Rufián enverina el vesper de catorze esquerres que “farien un PSOE millor”

“La discussió de debò és com guanyem Vox en escons. La resta és filosofar.” Aquesta ha estat la reflexió final de Gabriel Rufián, portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya al congrés espanyol, en l’acte que ha fet a Madrid amb Emilio Delgado, una de les promeses de Més Madrid, i la periodista Sarah Santaolalla, una jove tertuliana de Salamanca que s’ha fet famosa, aquests darrers mesos, pels atacs masclistes que ha rebut de l’extrema dreta. L’acte, que havia originat molta expectació, ha tingut un gran èxit d’afluència –cinc-centes persones que van exhaurir les entrades, gratuïtes, en cosa de pocs minuts– i tenia a la primera fila representants d’ERC, de Sumar, de la Chunta Aragonesista i de Podem. Els organitzadors tampoc no han amagat les intencions: enverinar el vesper i a veure què passa.

L’acte, de prop d’una hora i mitja, tenia clara la vocació estètica. Un rètol amb un puny alçat semblant al de les Panteres Negres (Rufián s’ha declarat marxista-leninista). De fons, la cançó de la banda sonora de Las leyes de la frontera, el film basat en el llibre de Javier Cercas, que narra la història de tres joves delinqüents dels suburbis de Girona. Fa la lletra: “Vaig saber que travessaria a l’altra banda encara que em costés la vida. / Sense miraments descontrolats per sentir la teva pell. / I travessaré les lleis de la frontera. / I baixaré a l’infern. / I baixaré a l’infern si he de morir.” Un reconeixement orgullós dels tres participants als seus orígens de barriada. Un llenguatge volgudament planer, a voltes fins i tot desdenyós dels intel·lectualismes. “La gent quan arriba a casa no es llegeix les Cartes des de la presó de Gramsci”, ha dit Rufián.

Se’n pot resumir el contingut en cinc reflexions. La primera és un diagnòstic: l’esquerra ha fracassat. Ho han dit així, textualment, més d’una vegada. “Hem fracassat, eh? L’esquerra ha fracassat. Cal autocrítica. No tot és culpa dels altres”, ha dit Rufián. Delgado hi ha afegit que el cràter d’aquest fracàs és tan fondo que els debats esquerrans no l’omplen si tan sols rumien amb quina fórmula es presentaran a les eleccions: cal pensar també per a dir què. De vegades, subtilment, s’hi veia un estira-i-arronsa: Rufián volia concretar com ha de ser una aliança electoral i Delgado, com s’han de seduir els nois dels barris pobres. Potser semblaven contradictoris i tot, però a la pràctica sabien que es complementaven, perquè deien la mateixa cosa: l’esquerra ha de canviar de disfressa. 

La segona és que l’horitzó polític que s’acosta, en les pròximes eleccions espanyoles, és dantesc. Rufián ha començat amb una mena de profecia: “Allò que ve no és la mateixa alternança de sempre. Això que ve és salvatge. Imitadors barats de Milei i de Trump. Ho diu Abascal clarament: ‘Farem com als Estats Units o l’Argentina.’ És a dir, patiment.” I, després, paraules més gruixudes encara: “Vénen il·legalitzacions, empresonaments, un patiment social terrible. Em diuen que sóc gras i que sóc un narcisista? D’acord, però quan acabem parlem de com ho fem per combatre Vox i el PP. No tinc putes ganes que Santiago Abascal sigui ministre d’Interior.”

La tercera, consegüentment, ha estat la proposta. L’ha concretada Rufián. A parer seu, tots els partits d’esquerra de l’estat espanyol haurien de pactar un programa amb tres punts: antifeixisme, dret d’autodeterminació i dignificació de les condicions de vida. Les cúpules d’aquests partits haurien de negociar per a escatir qui té més possibilitats d’obtenir resultats a cada província espanyola i aconseguir que la resta no s’hi presentessin. I, després, “un grup interparlamentari coordinat comú”.   

