Segons Giordano (2005) és possible separar dos moments en la història de les narracions sobre malalts de sida: abans i després del descobriment del còctel de medicaments proposat en el Congrés Internacional sobre la Sida celebrat el 1996 a Vancouver (Canadà) i que va significar una notable disminució en les taxes de mortalitat. Segons aquest autor, la diferència fonamental es dóna en la manera de representar l’abast de la síndrome: en la primera etapa, com una malaltia mortal, els malalts de la qual estan condemnats a mort; en la segona, com un patiment crònic, en el qual la mort no implica una data precisa.

Aquest fet produeix certs desplaçaments importants en el «corpus seropositiu» (Meruane, 2012) que, a partir d’aquesta data, afronta altres problemes com la cerca de l’amor i els contratemps derivats del rebuig que provoquen en les seues parelles les persones infectades amb el VIH. S’han triat tres textos diversos des del punt de vista genèric: una autobiografia en forma de diari, un llibre de cròniques i una novel·la; Un año sin amor. Diario del sida de Pablo Pérez (1998), Vivir con virus. Relatos de la vida cotidiana de Marta Dillon (2004) i La promesante de l’escriptora Rosario Aguilar (2001).

El retorn de la culpa

L’anàlisi dels textos indica un fet important: com major és l’adequació de l’estil de vida als cànons de la societat patriarcal, major és el sentiment de culpa.

«Com major és l’adequació de l’estil de vida als cànons de la societat patriarcal, major és el sentiment de culpa»

Cecilia, que ha estat infectada amb el VIH en la seua primera i única relació heterosexual, viu tenallada per una immensa culpa que la farà, al final de la novel·la, sacrificar la seua vida en pro de la ciència. La jove ofereix el seu cos i el seu futur a una companyia farmacèutica que farà experiments amb noves drogues per a intentar trobar una vacuna, que, si és el cas, ja no podrà salvar-la.

Per la seua banda, en les cròniques de Marta Dillon, que, a més d’haver pres drogues il·legals, ha tingut múltiples companys sexuals, el sentiment de culpa és un fet contra el qual cal lluitar. La narradora fa un esforç permanent per allunyar els fantasmes culpabilitzants que associa amb els seus records d’infantesa lligats a la dictadura argentina.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Karen Poe Lang, Catedràtica de la Universitat de Costa Rica. Investigadora associada a la Red Transcaribe. Professora del Doctorat en Estudis Culturals i altres postgraus de la Universitat de Costa Rica.

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb