David Carabén: ‘Per primera vegada no m’he amagat del meu jo’

David Carabén (1971), cantant de Mishima, és llicenciat en ciències polítiques, i també té una carrera de periodista començada. A BTV aquest curs ha fet un programa d’entrevistes. El polifacètic Carabén, doncs, publicar ara, a quaranta-cinc anys d’edat, un disc que considera el més narratiu de tots, on les cançons s’expliquen per si soles, i no són una addició d’imatges evocadores. Amb Ara i res la discografia del grup arriba al vuitè treball, d’ençà que el 2003 van publicar, en anglès,The Fall of Public Man. Carabén cita VilaWeb al bar La Javanesa, al barri de les Corts de Barcelona, que ell i Flora Saura han obert no fa pas gaire. I parla de tot, i de res.

—Reunit el comitè central del Partit Bolxevic Català, se us acusa d’haver fet un disc de poc compromís social.
—[Riu] Doncs tenen tota la raó. És una cosa que no em preocupa. Directament. Crec que hi ha artistes per a tot. Des de quan s’ha d’analitzar estrictament una obra d’art a través de la immediatesa de la seva aplicació política? Parlant de l’ànima d’un ésser humà ja pots fer entendre un compromís i la manera com veus les relacions de poder. I això també és política, però no necessàriament s’ha d’aplicar en un programa de partit per als pròxims quatre anys.

—I, en el vostre cas, de fet, sou un home fortament polititzat.
—Tinc les meves idees i conviccions. De fet, vaig estudiar ciències polítiques. A mi m’interessava molt la teoria i filosofia política. I vaig llegir molts clàssics. Però la política militant de partit sempre m’ha atabalat molt. I jo he acudit a la música per manipular les meves certeses. Per posar-les en dubte. Les cançons que sempre m’han agradat més són les que desmenteixen petites veritats que ens construïm. Sobre l’amor romàntic, sobre els homes, sobre les dones. Sobre tot. La poesia ha de sacsejar això, i que hi ha equívocs, dintre treu. Aquest és l’art que m’ha interessat. I aquest art necessàriament dilueix bastant la possibilitat d’entrar a l’acció immediatament.

—’Posa’m un gin, David!’ Com m’ha agradat aquesta cançó. He vist l’escena sencera de la reunió familiar amb el nen veient com els pares beuen. Si ara la cançó la fessin els fills, seria ‘Posa’m MDMA, David’. Tot ha canviat, aquí.
—Ha canviat, sí. I segurament és això, que canta la cançó. Que aquella generació dels nostres pares (i potser ara projectem, i no és cert) vivien unes vides molt més estables, amb feines, vocacions i possibilitats econòmiques més sòlides. Nosaltres vivim en una vida molt més a la intempèrie. Molts més canvis i inestabilitats econòmiques. Tinc amics que de manera dràstica viuen en l’eufòria econòmica o en la depressió total. O amics deprimits perquè no tenen feina durant molt de temps. O jo mateix. Jo mateix sense ni un xavo i ara què fotré. I potser és això, que canta la cançó. Que va haver-hi una època de les certeses. I ara, no.

—Tot Déu us deu preguntar pel vostre pare, directiu del Barça que va ajudar a portar Cruyff. Jo vull preguntar-vos per la importància de la vostra mare.
—Mon pare em va donar les eines per gaudir de la vida. Era un paio que tenia una curiositat infinita. Molt il·lustrat. Parlava molts idiomes. Súpersimpàtic. Molt divertit. Em va fer gaudir del halar, de la música. Però ma mare ha tingut sempre una inquietud artística. Era més artista que mon pare. Es va fer crítica de dansa. Molt sensible a aquest món. Ens ha connectat tots els fills amb el desenvolupament de la sensibilitat.

—Tornareu a cantar en anglès, com en els primers discs?
—Crec que l’anglès tenia a veure amb el fet que encara jugava. Cantar com un hobby. No m’ho prenia com una cosa gaire seriosa. En realitat vivia i em guanyava la vida a la televisió. Utilitzava fórmules i frases d’unes altres cançons. Em passo al català quan es mor el meu pare. Escriure cançons era una manera de gestionar tot allò. És Trucar casa, recollir les fotos, pagar la multa. I allà començo a escriure sobre coses molt més dures i importants. I d’alguna manera m’adono que les cançons em canten a mi, i no jo a elles. I és quan escric ‘El record que no has cridat’, que és sobre mon pare. I és quan veig que escriure cançons, per a mi, és fonamental.

—En l’àlbum Ara i Res, què heu fet, quina unitat hi ha?
—Normalment hauria d’haver-hi un doble vessant. Un de purament estètic i un altra de més líric. Bellesa i veritat, per dir-ho d’alguna manera. Jo em vaig adonar que tenia àlbum a partir d’una cançó. En aquest cas, va ser ‘Una sola manera’, que obre l’àlbum. Comença amb una melodia molt amable, acords majors. És línia clara: saps on és la veu, la guitarra, tots els elements a lloc. I de sobte emergeix una mena de guitarra distorsionada, barrejada amb un saxo. És una figura molt més abstracta. Ja no saps si és saxo, guitarra, que és octavada, o què. És un tractament abstracte del so. En una sola cançó, tenim la manera de gravar amb el Pako, utilitzant figures abstractes, i una manera molt més clara, molt figurativa, com l’actual. Abstracte i figuratiu a la vegada. I en l’àmbit de text, igual. En aquest disc per primera vegada escric coses molt més narratives. I per primera vegada no m’he amagat del meu jo. El meu jo. Abans les cançons les feia servir per parlar d’un fenomen, i anar posant imatges poètiques que el capturessin. Addició, sumar imatges evocadores. I el jo no era la meva tendència bàsica. Ara ja he fet un camí molt més narratiu. S’entenen a la primera, les lletres. Ara, no agafen tanta volada poètica. Diguéssim.

