Cristina Farré: “Devíem ser els únics refugiats polítics reconeguts per les Nacions Unides durant la transició”

Cristina Farré (Barcelona, 1948) ha estat testimoni excepcional d’una quantitat extraordinària de fets històrics durant la segona meitat del segle XX. Ella els ha viscuts a partir de la militància política, de la revolució, la clandestinitat i l’exili. Abans de vint anys va començar a militar al Partit Comunista d’Espanya Internacional (PCE (i)) i va passar a la clandestinitat; a vint-i-un anys va ser detinguda, torturada i tancada a la presó de dones d’Alcalá de Henares a Madrid; i a vint-i-cinc, en la clandestinitat, havia parit un nen i una nena.

Durant la transició franquista-borbònica, que diu ella, es va exercir una repressió cruel contra les organitzacions d’extrema esquerra que no acceptaven aquella farsa, i després de deu anys en la clandestinitat i encara amb ordre de crida i cerca, es va trobar obligada a prendre el camí de l’exili. Exiliada a Algèria el 1981, Cristina Farré hi va viure amb el seu marit, Manuel Valverde, un dels dirigents i ideòlegs del PC (i) i els seus dos fills. Hi va passar dotze anys, cinc dels quals amb guerra civil. Allí va fer de corresponsal del diari Egin.

Profundament feminista, ha estat de les poques dones de la seva generació que van estar actives i que han reivindicat la igualtat dins el partit i en la societat, en tot moment. Ha lluitat per la causa sahariana i per la independència de les Canàries, va donar suport a la República Democràtica i Popular de Burkina Faso, va viure a Colòmbia, va assistir a l’enterrament del Che… Ha estat activista tota la vida. Encara avui, a setanta-sis anys, la trobes fent classes de català a immigrants que arriben a Catalunya i manifestant-se contra el preu abusiu dels lloguers, amb el Sindicat de Llogateres…

Una entrevista per a encabir una vida com aquesta sempre fa curt. Sortosament, fa set anys es va decidir a escriure les seves memòries, Ho vam donar tot, amb l’ajuda de l’escriptor Eduard Márquez, obra que ara ha publicat la jove editorial Manifest. Hi explica amb detall i amb honestedat aquests fets i molts més, des de dins i des de la vida quotidiana, la que sovint no s’explica, i amb visió de dona, que és la història que encara falta a bastament per explicar.

—En la cultura anglosaxona, escriure les memòries és un fet molt més habitual que aquí. Aquí hi ha poca gent que s’animi a deixar per escrit les seves vivències i els seus records. En el vostre cas, què us va impulsar a deixar aquest testimoni?
—No hi havia pensat mai, perquè sempre he entès que vaig fer allò que havia de fer pel moment històric que em va tocar viure. I quan un fa allò que ha de fer, tendeix a pensar que no és rellevant allò que fa. Però en unes jornades a la Model, l’Anna Miñarro em va preguntar què hi feia allà i quan li ho vaig explicar una mica em va portar a un grup de memòria històrica. Quan van escoltar el meu testimoni, em van dir que la meva vida no era meva –bé, una mica sí–, però que és la vida d’una generació que ha estat absolutament silenciada, i més com a dona.

—Poques dones de la vostra generació han deixat el seu testimoni.
—Sobre aquesta generació, no s’ha escrit mai a partir de la visió d’una dona militant i feminista. I em van dir: “És una vida que considerem que val la pena que sigui salvada i et toca escriure-la.” M’ho van fer veure com una obligació col·lectiva. I m’ho vaig haver d’empassar i vaig pensar: “M’hi he de posar.” Jo no podia fer un llibre d’història, però tenia molt d’interès a aclarir certs fets històrics que s’han tergiversat. Aquesta era la meva preocupació.

