Dani de la Orden: “Som tres idiotes en un pis pensant coses que facin gràcia”

Demà s’estrenarà La casa nostra, la nova sèrie de 3Cat. Feia setze anys que TV3 no produïa una comèdia de situació (sitcom) i, després de l’èxit de sèries mítiques com Plats bruts i Jet lag, el públic en tenia ganes. Les comparacions són odioses, però hi ha escenes en què serà inevitable de veure en Lopes i en David asseguts al sofà del pis de La casa nostra. De fet, ni els directors ni els actors se n’amaguen, de dir que han pres de referència Plats bruts o sèries cèlebres d’àmbit internacional com Friends o How I Met Your Mother.

Dirigida per Dani de la Orden i Oriol Pérez, i escrita per Oriol Capel, Eduard Sola i Dani de la Orden, en catorze capítols de menys de mitja hora ens endinsarem en la vida dels personatges que encarnen Llum Barrera, Betsy Túrnez, Paula Malia, Núria Casas, Adrian Grösser, Marc Rius i Albert Ribalta. El punt de partida és senzill i d’una actualitat social sorprenent: a en Miqui –el protagonista, d’uns trenta anys–, el deixa la parella i ha de tornar a viure amb els pares, ja divorciats, que decideixen de tornar al pis familiar on viu ell. Parlem de la sèrie amb Dani de la Orden i Oriol Pérez, que asseguren que l’antídot per a tots els problemes de la vida és, sempre, l’humor.

—Feia deu anys que teníeu pensat el nom de La casa nostra. Els temes principals que hi surten han canviat o són tal com els vau pensar? Sembla una sèrie que tracta de temes molt actuals…
—Dani de la Orden [D. O.]: La premissa és que ja sóc en l’etapa de trenta anys i vull fer-me una vida, madurar, créixer, trobar parella, estabilitat… i no puc perquè els teus pares, que s’han separat, tornen a viure al pis. I, a més, no pots buscar un altre pis perquè el lloguer està molt malament. Ara, per desgràcia, més que una premissa és una mica cinéma vérité. I això ha passat ara, que ens hem adonat que això de què parlem és un tema vigent. Vull dir, acabo de veure un reel en què Rufián explica que l’habitatge és el que més preocupa.

—Precisament, aquesta crisi de l’habitatge que es veu reflectida a la sèrie us preocupa o la patiu personalment?
—Oriol Pérez [O. P.]: En realitat l’habitatge ens anava bé per a la premissa. Sí que hi ha potser alguna trama que hi té a veure, però tampoc no fem un producte de crítica social, simplement volem fer riure. El rerefons era aquest i crec que va molt bé. Òbviament, és un problema que ens preocupa a tots, però el que volem són les rialles [riu].

—De vegades, sembla que el problema de l’habitatge afecta especialment les generacions joves, però a la sèrie feu notar que pot afectar gent de qualsevol edat.
—D. O.: Sí, i tant. És una qüestió que pot afectar qualsevol família o qualsevol persona que visqui sola. Però, ja et dic, al començament aquesta premissa no estava tan arrelada amb la realitat, i la intenció que tenim quan pensem un nou capítol és que faci gràcia. Intentem trobar el contrast de comèdia, la ironia dramàtica, els mecanismes que fan que l’engranatge funcioni i, a partir d’aquí, tirem. A vegades això coincideix amb una cosa que passa a la realitat, i a vegades és una ximpleria, perquè al final som tres idiotes en un pis pensant coses que facin gràcia.

—O. P.: La part bona i dolenta de la crisi de l’habitatge és que afecta diverses generacions. Llavors, era una bona manera d’ajuntar problemes de diferents públics. És a dir, hi ha els problemes dels protagonistes, que tenen uns trenta anys, i també els dels pares, que en tenen uns 60, i és una manera per fer que el públic de diverses edats s’hi pugui enganxar.

—D. O.: I sobretot pel contrast de la comèdia! Si el protagonista, que és periodista, té una moral de la veritat i del compromís social i el seu pare és un advocat de dretes que només pensa en la pela, el contrast és inevitable. I si té una mare que li fot a les infusions cada nit [amb els dits, fa el gest de fumar]… doncs també fa gràcia. Allò que passa o no a la realitat… és que tampoc no és Polònia, parlem més dels conflictes que tens al dia a dia, amb la feina, amb la parella, amb la convivència. Sí que el capítol 2 és una cursa contra rellotge per a trobar un pis, però després ja canvia.