—La segona vegada que escolliu el mateix productor, Peter Deimel. Per què?
—Mira, Mishima va trobar el nostre so gràcies al Paco Loco. Paco Loco té un estudi muntat per ell mateix al Puerto de Santa Maria, Cadis, amb la seva dona. I quan hi vas, vas a casa d’ells. I Loco és molt defensor del món analògic. Prescindint bastant d’ordinador. Utilitzant cintes, amplificadors vells. Micròfons antics. En la història de l’enregistrament, sobretot en pop i rock, cada dècada ha tingut els seus aparells d’enregistrament i els seus instruments. I tots els sons van vinculats a una època i a una sonoritat. I saber tractar això, i tenir-los a disposició dels músics, és la feina d’un bon estudi. A què pot aspirar Mishima? A Abbey Road? No podem. No podem pagar-ho. En canvi, anar a l’estudi d’un jedi de la història de la gravació, estudis que són projectes personals, sí. A Europa n’hi deu haver sis o set. No pas més. A Espanya, un, que és Paco Loco. I nosaltres n’hem trobat un a França, que és on anem: Peter Deimel.

—Es venen tan pocs discs que acabarem que anirem al concert, i l’entrada serà el disc, que ens emportarem.
—Ara passa que es fa el concert, però la manera de veure el concert són deu maneres diferents. Sala VIP, una altra amb copa, una altra amb foto després amb l’artista, una altra amb foto però dins el camerino. I sembla que el concert és l’excusa per a una construcció d’egos i d’experiències diferents per acabar fent-te una foto. És una mica així. Avui s’escolta més música que mai, però probablement com a background. Allò que justifica que consumim cerveses, que ens droguem, que follem, que quedem al bar. Però nosaltres venim d’una tradició, de la música d’àlbum. I l’àlbum t’explicava la vida.

—Com és que us agrada tant el periodisme? Seguiu aquest i l’altre, i en parleu molt.
—Sí. M’agrada molt i el segueixo. M’agrada fer entrevistes. Ara parlaven dinant del Kapuściński. Segueixo Ramon Besa, per exemple. I abans Robert Walker, que analitzava purament publicitat durant una època. Escrivia a Slate. Era boníssim. Va desenvolupar-ne teoria. Pàmies també el llegeixo molt.

—Ordre i aventura és d’un disc anterior. Però quina gran frase.
—Més periodisme. L’expressió no és meva. És de Borges. I jo no la vaig treure de Borges, sinó de Menotti, que vaig entrevistar per al programa ‘Recorda, Míster’. I em va dir: ‘ El futbol, com va dir Borges sobre la literatura, és ordre i aventura! Jo tenia Schuster i Maradona. I era una convivència de l’aventura de Maradona y la disposició tàctica rigorosa del teutó.’ I el pop és igual. L’estructura de les cançons és molt jeràrquica: estrofa, tornada, pont. Pots jugar-hi, però has de complir.

—Per què dieu que el rock és d’una altra època?
—S’han equivocat. He vist el titular no sé per on, també, i jo no he dit això. Sí que he dit que la construcció de la identitat dels adolescents d’avui ja no passa tant pel rock com abans. En la nostra generació tenim poques maneres de saber com follar, com ser homes, com ser dones, com afrontar els sentiments, com pentinar-nos, vestir-nos. Com ser guais. Ho apreníem a partir de les bandes. Avui dia ho aprens a través de les xarxes socials. I els videojocs. I el rock continua existint, i jo m’hi insereixo, però som una mica secundaris. El joves no necessiten tant la música. No és font principal de construcció d’identitats. Potser d’aquí ve.

—Per què el procés polític no ha generat música? Encara estem amb ‘L‘estaca‘.
—No ho sé. I teniu raó, eh. No m’hi havia parat a pensar. Potser és la relació del nostre país amb la música. Molt peculiar. La considerem menor.

—Vau anar a Madrid a presentar el disc, he vist. I què, el procés? Us ho van demanar?
—No.

—Teniu sort, amb això. Sou un maleit independentista però us respecten.
—Sí, però per què? Doncs perquè quan apareixem nosaltres jo era molt crític amb aquesta barreja del rock català i la política. Vaig trobar que no parlava bé ni de la nostra política ni de la nostra música. Tot i que crec que era una fase necessària de la música popular del nostre país. Per què? Perquè el gran referent era la Nova Cançó, que era eminentment polititzada. Però ja vivíem en la democràcia. I que cada grup que cantés en català hagués de veure banderes de Catalunya era una mica absurd. Era pensar que si cantes has de voler dir alguna cosa políticament. Jo no m’hi sentia gaire bé. I creia que els crítics amb això tenien força raó. Alhora, al cap de molts anys de carrera, de marcar que la nostra música no només es pugui llegir en clau política, arriba el 15-M. I tornem a rebre preguntes com la teva primera: la militància política i això. I la mateixa gent que era crítica amb la militància política dels independentistes, ara la reclamaven…. per al 15-M. Els que t’havien aplaudit per no mullar-te amb el rock català, ara notaves pressió per tal que et mullessis amb el 15-M. I jo, saps què, els diria a tots dos igual: fes-les tu, aquestes cançons. I a veure què.

—I mira que ho arribeu a fer, de parlar de política.
—De consciència, en tinc, sí. Però hi ha moltes maneres de parlar-ne, i de viure-la.