant més de vint anys. En un viatge al Senegal, on va anar a fer de mestra, va saber que un escolapi català abusava dels alumnes. Aleshores, quan el va denunciar a un superior, aquest la va pressionar amb arts mafioses i passiu-agressives perquè no digués piu. Amb el temps, no solament ha descobert que l’encobridor també era un abusador, sinó que un tiet d’ella també havia estat víctima d’un altre capellà violador. Ja em direu si no n’hi ha per a demanar-se també si l’església és més pederàstica que la societat en general o només ho sembla.
El que em rosega especialment és si l’ocasió fa el pecador, o si el pecador cerca l’ocasió. Si tenim en compte que fer-se capellà no és bufar i fer ampolles, i que la majoria dels agressors sexuals de xiquets són de l’entorn familiar, això ens faria descartar que la inclinació pedòfila faci néixer vocacions. Afinant més, i tenint en compte que el noranta-i-molt per cent dels violadors de criatures són senyors, sorgeix la mare de les preguntes: tot això passa perquè els capellans són hòmens?, perquè l’església afavoreix la concentració d’hòmens als seus feus? Dit d’una altra manera: si ara investiguéssim qualsevol altra empresa masculinitzada –m’ho invento: Prosegur, LaLiga espanyola, Criptopebrots.com–, sortiria la mateixa proporció pedòfila entre el personal?
No tinc la resposta a cap d’aquestes preguntes, només sé el que diuen els fidels amoïnats: que la casa gran ha canviat i que els nous papes estan més disposats que cap altre a posar-hi remei. Ho penso respecte de tantes contrarietats de la vida, i d’aquesta també: tant de bo tingués jo la seua fe.
