Cristina Masanés: “Com és el món quan no disposes de paraules?”

“Hi ha elements que tots els habitants de Babel compartim: són els noms. És possible imaginar un món sense noms?” “Mentre un pare lluitava per recuperar la parla, nosaltres assumíem que havíem d’aprendre a desfer-nos del llenguatge per trobar un altre lloc comú, un refugi, una casa, un àmbit on viure, fora de la paraula.” “No sé si allò que no s’anomena deixa d’existir. El que sí que sé és que, sense noms, el grau de buidor és abismal.” “Quin jo camina fora de la casa del llenguatge?” Aquestes són algunes de les reflexions i preguntes que es fa l’escriptora Cristina Masanés al llibre Marxarons. Viatge pels cims i les valls del llenguatge, i que van impulsant la recerca i el procés d’entrar en un “nou planeta que no coneix alfabet”.

Per a qui no hagi llegit encara Marxarons, el punt de partida és un fet traumàtic que li passa al pare de la narradora: a seixanta-set anys té un vessament cerebral que li lesiona la part cerebral que afecta la llengua materna i el deixa sense poder parlar i sense poder escriure. És la pèrdua del llenguatge.

Amb aquest llibre, Cristina Masanés acaba de guanyar el premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana. El jurat n’ha destacat “la subtil combinació de gèneres literaris d’una obra que juga amb la narrativa, el memorialisme i l’assaig per homenatjar el llenguatge com a vincle familiar. Des de la discreció i la precisió es construeix una peça literària memorable sobre els paisatges caminats, la malaltia i la mort del pare, i tant com això sobre la pèrdua dels noms i del món que aquests representen.”

Parlem amb ella del llibre, del seu procés d’escriptura i de la importància d’una llengua per a conformar una identitat. També del llibre que escriu ara. I, al final, inevitablement, apareix el tema de la gran minva en l’ús habitual del català que sofreix el país.

—Com us vau enfrontar a l’escriptura d’aquesta obra? Hi ha una informació que doneu al final del llibre, suposo que per no interferir en la lectura, que entenem que determina el text, quan dieu: “Em va inquietar, i molt, a l’inici d’aquest viatge escrit, com donar paraula precisament a qui no en tenia, com esquivar la impostura?”
—El meu pare va partir un ictus, que es diu ara, o una feridura, que se’n deia abans, i va perdre la capacitat de parlar i d’escriure. I això que em dius és la clau de volta, perquè era una cosa que em preocupava molt i em va bloquejar durant molt de temps el projecte. És a dir, tot allò que té a veure amb el llenguatge, vaig saber de seguida com ho volia endreçar, com ho volia construir. Amb això no vaig tenir cap problema. Però aquesta part era massa petita, perquè precisament, com que no hi havia llenguatge, la part narrativa tenia poc cos, era fineta tota. Llavors em vaig quedar bloquejada, com de dir, “bé, a veure com ho resoldrem per escriure-ho”. Perquè no volia fer dir coses al pare que no va dir o generar situacions que no vàrem viure. És clar que hauria pogut ficcionar més, és clar que hauria pogut ser més descriptiva, i més narrativa, fent entrar més personatges, però jo tenia necessitat de fidelitat als fets, i no volia generar situacions ni inventar ni projectar coses que no vàrem viure. No volia fer-ho.

—I com vau desbloquejar la situació?
—Per atzar, com sempre passen aquestes coses, es va creuar aquí la metàfora de l’alpinisme, de la muntanya, que va ser meravellosa, perquè em va desencallar. Allò sí que va ser la clau de volta.

—Perquè el vostre pare pujava muntanyes.
—Com que el que jo volia comunicar era la manca de llenguatge, vaig pensar: “Deixa’m revisar el parell de capses que tenim de coses del pare”, perquè la generació dels nostres pares van deixar poques coses. I a les dues capses hi havia unes fotografies en paper (no pas els milers del mòbil que nosaltres acumulem). I em va aparèixer el seu diari d’alpinisme, que havia escrit de ben jove, als disset, divuit, vint anys. L’havíem trobat quan s’havia mort, però havia quedat dins aquelles capses. I va ser molt curiós, perquè el meu pare no era una persona que escrivís, no escrivia, però llegint aquell diari em vaig dir: “És aquí, la seva veu.” Vaig trobar la seva veu, però desplaçada unes dècades enrere. I ho vaig provar i vaig anar cosint fragments del seu diari d’alpinista amb tota la vivència de la manca del llenguatge.