Si algú es pensava que el portaveu d’Esquerra s’immolaria com a representant del seu partit, s’equivocava, si més no de moment. La secretària general dels republicans, Elisenda Alamany, va respondre a l’anunci d’aquest acte tot assegurant que “Esquerra Republicana es presentarà amb les sigles d’Esquerra Republicana”. Com si s’hi adrecés, Rufián ho ha dit ben clar: “No demano a ningú que renunciï a les seves sigles.” Ha salvat els mobles. No crema el cartutx de ser el candidat de la seva formació, si l’operació fracassa. Tan sols demana generositat estratègica, diu. Potser perquè, en el fons, li sembla que aquestes sigles són buides de significat, que no expressen cap particularitat. “Quin sentit té que catorze esquerres que defensen les mateixes coses competeixin entre si?”, es demanaven. Sobre aquesta qüestió, però, s’hi ha passat de puntetes. Quan Rufián ha dit que ell volia un referèndum i que guanyés la independència, però que li importaven els drets dels treballadors espanyols, silenci a la sala. Cap aplaudiment.

La quarta ha estat menys explícita, però igualment clara: l’esquerra ha de rectificar discursivament. Sense parlar de wokisme ni gosar dir que el feminisme ha anat massa enllà, tots dos han coincidit que cal canviar els discursos i les promeses. D’aquest punt se n’ha encarregat, sobretot, Delgado, obsedit amb la incapacitat esquerrana de connectar amb les classes populars, sobretot amb els joves. “Els hem de dir que no has de renunciar a la teva masculinitat per a ser feminista, que pots ser tan masculí com vulguis mentre siguis capaç de respectar els altres. Potser així evitaríem que passessin després al grup de nazis fastigosos”, ha dit. Gairebé es pot dir que la intervenció més aplaudida de tot l’acte ha estat quan Delgado s’ha queixat que hi ha barris insegurs i que l’esquerra n’ha de parlar. “Qui digui que això no és així és perquè no ha viscut mai en un barri d’aquests.” Ovació.

Rufián hi ha ficat cullerada parlant de la immigració. “Hem de parlar de seguretat, de multireincidència, i que els fluxos migratoris són un repte. A mi, que em diguin racista per dir que els fluxos migratoris són un repte em sembla injust, perquè també era un repte quan els meus avis van arribar de La Bobadilla a Santa Coloma de Gramenet.” I hi ha afegit una referència al debat sobre la prohibició del burca i del nicab, esperonat per una proposta de Vox que finalment ha descarrilat. “El burca és una salvatjada, perquè si som esquerra laica de veritat, no podem permetre que s’invisibilitzi les dones d’aquesta manera, i tant se val que tan sols hi hagi cinc-centes dones en aquest país amb burca, és una salvatjada i no pot ser”, ha dit. 

I la cinquena ha estat la més difusa. L’aspiració. L’objectiu. La utopia. Vaga quan Delgado parlava de recuperar la il·lusió, una mica més concreta quan, en la traducció programàtica, ha dit que no servia de res apujar una mica el salari mínim interprofessional o reduir un parell d’hores la jornada laboral. “Amb això no convencem ningú. Cal fer un salt qualitatiu, i això es fa traient diners a les grans fortunes i donant-les a la classe mitjana!”, ha clamat. Com, però? Heus ací el problema: tot allò que se’ls ha acudit és pressionar més el PSOE, la raó per la qual ha fracassat, en el fons, aquesta esquerra que ha fracassat, i és el moment en què més ha amainat l’excitació. 

Potser hi han contribuït unes paraules lànguides de Rufián, que no podrien descriure millor el grinyol. “Nosaltres fem que gent com Page no mani al PSOE. Nosaltres fem que Pedro Sánchez sigui el líder de la socialdemocràcia mundial. Si tinguéssim més força, i això sona fatal, faríem un PSOE millor.” I després?