—La por del fracàs i la construcció de la identitat adulta és un altre tema central. Arribem mai a ser els adults funcionals que se suposa que hem de ser o tots dissimulem constantment?
—O. P.: Sí, la sèrie tracta una mica d’això. El protagonista vol madurar i li és impossible: no li dura cap relació, el deixen al primer capítol, no té diners per a anar-se’n a un pis tot sol, vénen els seus pares… És impossible de madurar. També és un paio amb moltes pretensions, un idealista, vol ser periodista, treballar a 3Cat, i no li surt res bé. És amb el patiment del protagonista que surt la comèdia, de voler madurar i no poder.

—D. O.: També hi ha una reflexió interessant que es fa al capítol 2: moltes vegades pensem que madurar és tenir una certa estabilitat econòmica i emocional, però potser per a algú altre madurar vol dir ser menys egoista, preocupar-te més pels altres, no sentir-te el melic del món… Madurar no vol dir tenir una vida més ordenada, sinó que és una cosa més interna.

—El desencant generacional hi és palpable: les expectatives laborals, les relacions sexo-afectives… L’humor és el millor antídot per a combatre-ho?
—D. O.: Per a nosaltres, sí!

—O. P.: El nostre antídot de tots els problemes sempre és l’humor. La manera com hem d’afrontar la vida és aquesta. Per això ens resulta més fàcil fer humor sobre les coses.

—D. O.: Si ara m’encarreguessin de fer un drama, no em sortiria bé. Me n’aniria sempre a un cert punt irònic, perquè hem estat en situacions complicades, i encara que estiguis en una situació trista, la comèdia, sense voler, hi és present. I no vol dir treure importància a les coses.

—O. P.: En part, a vegades també pot ser això, una arma de doble tall: per a no afrontar els problemes o per a no plorar, tenim la via de la comèdia en l’àmbit personal, que tapa una miqueta la resta, però jo hi estic supercòmode, amb això.

—D. O.: Sobre les relacions sexo-afectives, amb l’humor també expliquem que malament que ho fem. El personatge d’en Miqui, el protagonista, que sembla un romàntic dels noranta, el critiquem perquè és una persona dependent emocionalment, un tòxic i un narcisista, que al final és un victimista de tot allò que li passa. I crec que això ho hem estat tots d’alguna manera, no? També hi ha un capítol en què el personatge de l’Èric [el company de pis del protagonista] té una xicota des de fa deu anys perquè vivia a Austràlia i, com que se’n va anar, no ho van deixar estar. Sembla una bogeria, però parla de la dificultat que tenim a l’hora d’afrontar els problemes de les relacions. És a dir, a qui no li han fet mai ghosting? En un altre capítol, tractem el fet de parlar amb algú per internet tot i sospitar que és una estafa, per demostrar la necessitat que tenim d’agradar a la gent. Vaig llegir no sé on que el ChatGPT permetrà de tenir relacions sexuals dialogades. Això podria ser un capítol, que encara no existeix.

—O. P.: Per a la sisena temporada!

—Dèieu que sempre havíeu volgut enregistrar una comèdia de situació. Ara que ho heu fet, quina valoració en feu? En voleu fer més?
—D. O.: Volem continuar aquesta! És que és molt complicat, pensar de zero i agafar el ganxo dels personatges… Els principis són molt feixucs. Si veiem que això funciona i arrela una mica, l’ideal és que això vagi endavant i que es converteixi en un Cuéntame.

—O. P.: En un Explica’m! [riuen].

—D. O.: A més, la comèdia de situació té una cosa molt immediata, perquè els guions s’escriuen quatre o cinc setmanes abans de rodar, i beus una mica del que passa al teu entorn. M’encantaria que s’allargués. Primer, perquè així tanquem els actors aquí, en aquest plató, i no en surten, i els deixem descansar en un armari; i segon, perquè fa il·lusió. És a dir, a Friends és fantàstic veure la progressió: com canvia la tecnologia, el vestuari, el físic dels actors… Però, és clar, per a això el secret és arrelar, i de vegades la cosa arrela i de vegades no.

—La sèrie va dirigida a la generació dels que ara en tenen trenta? O creieu que aplegarà tota la família, com passava amb Plats bruts?
—O. P.: Com que l’habitatge engloba totes les generacions, és una bona manera de tenir personatges d’edats diferents, és una manera d’arribar a tots els públics. Uns s’hi enganxaran per unes trames i uns altres per unes altres.

—D. O.: És que hi havia una cosa que ens hem oblidat, però que era molt bonica. Te’n recordes que quan érem petits el dilluns arribaves de l’escola i sabíem que feien Plats bruts?

—O. P.: Sí, era brutal!