—Hi havia el risc que el vostre pare es convertís en un espectre si no aconseguíeu donar-li veu?
—Sí, era això. I aquests escrits seus tenen dues potes. Perquè, per una banda, aquests texts eren molt fidels a ell, perquè l’alpinisme va ser la seva obsessió, però alhora, com que l’alpinisme dóna tant de joc, em va proporcionar moltes metàfores que em van permetre anar travessant tot el text. Perquè hi ha el caminar sobre el gel, entrar dins la cova de Montserrat, arribar a dalt de tot, caminar amb raquetes sobre la neu, també la història de l’alpinisme català… Va ser per atzar, però li va donar tota la coherència.

—Això és fer literatura.
—Saps què passa?, que jo vinc de la filosofia i sóc molt més lectora d’assaig que de novel·la. I sempre dic que a mi no m’interessa ficcionar ni en sé. En els tres o quatre llibres que he fet sempre he partit d’arxius, memòria oral, dades… Jo necessito agafar-me a aquestes coses. Però, com que tinc molta preocupació pel llenguatge i per l’escriptura, suposo que allò que escric acaba pesant o decantant-se cap al cantó de la literatura o de la narrativa. Però jo sempre penso que faig assaig.

—Es nota que hi ha aquesta voluntat, sobretot en les preguntes que feu, que van a l’arrel. Això deu tenir a veure amb la vostra formació en filosofia, també. Preguntes que neixen de la incapacitat del vostre pare d’expressar-se, tant amb la llengua oral com amb l’escrita. Per tant, amb la incapacitat de comunicar-se. I us pregunteu sobre com relacionar-se des del silenci.
—Això de les preguntes… Quan ho vius, és tot molt desordenat, perquè cada dia intentes de sortir-te’n com pots: que ell no se senti sol, intentar comunicar-te com saps, inventar moltes coses per a trencar l’aïllament. Però tot és desordenat.

—Vau prendre notes mentre ho vau viure?
—Sí, jo tenia una llibreteta, però ens generava tanta perplexitat, i quasi quasi només sumàvem interrogants: continua essent ell, sense llenguatge? La sensació va ser sempre que sí, perquè ja s’espavilava per fer-se comunicar sense cap matís, però perquè la mirada diu que l’altre hi és o que ja no hi és. Però com és el món quan no disposes de paraules? Llavors, com que tot eren interrogants i cap neuròleg no ens va resoldre mai res, ni les logopedes tampoc, doncs vaig voler traspassar al lector la sensació de sumar interrogants. Això, per un tema de fidelitat a la vivència. I després, perquè el llenguatge és un dels grans temes filosòfics, és el de la representació. I com que jo vinc d’on vinc, doncs això va agafar un cos, un pes.

—El primer gran interrogant que s’obre i que plana per tot el llibre és el de prendre consciència del poc coneixement que es té de la complexitat del cervell. El cervell és un misteri. I una certa impotència.
—Completament. Va ser un treball d’impotència, del principi al final. De constatar límits. Nostres i seus. El llenguatge és la nostra relació amb el món. Per descomptat que no és l’única, però els humans passem molt pel llenguatge. I no en som conscients fins que no deixa de ser-hi.

—En el vostre relat comenceu abordant la paraula, després passeu cap al llenguatge i finalment també parleu de llengua, tot i que no en parleu obertament, sí que apareix quan tracteu la relació del llenguatge amb la identitat.
—El llenguatge és gramàtica, és un element constructiu, són uns usos. I la llengua ja t’ha construït, ja és identitària. I després encara hi ha una altra cosa, que és la veu, que això ho vaig incorporar al final. Perquè, és clar, la veu d’entrada és física. Una caixa de ressonància, unes cordes vocals, un aire que vibra… La veu és la identitat de l’altra persona també, però físicament. I això va ser molt curiós, perquè aquesta identitat que ens dóna la veu no la va perdre mai. Mai. Mentre tenia veu era ell.

