Segons Giordano (2005) és possible separar dos moments en la història de les narracions sobre malalts de sida: abans i després del descobriment del còctel de medicaments proposat en el Congrés Internacional sobre la Sida celebrat el 1996 a Vancouver (Canadà) i que va significar una notable disminució en les taxes de mortalitat. Segons aquest autor, la diferència fonamental es dóna en la manera de representar l’abast de la síndrome: en la primera etapa, com una malaltia mortal, els malalts de la qual estan condemnats a mort; en la segona, com un patiment crònic, en el qual la mort no implica una data precisa.
Aquest fet produeix certs desplaçaments importants en el «corpus seropositiu» (Meruane, 2012) que, a partir d’aquesta data, afronta altres problemes com la cerca de l’amor i els contratemps derivats del rebuig que provoquen en les seues parelles les persones infectades amb el VIH. S’han triat tres textos diversos des del punt de vista genèric: una autobiografia en forma de diari, un llibre de cròniques i una novel·la; Un año sin amor. Diario del sida de Pablo Pérez (1998), Vivir con virus. Relatos de la vida cotidiana de Marta Dillon (2004) i La promesante de l’escriptora Rosario Aguilar (2001).
El retorn de la culpa
L’anàlisi dels textos indica un fet important: com major és l’adequació de l’estil de vida als cànons de la societat patriarcal, major és el sentiment de culpa.
«Com major és l’adequació de l’estil de vida als cànons de la societat patriarcal, major és el sentiment de culpa»
Cecilia, que ha estat infectada amb el VIH en la seua primera i única relació heterosexual, viu tenallada per una immensa culpa que la farà, al final de la novel·la, sacrificar la seua vida en pro de la ciència. La jove ofereix el seu cos i el seu futur a una companyia farmacèutica que farà experiments amb noves drogues per a intentar trobar una vacuna, que, si és el cas, ja no podrà salvar-la.
Per la seua banda, en les cròniques de Marta Dillon, que, a més d’haver pres drogues il·legals, ha tingut múltiples companys sexuals, el sentiment de culpa és un fet contra el qual cal lluitar. La narradora fa un esforç permanent per allunyar els fantasmes culpabilitzants que associa amb els seus records d’infantesa lligats a la dictadura argentina.
Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot
Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.
Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.
Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.
Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.
Vicent Partal
Director de VilaWeb
Comparteix a Facebook
Comparteix a Twitter