—D. O.: I era dels únics moments en què de sobte veies la teva mare, el teu pare –asseguts, que no discutien, que estaven bé– i la teva germana que de sobte passava per casa, i estàvem tots allà asseguts, en el que es podria dir una reunió familiar. I sense parlar, encara millor! [Riuen] I crec que ara, amb les plataformes, i el fet de poder-ho veure quan vols, ha fet que es perdés una mica aquesta sensació de comunitat, perquè jo ara si vull veure una sèrie i la meva parella una altra cosa, doncs jo ho puc veure al llit i ella al sofà. Ens individualitzem, cada vegada més. Per això la idea és tornar a allò. I ho necessites un humor prou elaborat i irònic perquè agradi als adults i prou estúpid perquè agradi als nens. Aquesta barreja és la part més complicada i alhora la que creiem que fa més gràcia.

—Però, de fet, la sèrie no s’emetrà per TV3, sinó que es podrà veure a la plataforma 3Cat. Us va sorprendre la proposta de la CCMA?
—O. P.: Sí. Crec que això és una decisió de la corporació perquè ara comencen amb el nou 3Cat i el canvi de marca, i per tant és una manera de fer que tothom vegi la nova plataforma. Però és veritat que el tipus de producte demana una mica de continuïtat i una mica d’això que deia en Dani, de tenir tota la família reunida a les deu del vespre davant el televisor veient la sèrie.

—D. O.: També tenim una mica idolatrada l’emissió televisiva, i crec que hem de començar a ser conscients que segurament hi ha més gent que veu un vídeo a YouTube o un pòdcast de vint minuts.

—O. P: Però també hi ha això de saber que tothom ho ha vist a certa hora, i de poder-ho comentar.

—D. O.: Com un partit de futbol!

—O. P.: Si sabies que allò es feia el dilluns, quedaves el dimarts i ho comentaves. I és molt divertit, perquè no ho veus només amb la gent amb qui estàs, sinó que després tothom ho ha vist.

—D. O.: Al final són 14 capítols de 25 minuts, te’ls poleixes en dos dies. Per tant, tot i que no passin pel lineal, esperem que hi hagi aquesta cosa de dir: “Va, avui ens mengem quatre capítols i ens passen volant!” Però sí que la televisió fa companyia, eh? Vull dir, jo feia molt que no mirava la televisió en directe: tinc YouTube Prèmium i el consumeixo a dojo, perquè l’algorisme i jo… som col·legues. En canvi, la meva parella posa molt el directe a TV3, i m’agrada perquè és aquesta sensació de tenir la ràdio encesa. Està bé que això no es perdi, però també és important promocionar la part de plataforma i apostar perquè el teu producte sigui disponible quan vulguis.

—Parlant encara de Plats bruts, us fa por la comparació evident que hi haurà? Us afegeix pressió?
—O. P.: Sí, òbviament, hi ha pressió perquè Plats bruts era una sèrie de collons. Però crec que és molt diferent l’època, el tipus de producte, el fet que nosaltres venim del món de l’audiovisual, i per tant no és tan teatral… Però és inevitable que et comparin, perquè hi ha un nombre reduït de sitcoms, a diferència de les pel·lícules, que n’hi ha moltes. Les sitcoms són un format poc explotat a casa nostra, perquè la primera referència que en tenim és de fa molts anys i només en tenim dues. Per tant, la comparació és inevitable, però perquè tenen elements comuns.

—Dani, no sabem si recordeu que vau respondre fa temps una piulada del nostre cap d’estil, que proposava maneres de dir “gilipollas” en català, i vau dir que us seria útil per a incorporar-ho a la sèrie. Ja sabeu com es diu “gilipollas” en català, ara?
—D. O.: Tros de quànim, tros de quònima…

—O. P.: Quòniam!

—D. O.: Això, quòniam! Meuca? Ui, no, no, em fico en un embolic… Hi ha moltes maneres de dir “gilipollas”, però ara no me’n ve cap! Hi ha un capítol de la sèrie que em fa molta gràcia, en què diem maneres diferents de dir “follar” en català.

—Què dieu?
—D. O.: Vaig calenta com un all tendre, que no te la facis, no la folguis, no te la cardis! Que són expressions catalanes una mica oblidades, perquè estem totalment castellanitzats. Jo estic molt castellanitzat, també perquè a la meva vida privada, amb el meu pare i amb alguns amics, parlo en castellà. Crec que hi ha una llengua que es va perdent i la sitcom és una manera popular de tornar a naturalitzar aquestes expressions que s’han perdut. Quan fas un rodatge, tens un lingüista a TV3. Al principi, tu només penses en el teu rodatge i vols poder diu “bueno”, etcètera… però una vegada passes els nervis del començament i et relaxes, t’adones que és una figura necessària. El català s’ha de parlar, s’ha de parlar bé, i els pronoms febles tampoc no són tan complicats!