Un petit rastre de futur dibuixat a la sorra de la Devesa

Dos ciclistes neerlandesos, d’aquests que tot sovint omplen Girona amb bicicletes de competició i un equipament de color blau elèctric, s’aturen una mica astorats al pont de Pedra. Treuen el mòbil i enregistren. Veuen, en un racó, mitja dotzena de músics de la Banda Caliu, de Platja d’Aro, que toca el “Bella Ciao”, una munió al voltant que la balla, famílies que xerren tranquil·lament, tot esperant, i una mica enllà, a la plaça de Catalunya, milers de persones amb estelades. Hores abans, en l’acte institucional, a la mateixa plaça hi ha parlat la consellera de Territori, la socialista Sílvia Paneque, a qui el Meteocat havia comunicat que el temps aguantaria. Havia plovisquejat tímidament, llavors, però a mitja tarda el sol s’ha obert pas entre els núvols. A la manifestació que començava, però, no hi és pas, la consellera, és clar. Als parlaments finals se’n veuran clares les raons: “No ens empassem aquesta falsa normalitat!”

Hi ha, en canvi, molts independentistes que semblen compartir el consens genuí de veure-hi més gentada que aquests darrers anys, i més joves, també, i més estelades al voltant del coll, com una capa. Gairebé totes les banderes són estelades, d’estel vermell o blau, però estelades, llevat d’un parell de palestines i un parell de banderes negres catalanes. Les converses són disteses, com sempre. Una parella mira d’esbrinar el recorregut. “S’acaba a la Devesa, oi, em penso?” Un marrec demana a la seva mare si la “n” de la paraula “independència” a la samarreta de l’Assemblea Nacional Catalana és una “n” o una “u.” “Un moment, Quim, per favor, que no anem sols”, diu una dona, mosca, al seu marit. Dues parelles que avancen en direcció contrària se saluden de lluny: “Truquem-nos i quedem per dinar!”

L’escenari afavoreix retrobaments constants d’amics, coneguts, i saludats. Com el de la dona que, amb el mòbil, ensenya una fotografia de la seva filla a una altra dona. “Està preciosa!” “Home, justament aquí feia una mica el pena.” Hi ha un ambient afable, potser menys agre que aquests últims anys, en què la digestió d’una certa frustració, amb els estómacs bullents d’indignació per com havia anat tot, s’expressava en consignes més hostils. Aquesta vegada hi ha una certa serenor festiva, com si els qui encara atenen la cita ho fessin amb un convenciment ja consolidat, una mica al marge de la situació institucional. Amb prou feines hi ha cartells. Un d’isolat que diu, simplement: “Volem una Catalunya Lliure”, i una pancarta que fa: “Volem una Catalunya lliure.” I en un cartó: “Som-hi.” Eslògans que tornen als orígens, sintètics, gairebé minimalistes. Ho faig notar a una senyora: “Potser la gent s’estima més callar les coses que diria”, em respon, picant-me l’ullet.

Però en el curs de la passejada proliferen samarretes de tota mena, vinculades més o menys directament a la causa independentista, sovint amb un lligam esportiu. “Injúries a la Corona Futbol Club”, que diu una. “Pedalem per la independència”, fa una altra. “Rius per la Llibertat entre el Ter i el Fluvià.” “Independitza’t.” “Sóc un torracollons.” “Som un país petit, petit, petit.” “Associació de Veïns de la Vall de Sant Daniel”, tota plena d’estelades. La cursa dels senglars, l’excursió Puja i Baixa de Begur de l’any 2010, samarretes del Barça amb la senyera i del Girona.

Mentre camina, molta gent comenta que està gratament sorpresa per l’afluència. “Apunta-ho bé”, em diu un senyor. Les converses sobre la situació política, en canvi, són molt escasses. Un grup d’homes al voltant de la seixantena fan l’excepció. “Oh, fins ara ningú no ha dit clarament quin pla tenien. Ningú”, lamenta un. “No n’hi havia cap. No n’hi havia cap. No n’hi havia cap”, repeteix un altre, moltes vegades, com si fos una pregària. El tercer fa un apunt sobre Eslovènia. I el primer hi torna: “Es va menystenir massa el poder de l’estat. És un estat que fa molts anys que existeix. Segles. En termes de diplomàcia, per exemple, tenen molts segles d’entrenament al darrere”, diu. En un punt indeterminat de la munió, llavors, se sent una gralla que comença a enfilar la melodia de “La presó del rei de França”. “Amb aquests Borbons és impossible”, rebla un altre. A la conversa del costat parlen del Museu Eròtic de Barcelona.

Els crits i els càntics no s’han renovat gaire. L’alegre cantarella del “No volem ser una regió d’Espanya, no volem ser, un país ocupat; volem, volem, volem, volem la independència; volem, volem, volem Països Catalans.” “Els carrers seran sempre nostres”, “Fora la bandera espanyola” quan en penja alguna d’un edifici públic. A mesura que avança el vespre, va prenent força el “puta Espanya”, que acabarà essent protagonista. No hi ha cap crit de “Puigdemont, el nostre president”, que havia estat molt habitual anys enrere.

