El cinema en català ha viscut aquests darrers anys alguns episodis dolços i inusuals. Els films en llengua pròpia no havien tingut mai tant d’impacte, ni tant d’èxit a les sales, ni una presència tan destacada en premis internacionals. Però aquest impuls encara no ha esdevingut una normalitat estructural del mercat. Les dades d’espectadors, de producció, de presència als premis Gaudí i, més recentment, a les plataformes dibuixen un creixement real, però extremadament fràgil, molt dependent d’uns quants títols i d’un nou model d’intervenció pública.

Durant dècades, els films en català havien restat en una franja baixa i estable: entorn del 3% dels espectadors veien cinema en llengua pròpia, fos en versió original, doblada o subtitulada. Les dades de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) indicaven més aviat un estancament prolongat, amb alguns pics aïllats, vinculats a l’èxit d’un títol concret, com ara Pa negre el 2012.

El canvi arriba el 2022, quan Alcarràs fa pujar la quota fins al 5,2%, un llindar que fins aleshores semblava gairebé inabastable. El 2023 es torna a xifres acostades al 3%, però el 2024 hi ha un salt sense precedents: el català arriba al 7,84% de quota gràcies als èxits de Casa en flames i El 47; és el registre més alt en trenta anys de sèries estatístiques. El 2025, tot i el retrocés fins al 5,47%, es manté el segon millor resultat històric, amb 646.328 entrades de cinema català venudes.

Aquest cicle té una característica clara: el creixement es concentra en pocs títols. Alhora, els subtítols en català assoleixen el màxim històric, mentre el doblatge cau al mínim de la sèrie –si se n’exclouen els anys de pandèmia. El 2024, la consellera de Cultura d’aleshores, Natàlia Garriga, ho atribuïa a la manca d’hàbit de veure cinema en català, però sobretot a la desproporció d’oferta: menys còpies que en castellà i franges horàries poc competitives, sobretot en grans estrenes comercials.

Això dibuixa un panorama en què el català creix quan hi ha grans produccions d’èxit, però no pas perquè el conjunt del sistema funcioni millor. Wolfgang n’és un exemple clar: és el segon film rodat en català més vist de la història, solament darrere El 47, amb gairebé 600.000 espectadors. És una fita indiscutible, però també un advertiment: sense grans projectes, la quota es desinfla ràpidament.

Cal tenir present, a més, que es parteix d’una base molt baixa. Fins i tot el 2024, amb la quota més alta i dos films amb un èxit excepcional, el català solament arriba al 7,84% dels espectadors, una xifra encara allunyada d’una situació de normalització lingüística, si es compara amb el pes social de la llengua.

Un model marcat per les subvencions

L’aparició recent de grans produccions en català no és pas fruit de la casualitat. Aquests darrers anys, la política pública de suport al cinema ha experimentat una transformació estructural que comença a tenir efectes clars sobre l’oferta i la visibilitat de les produccions en llengua catalana.

Tradicionalment, les línies d’ajut de la Generalitat se centraven en el doblatge i la subtitulació de llargmetratges per a sales. Ara, en canvi, s’han ampliat cap al finançament directe de produccions audiovisuals en català o aranès, tant de cinema com de televisió i sèries, juntament amb el suport a coproduccions i a la promoció internacional. Aquest tomb es va concretar amb un augment significatiu dels recursos públics destinats al sector a partir del 2022: el Departament de Cultura va augmentar les aportacions a la producció audiovisual en català i va apujar l’ajut màxim per film fins a 1,5 milions d’euros; per una altra banda, el suport a les sèries va passar de 400.000 euros a la mateixa xifra màxima. L’objectiu declarat era afavorir produccions de gran format capaces d’atreure públic ampli i de tenir un impacte cultural i industrial més gran.

El canvi és profund: el suport públic ja no es limita a facilitar la presència del català en pantalla, sinó que incideix en la creació mateixa dels projectes i condiciona la tria lingüística, alhora que va acompanyat de noves eines institucionals per a impulsar l’oferta audiovisual en català i promoure’n el consum. I això ha tingut repercussió uns quants anys més tard.

L’efecte als premis Gaudí

Aquest nou model també té conseqüències en el sistema de reconeixement del sector. Als divuitens premis Gaudí, de les 25 produccions nominades, 24 havien rebut suport del Departament de Cultura mitjançant l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), amb un volum total d’ajuts que supera els 10,8 milions d’euros. Aquesta dependència evidencia fins a quin punt el món audiovisual català continua lligat al finançament públic.

Tanmateix, les dades lingüístiques dels Gaudí indiquen un canvi estructural. El 2022, solament un 33% de les produccions candidates eren en versió original catalana. El 2023 el percentatge puja al 40%; el 2024, al 47%; i enguany supera per primera vegada la meitat: un 53%. No resol els desequilibris del sector, però assenyala un punt d’inflexió: com més va, més projectes neixen directament en català.

Plataformes i nova oferta audiovisual

La irrupció de les plataformes digitals ha modificat profundament el consum audiovisual i ha obligat a repensar les polítiques de normalització lingüística. El català, tradicionalment relegat a circuits minoritaris, ha començat a guanyar espai en aquests serveis. Segons el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, la presència d’obres amb àudio o subtítols en català a les principals plataformes –Netflix, Disney+, Max, Filmin i Prime Video– oscil·la entre el 20,7% i el 2,2% del catàleg. Són proporcions molt superiors a les de fa pocs anys i indiquen una integració progressiva del català en l’oferta digital.

Aquesta evolució s’explica en bona part per les línies d’ajut públic i pels convenis amb distribuïdores i plataformes, que han facilitat la incorporació de doblatges i subtítols en produccions de gran impacte. Films internacionals com Dune 2, Wonka o Perfect Days, i sèries de gran popularitat, han arribat al públic amb opcions en català gràcies a aquest impuls.

El conjunt de dades mena a una conclusió clara. El cinema en català ha entrat en una fase de creixement real, amb més espectadors, més producció i més presència en premis i plataformes, però aquest avenç continua essent fràgil, dependent de pocs títols d’èxit i sostingut en gran part per la intervenció pública. La normalització plena –una presència estable i estructural del català en el mercat audiovisual– encara resta pendent.