18.01.2026 - 21:40
Fa temps que les majories són ajustades al congrés espanyol, i sovint un grapat d’escons acaba decantant el color polític del govern. A les eleccions del 2023, el vot d’ERC i Junts va ser imprescindible per a la investidura de Pedro Sánchez; per contra, a PP, Vox i UPN els va mancar solament cinc escons per a la majoria absoluta.
En aquest context, la manera com es presenten els partits polítics a les eleccions pot ser determinant. Tot i que el sistema electoral espanyol es defineix formalment com a proporcional, a la pràctica origina desproporcions molt notables. En una part important de les circumscripcions es reparteixen molt pocs escons, i això fa que la concentració del vot sigui clau. El resultat és un sistema que afavoreix els partits grans i penalitza fortament la fragmentació. Així s’explica que en les darreres eleccions el PP, amb un 33% dels vots, obtingués prop del 39% dels diputats, i en canvi Vox, amb un 12,4%, n’obtingués un 9,4%; o Sumar, amb un 12,3%, solament un 8,9%.
Aquesta distorsió s’explica sobretot perquè dinou circumscripcions reparteixen dos escons, tres o quatre; i cal afegir-hi Ceuta i Melilla, amb un diputat cadascuna. En total, són seixanta-vuit escons en joc en territoris on el llindar efectiu per a obtenir representació és molt alt. En aquestes circumscripcions, malgrat recollir desenes de milers de vots, Sumar no va aconseguir cap escó, i Vox solament un, a Guadalajara.
Ací entra en joc una barrera clau: la del 15% dels vots. Amb el sistema D’Hondt, no arribar a aquest percentatge implica una penalització severa en el repartiment d’escons i, en canvi, superar-lo permet d’entrar amb força en la distribució. No és un llindar legal, però sí un llindar real, especialment en les circumscripcions petites, i esdevé determinant per a convertir vots en diputats.
Les perspectives de Vox avui són molt diferents de les de fa tres anys. El 2019, amb un 15,08% dels vots, va obtenir 52 diputats. El 2023, baixant poc més de dos punts, en va perdre 19 pel camí. Un càstig desproporcionat que il·lustra fins a quin punt, en el sistema electoral espanyol, travessar aquest llindar o no pot marcar la diferència entre sumar amb força o retrocedir abruptament. Avui les enquestes diuen que Vox superarà el 17,5% dels vots i li donen més d’una seixantena d’escons –o fins i tot prop de setanta.
El paper de les esquerres
Tot i que Vox i Sumar –en coalició amb Podem, Compromís, Més i algunes altres forces– van obtenir un resultat semblant el 2023, el creixement de l’extrema dreta coincideix amb una crisi profunda de les esquerres espanyoles. Aquesta crisi es tradueix en una fragmentació creixent. A les eleccions de l’Aragó del febrer, per exemple, hi concorreran pel cap baix tres candidatures d’esquerres: Podem, Esquerra Unida-Sumar i la Chunta Aragonesista. Aquesta divisió afavoreix especialment Vox, sobretot en circumscripcions petites, i encara més en un context de debilitat del PSOE.
És en aquest marc que s’inscriu la proposta del portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, de bastir un bloc de l’esquerra que va anomenar “perifèrica”. “Si no ens posem d’acord, ens mataran d’un en un políticament”, advertí. I afegí que no servia de res un espai construït “des d’un despatx d’una universitat de Madrid amb antenes trencades respecte de què significa el País Basc i Catalunya, sobretot”. Una idea que, ara com ara, no ha cristal·litzat en cap acord polític i de la qual la direcció d’Esquerra Republicana s’ha desmarcat clarament, tot recordant que una aliança estable no forma part de la seva agenda. Tanmateix, la coexistència de dues llistes o tres amb resultats modests pot tenir una conseqüència clara: no obtenir representació, mentre l’extrema dreta, amb un percentatge semblant o fins i tot inferior, obté escó gràcies a la concentració del vot i als efectes del sistema D’Hondt.
Rufián proposa una llista de “l’esquerra perifèrica” per a les eleccions espanyoles
La concentració de vot és útil en termes de repartiment d’escons, però ací hi ha un altre factor a tenir en compte: les candidatures unitàries no sempre aconsegueixen de sumar tot el vot que obtindrien les forces bo i separades. El dubte és si una llista encapçalada per l’independentisme serviria realment per a maximitzar el vot o, al contrari, podria dispersar-lo en moltes circumscripcions petites, especialment tenint en compte que als Països Catalans solament Lleida reparteix quatre escons o menys i que la majoria de circumscripcions petites són a Castella. L’experiència de projectes anteriors impulsats des d’allò que Rufián ha anomenat “la perifèria” no és encoratjadora: el Partit Reformista Democràtic, amb el suport de CiU i Coalició Gallega, es va presentar a les eleccions del 1986 a gairebé tot l’estat espanyol, excepte a Catalunya i Galícia, i va obtenir tan sols un 0,96% dels vots.
De fet, als Països Catalans –sobretot Catalunya–, al País Basc o a Galícia, l’existència d’una esquerra nacional forta, capaç d’absorbir una gran part del vot progressista, ha estat clau per a arraconar la dreta. No ha afeblit l’esquerra, sinó que n’ha augmentat l’eficàcia electoral i diverses candidatures han fet que no es perdés cap vot; en canvi, és més dubtós que tot l’independentisme o unionisme d’esquerres donés suport a un front comú d’esquerres o que a Espanya es pogués bastir un projecte potent que no fos encapçalat de Madrid estant.
Tot plegat obre un debat de fons quan falta poc més d’un any, a tot estirar, per a les eleccions espanyoles. Amb un PSOE envoltat d’escàndols, una esquerra fragmentada i enfrontada entre Podem i Sumar, i un PP que no destaca ni per força discursiva ni per força electoral, tot fa pensar que la governabilitat espanyola podria acabar depenent, una vegada més, d’un grapat d’escons en circumscripcions petites. I és ací on el sistema electoral pot tornar a tenir un paper decisiu.