—Situem el lector. Vau néixer a Barcelona el 1948, en plena postguerra, en el si d’una família represaliada i no creient. Viure en una família amb aquestes realitats i aquests ideals ja us devia marcar.
—Em va marcar profundament. El meu pare militava al Front Nacional de Catalunya. Perduda la guerra, va passar la frontera, el van tancar al camp de concentració d’Argelers, d’on es va escapar, tres anys a Montpeller refugiat i va tornar clandestinament a Catalunya. Quan el van agafar, el van condemnar a mort i se’n va escapar per ben poc. I quan va sortir de la presó va continuar militant. A casa es feien reunions i de joveneta em trobava el meu pare a les manifestacions i ell em feia cara de dir: “A mi no m’has vist”, i després a casa no ho comentàvem pas … Crec que vaig néixer en una família, per l’època, revolucionària. La primera manifestació de la meva vida va ser amb el meu pare l’any 65, el Primer de Maig. Això et marca. O la Caputxinada, que vaig viure des de fora. És clar, m’impregno de tot això. Jo crec que no és per casualitat que jo m’implico a la vida política, sinó que entomo la bandera dels meus pares, encara que d’una manera diferent, perquè jo vaig ser comunista i ells eren profundament nacionalistes, però gens comunistes. Jo agafo el meu camí.

—La família també era poc corrent, per la llibertat que us va donar el fet de no ser religiosa. Això en el llibre es nota molt.
—Fa que no arrosseguem tants llasts com la majoria de la gent. És a dir, la meva família m’allibera de moltes coses: de cantar el “Cara al sol”, d’anar a missa, de tenir una formació religiosa, d’aixecar el braç… I, a més, amb molt poques possibilitats econòmiques, però això ho prioritzen. Ens porten a estudiar al Liceu Francès, per exemple. Eren uns principis que es mastegaven cada dia.

—Per què vau entrar a miliar al Partit Comunista d’Espanya Internacional?
—Vaig començar a implicar-m’hi a la universitat. Però abans d’entrar a la universitat vaig veure clar que jo sola no arribaria gaire lluny, que calia fer-ho organitzada. Tot i que a setze anys ja era una guerrillera total, anant a alfabetitzar nens al Somorrostro. Era l’any 1968. I amb les meves característiques personals, m’havia de decantar pel més radical: l’internacionalisme era un tema que m’atreia i que no veia en altres organitzacions d’aquella època. Era un partit que ja es trobava alineat contra la Unió Soviètica i encara més amb la Revolució Cultural Xinesa, amb el Vietnam, amb Cuba… A mi tot això m’inspira. Per això vaig prendre la decisió. També és cert que tenia una amiga d’infantesa que m’ho va recomanar. Van ser un conjunt de raons, però va ser una decisió premeditada. Així i tot, podia haver-me estavellat, però no va passar.

—La participació en l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona, l’any 1969, amb el llançament improvisat del bust de Franco al pati, va canviar-vos la vida.
—Era l’única noia. En aquest temps la participació de les noies no era tan generalitzada com ara i, per tant, la policia em buscava amb descripció física. Van detenir molta gent i no em va denunciar ningú. Amb tot, això em va obligar a deixar la universitat i això sí que em va marcar profundament, perquè jo volia fer psicologia. Va ser un fet com tants n’he viscut a la meva vida: que et situen en una cruïlla i has de tirar cap a un costat. A vegades l’elecció no és fàcil i a vegades la vida i els esdeveniments polítics t’hi van empenyent.

—I aquest fet us va impulsar cap a la militància activa i cap a la clandestinitat?
—Directa a la clandestinitat. M’incorporo al món obrer i descobreixo el marxisme més profundament i em marca molt. I també em fan fer de xofer, perquè en aquella època hi havia pocs militants que tinguessin el carnet de conduir i jo sí que el tenia.

—I una persona tan jove (teníeu vint anys), tan decidida i rebel com éreu, en un sistema tan limitat i limitador com era entrar en la clandestinitat, on no es podien fer preguntes… Com ho vau entomar?
—Al principi em costa, perquè m’adono que ja no tinc control sobre la meva vida, que voluntàriament prens un camí que et porta a situacions que no has previst, que no controles i que no gestiones. Però és així. I ho accepto perquè tenia clar que aquest món injust no m’agradava i que jo havia d’aportar el que pogués, per canviar-lo. És a dir, suposo que tothom en un moment determinat de la vida pensa què fer amb la seva vida, que pugui tenir un sentit, oi? Per a mi l’únic que té sentit és provar de canviar aquest món. I, a partir d’aquí, quan tu tens clar que aquest és el camí, doncs l’acceptes. Però sí que en un moment o un altre del llibre ho dic: tant que abominava les ordres taxatives del meu pare i després, quan me les arrebossen amb fets revolucionaris, me les empasso totes [riu].