A l’entrada de la Devesa, tots aquests crits es confonen amb els dels presentadors de l’acte, que, una mica a la manera de Manel Vich quan recitava les alineacions al Camp Nou, espera crits d’eufòria després de cada poble que declama. “La gent de Figueres!” I fa la gent de Figueres: “Eh!” “La gent de Roses i de Castelló d’Empúries!” “La gent de la badia de Palamós!” “La gent de la Bisbal i dels pobles veïns!” Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols i la vall d’Aro, Sant Feliu de Pallerols, Blanes, Torroella de Montgrí. Els més aplaudits són “la gent que ha vingut amb el seu cotxe”, “la gent que ha vingut a peu”, i “la gent que ha vingut amb transport públic ha pogut arribar puntual.” Tothom va agafant lloc. Els diables de l’Onyar venen una cervesa a dos euros, refresc a un i mig i aigua a un. “Em poses dues cerveses, si us plau?” “I tant.” “Què són, San Miguel?” “Sí.” “Comencem malament.”

“Sí, sí, podeu anar ocupant els carrers, que són nostres!” Els animadors de l’acte i el presentador, Josep Vila, del secretariat nacional de l’Assemblea, malden per amanitzar l’espera. És una metàfora interessant de l’equilibri territorial principatí que l’acte s’endarrereixi substancialment perquè cal esperar les imatges de la capital. “No sé si rebrem cap mena de senyal en pantalla d’algun discurs a Barcelona, perquè se’ls ha mullat tot. Els tècnics ho han intentat salvar però de moment no han pogut”, diu Vila. Fa un discurs que li surt del pit. “No som aquí per a escenificar cap folclorisme. Voldrien situar-nos com a catalans normalitzats. Doncs, no! Benvinguts a dir que no! Estripem aquesta falsa imatge de normalitat que no en té res, de normal! No ens empassem la pax hispanica!”

L’espera s’eternitza una mica i s’ha d’alleugerir amb una curiosa interpretació musical de Mikos i Koalas, i amb el vídeo d’una noia adolescent que va rebent cops de puny simbòlics, com en aquell anunci de La marató, el més fort dels quals és fruit de les paraules malèvoles de José María Aznar: “Vaig dir que abans es trencaria Catalunya que no pas Espanya!” No és clar si la tesi del vídeo és que ja s’ha trencat o que cal treballar perquè no es trenqui. Entre el públic, un grup de joves a la vintena teatralitza la impaciència. “Bastant guapa, la manifestació”, fa un, amb una llauna de cervesa a la mà. “Molt combativa”, diu un altre, rient. “Despertem l’independentisme una altra vegada”, hi torna el primer, irònicament. La samarreta que porta també ho és, d’irònica: “Perdón por ser catalán”, diu. El discurs de Lluís Llach, que arriba feixugament per la pantalla, se’ls fa molt llarg. “Ja queda menys pel moment de: ‘Som seixanta mil persones!’ ‘Ehhh!’” L’organització en reivindica vint mil.

Per bé que a distància, la intervenció de Llach té moments molt aplaudits, i riguts, especialment l’apel·latiu de “Felipito” referit al rei espanyol i l’expressió “el palco del Bernabéu dels pebrots!” El recurrent “puta Espanya” esdevé llavors un clamor. La durada del discurs de Llach, que es fa llarg, desvirtua una mica el ritme de l’acte. Quan acaba de parlar, molta gent se’n va, també a Girona, i el públic s’omple de clapes. Vila demana molt amablement que la gent aguanti. La professora Margarida Falgàs intervé per reivindicar la immersió lingüística i criticar l’última sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. L’acte es va esmorteint. Hi ha encara una altra intervenció musical, unes versions de Remei Margarit i Maria del Mar Bonet, i un professor de finances, Josep Vicens, que denuncia molt pedagògicament l’espoliació fiscal amb bitllets falsos de cinc-cents euros. “Quan siguem independents, us prometo que us en regalaré de debò!”

En l’última intervenció abans de “Els segadors”, l’activista Júlia Balas interpreta dues dures cançons de rap. “Me la pela l’Illa, és com l’Aragonès havent guanyat algun centímetre. Aquí, des del perímetre, mig parlament perilla, us caurà ‘hasta la patilla’, tornaran a traïcionar-te i tot i així encara hi confies”, recita. En acabar, mostra una bandera de la cèlebre sèrie japonesa One Piece, “que en alguns països, com Indonèsia, on la gent està farta del seu govern, la fan servir per a protestar.” Una dona gran, asseguda en una cadira de plàstic, davant l’escenari, fa que sí amb el cap, pesadament.

Després de l’himne, la colla de Diables de l’Onyar comença una batucada. Una trentena d’adolescents, la majoria amb estelades, els encerclen amb entusiasme. Deuen tenir entre quinze anys i divuit. Se n’han vist més, enguany, realment. Una nova generació que treu el cap, de moment amb timidesa. En un extrem de l’esplanada, un grup de gent gran ha disposat unes quantes cadires per a reposar. Pocs metres davant seu, un nen ha dibuixat a la sorra, amb un bastó, l’escut del Barça, el símbol de la pau i una estelada en forma d’estrella d’Orient. I ha signat amb el seu nom. Pol B.