—Lligueu la veu amb la música i, en concret, amb una harmònica, que resulta que descobriu que és l’instrument que s’assembla més a la veu humana. Quina coincidència. Per cert, ho feu al llarg del relat, això de recolzar-vos en objectes concrets.
—Crec que és ben bé perquè tenia quatre elements només per la banda de la pèrdua del llenguatge. Tenia les llibretetes amb les notes que jo havia anat prenent i després les seves, les d’ell, les de treballar amb la logopeda. És l’únic que tenia. I després tenia les dues capses amb els seus records, amb les fotografies, amb el no sé què… I moltes fotografies de muntanya. I veus allà que la gent tocava l’harmònica. Potser perquè ocupa poc i te la pots posar a la butxaca i caminar amunt.

—És un llibre molt concentrat, on apareixen molt pocs personatges. Però hi ha un moment que parleu del vostre avi, amb el qual relacioneu la muntanya amb el caminar.
—Sí, perquè era un avi caminaire, també. És aquesta manera de ser d’aquesta part de la família. Jo també sóc caminaire, el meu germà també és caminaire, no sé, caminem.

—Tornant a l’ictus del vostre pare, quan es parla de vessament cerebral com a punt de partida d’una creació, sempre em ve al cap Mones com la Becky, el film de Joaquim Jordà on explica el que ell va patir.
—És curiós. Perquè, com deies abans, el llibre és molt condensat, amb pocs personatges. I per això, de la primera versió del text definitiu de Marxarons només va saltar un paràgraf. No es va tocar res més. I aquest paràgraf parlava de Mones com la Becky, i parlava d’en Julià Guillamon i de la seva parella, la Cristina, que també va patir un vessament cerebral, i allò que explica en Julià, que com que són molt d’anar al bosc i de collir bolets, es va adonar que si li deia el nom d’un bolet, ella li responia amb el nom d’un altre bolet i fent aquest joc la feia enraonar més del que n’era capaç. I això, en una primera versió, ho havia incorporat, però ràpidament ho vaig treure, perquè estava fora de to, i volia preservar una atmosfera tancada i focalitzar molt. A més a més, també vaig tenir molt clar que havia de ser un llibre molt breu i havia de ser de poc llenguatge, de poca paraula, amb frases curtes. No m’hauria sentit còmoda fent un llibre amb moltes descripcions, amb molts personatges, amb molta llengua, quan precisament érem en un desert. És tot de mínims.

—Això també lliga amb un dels elogis que us han fet del llibre, que n’és un dels valors, i és que amb aquest tipus de llibre, que parteix d’un accident, d’una malaltia, el fet de caure en l’excés, en el sentimentalisme, d’utilitzar la part emocional com a instrument, és caure en una altra impostura.
—És que, a més, jo pensava que tot el que s’hi explicava ja tenia tanta duresa emocional, tanta densitat, que no calia carregar-ho més. No has de qualificar les emocions.

—Al mateix temps, escriviu d’una manera metòdica i didàctica, no doneu per suposat cap terme que podria ser confús per al lector.
—Aquesta cosa pedagògica, no ho sé, potser té a veure amb la feina que faig, perquè jo escric per a museus, sobretot per al MACBA.

—A sí?
—És la meva feina. Em faig un tip de fer vinils de paret, texts de paret, cartel·les, explicant obres, molts texts per a la web, també. I sempre has d’explicar art contemporani. Treballo sobretot per al MACBA, però també per al Museu de Granollers, el Museu de l’Empordà, el Museu de Girona… O sigui, és el que em dóna menjar. I, és clar, com que tot passa pel llenguatge, passa pel concepte, has d’anar traient les capes de significat que l’artista hi ha volgut posar. I tot, en poques paraules, perquè sempre és poquet, l’espai que tens. No ho havia pensat, però després de tants anys, potser sí que ha acabat influint.

—Al final del llibre hi ha una frase que conclou: “Sabem que es pot viure sense noms, però no es pot viure sense companyia.”
—El balanç de tota la vivència, és com de dir: “Ho vam fer com vam saber, que no va ser gaire meravellosament bé, però hi vam ser.” És un balanç humà, perquè l’hem acompanyat fins al final.

