30.01.2017 - 18:03
MADRID, 30 (EUROPA PRESS)
Set anys després del final de ‘El Canto del Loco’ i després de més d’un lustre com a ‘El Pescao’, David Otero debuta amb el seu propi nom llançant un àlbum homònim -editat per Sony Music i produït per Tato Latorre- amb una desena de noves cançons de pop en el sentit més ampli del terme.
“El meu objectiu amb aquest disc és llançar vibracions positives. Amb la quantitat de coses lletges que passen, com està de car tot, Donald Trump… un es pregunta on està el bon rotllo. Jo intentaré posar el meu granet de sorra”, planteja a Europa Press aquest madrileny de 36 anys.
I encara afegeix: “Poso molt somriure a la vida, amb els meus moments, lògicament. Tracto de passar-m’ho bé amb totes les coses que faig en el meu dia a dia, la meva manera de ser és així, estic sempre fent bromes. M’agrada riure, és el meu caràcter i crec que es reflecteix en aquest disc”.
Sobre la decisió d’acabar amb ‘El Pescao’ i posar-se en marxa amb el seu nom, admet David que aquest apel·latiu va sortir per “totes les pors” que tenia quan va acabar amb ‘El Canto del Loco’. “Inconscientment, va ser posar aquest nom perquè rebés tots els cops”, confessa.
“El Pescao s’estava posant malalt. Era com un jersei que ja no et queda bé i vaig decidir treure-me’l. El nom tampoc és bonic. Per sort, un s’adona dels seus errors, aprèn d’ells i els arregla. Els errors ens fan molt més que els encerts i tots tenim dret a equivocar-nos”, reflexiona.
DISC DE MELODIES POP
Sobre el contingut del disc, defensa David que manté “un cert segell reconeixible” en les seves melodies, tant les que va aportar per a ‘El Canto del Loco’ com després en la seva carrera posterior: “El que menys em costa són les melodies, les caço al vol, les espremo i les modifico. M’he d’esforçar moltíssim més amb les lletres”.
Afirma per això que el treball amb les melodies li resulta “molt divertit”, i recorda que és així “des que jugava de nen al Mario Paint, amb el qual podies dibuixar i també fer música sobre un pentagrama”. “És de les primeres relacions que vaig tenir jo generant música a través d’un sistema digital, em passava hores”, rememora.
Aquesta influència primigènia es reflecteix ara en el so d’aquest àlbum. “Hi ha pila de sons del disc trets d’aquests dos instruments, junt amb una caixa de ritmes Roland dels vuitanta. Aquesta és la base i sona com els anys de vuitanta perquè no pot ser d’una altra manera”, revela.
Alhora, assegura que li encanten els sintetitzadors en general i també barrejar-los amb guitarres: “Hi ha moltes guitarres que processem i semblen sintetitzadors. Hi ha també un homòleg de pianos Rhodes que els distorsionem tant que semblen guitarres. Volia recuperar aquest tipus de coses per recordar per què vaig començar a fer música”.
GIRA DE PRESENTACIÓ A DEMANDA
Per decidir l’itinerari de la gira de presentació el disc, David s’ha aliat amb la plataforma Shows on Demand, de manera que han estat els mateixos fans els qui han votat les seves ciutats. Una vegada acabada l’enquesta, es comptabilitzen els vots i s’organitzen els concerts on hi hagi més petició popular.
Així, David afirma que “és molt interessant que els fans puguin votar per les ciutats d’una gira”, si bé destaca que, en qualsevol cas, “ningú t’assegura que vagis a vendre entrades, vas amb una mà davant i una altra darrere al final”. “Però em van proposar fer-ho així i les que tenen més vots són les que escollim per anar a tocar”, afegeix.
Sense voler revelar massa sobre els recitals en si, avança David que “Madrid, Barcelona i Saragossa serà un format elèctric amb tota la banda, i a la resta de ciutats un acústic però que no és res avorrit i té molts instruments divertits”. “Ens ho hem currat molt i hem buscat voltes a les cançons perquè molen”, assegura.
Desitjant està de tornar a sortir a tocar, per tant: “Per a mi la felicitat és estar a la carretera de Burgos, a la de València, pensant on pararem a menjar, arribar a la prova i tocar. Aquest tipus de vida és la que m’agrada i vull fer-ho moltes vegades més”.
Finalment, recalca que ell seguirà fent quilòmetres amb les seves cançons sempre que pugui, perquè ningú el pot “frenar, et vegin deu o 10.000 persones, te’n vas igual”. “És que et fa mal la panxa, no saps què passarà, és una incertesa constant però entres a jugar i no ho pots evitar, és una espècie d’addicció”.