—Per anar acabant: quin efecte us ha fet, el premi Ciutat de Barcelona que heu rebut?
—És una gran sorpresa. M’ha generat una gran perplexitat. O sigui, estic tant contenta com sorpresa, perquè d’entrada tu no t’has presentat a cap premi i un bon dia et truquen i et diuen que has rebut el premi i tu dius, “perdoni, quin premi?, si no m’he presentat a cap premi”. I després, perquè jo tampoc estic gaire ficada dins el món literari, i en el meu horitzó això no existia. A més, és un llibre molt petitó i jo continuo pensant que és assaig. Però, vaja, molt contenta, la veritat, i també molt contenta perquè deu ser la primera vegada que de l’escriptura tindré algun retorn econòmic. I, sobretot, molt contenta i agraïda per la quantitat d’articles que s’han escrit sobre aquest llibre, tan ben escrits, que quasi són peces literàries.

—I ara ja us heu posat en algun altre projecte literari?
—Ja fa temps que escric, però no té res a veure amb aquest. A veure: els dos primers llibres que vaig escriure diguem que eren de fora cap a dins (Lídia de Cadaqués i Germaine Gargallo), i després vaig escriure Eroica i Marxarons, tots dos a Llibres de l’Avenç, que eren llibres de dins cap enfora. Ara el que escric torna a anar de fora cap a endins. I, per anar de pressa, et diré que vaig anar a consultar uns arxius a Nova York d’un periodista que l’any 1940-41 els americans van enviar a Marsella amb una llista d’intel·lectuals europeus per a ajudar a sortir d’Europa i arribar a Amèrica, per fugir del feixisme. I ara que som en un moment de terrible pujada dels feixismes, doncs, m’interessa el tema. Un titular ràpid per al nou llibre seria: “Els altres Walter Benjamin”. És a dir, els qui van aconseguir passar per Portbou, Girona, Barcelona, Lisboa i arribar a Mèxic.

—No voldria acabar sense demanar-vos per la darrera enquesta d’usos lingüístics, que apunta que només un terç de la població a Catalunya parla en català.
—No m’ho hauria pensat mai. Jo sóc catalanoparlant de sempre. Vaig viure la meva infància al Bages i tota la meva vida adulta l’he feta a l’Empordà. Per a mi, el castellà és la segona llengua, però molt segona, perquè no l’he utilitzat mai. I no havia pensat mai que el català es podia extingir, que ens quedaven dues o tres generacions de parlants, i ara ho començo a pensar.

—Per les dades de l’enquesta o perquè teniua alguna experiència que sustenta aquesta afirmació?
—Jo baixo a Barcelona una vegada la setmana, quan vaig al MACBA per feina, al barri del Raval, i tot i que jo em mantinc parlant en català sempre, en sectors com els serveis (cafeteries, fleques…) no sento absolutament mai el català. I em començo a sentir l’aborigen, la indígena. Això per un cantó. I, després, també faig de voluntària d’Òmnium al barri d’aterratge de Figueres, el barri de la Marca de l’Ham, als afores de la ciutat, que era un barri gitano i on ara viuen famílies marroquines, subsaharianes i de més orígens. Hi vaig un dia la setmana, una hora i mitja, i m’estic amb un grup de dones a les quals ensenyo el català, que ja és ben curiós, que aquelles dones vulguin aprendre català, perquè volen aprendre català i castellà, quina meravella, oi? I, així i tot, ho veig molt negre. O sigui, de veritat, no havia pensat mai que era una llengua que es podia extingir, mai, i ara ho començo a pensar. I, és clar, si no tenim un estat propi, és molt difícil. I la situació d’ara és més complexa que la de fa quaranta anys, quan hi havia una sola llengua que arribava, que era la castellana. Ara n’arriben moltes, de llengües, i vol dir que no hi ha un món comú, perquè la llengua fa un món comú.

—Segurament, la clau és que tota aquesta diversitat de procedències i de llengües tinguin el català com a llengua vehicular, no pas el castellà. Però els catalans hem de ser els primers de no canviar de llengua.
—És que és el que tocaria. Però ho veig difícil. Ara, més impensable era fa un segle pensar que les dones votaríem algun dia. I mira. És militància activa. Ens hi hem de posar i caldria tenir un estat propi, això també.