—Era una vida intensa, plena d’incertesa i inquietud.
—Era un context de fervor que ens impregnava a tots. Ens ho crèiem, estàvem convençuts que teníem a tocar la possibilitat de canviar aquest món podrit, també en l’àmbit internacional. Senzillament, m’hi vaig tirar de cap.

—Aquest somriure que esbosseu a la cara em diu que n’esteu satisfeta i que no us en penediu.
—No em penedeixo absolutament de res. Home, d’errors tothom que s’implica en comet, tothom qui fa coses comet errors, però en conjunt jo encara penso que el món s’ha de canviar i que hem de continuar picant pedra. Vull dir, res del que he viscut, i he viscut situacions difícils, no m’ha pres aquestes ganes de lluitar.

—Una situació difícil i terrible que vau viure va ser, el 1971, quan us van agafar a Madrid i us van torturar. Vau acabar a la presó, una mica més d’un any. Aquest és un moment també d’aquells que us determinen la vida.
—La detenció és un moment molt, molt colpidor. Tens clar que faran de tu el que vulguin i jo tenia molt clar que no els hi faria fàcil. No els ho faria fàcil perquè no estic acostumada a doblegar-me davant situacions injustes. Aquesta era una de les que no em farien recular. Aleshores, preservar la dignitat es converteix en una obsessió. Quan t’interroguen i torturen no pots pensar, però quan ets a la cel·la sí que penses i llavors decideixes que no. I amb aquesta obsessió de preservar la dignitat aconsegueixo no doblegar-me. I, tot i que hi va haver moments duríssims, el fet d’aconseguir que no em dobleguessin no deixa de ser reconfortant. Per això he viscut aquests fets amb ràbia, que crec que és una emoció molt positiva quan la converteixes en acció. Tenia molt clar que l’enemic era davant meu. I la situació em refermava que el camí que havia triat era just, perquè jo lluitava per una societat on no hi hagués gent com els que tenia davant, que eren capaços de torturar, que eren capaços de les bestialitats més grosses. I surts, fins i tot et diria animada. Perquè sents que una situació tan bèstia l’has guanyada. I això et dóna aire.

—I a la presó no us plegueu de braços.
—Jo arribo a la presó i la primera cosa que faig és arremangar-me i dir: què hem de fer? I la presó la visc superbé, perquè és un altre front de lluita. La gent no m’entén quan dic això, però jo he viscut la presó molt bé. Perquè vam lluitar, perquè vam fer coses, perquè vam aconseguir coses, perquè no ens vam doblegar i vam viure situacions molt emotives.

—Recordeu-ne una.
—Que dues-centes preses socials aconseguissin guanyar una vaga laboral dins una presó en ple franquisme, doncs això té el seu què. O que aconseguíssim, amb les companyes del judici de Burgos, cantar a ple pulmó no sé quantes vegades l’himne del soldat basc, l’“Eusko Gudariak”, dins de la presó. Són fets que em van marcar molt positivament. En qualsevol lloc on siguis pots fer coses; a vegades costa més i a vegades són petites, però sempre pots lluitar.

—Vau sortir de la presó que encara no teníeu vint-i-tres anys i ja portàveu un bagatge molt potent.
—Gent que ha llegit el llibre i no sabia res del meu passat, em pregunta, però com és possible? Però jo encara sóc una torracollons, que sempre sóc a tot arreu, que no hi ha dia que no en faci alguna, i m’han conegut així però no coneixien la història. I jo no l’he explicada. En cada moment de la vida et guies per uns principis, per un convenciment, tens bastant clar què vols i on vols arribar. I és això, anar fent i anar marcant camí molt convençuda. Jo crec que és una cosa que es desprèn del llibre.

—Sí, aquest convenciment contrasta amb el moment en què expliqueu els anys de la transició, com es desmunta el combat, la lluita de classes, i va guanyant en general entre la gent la fi d’un compromís de lluita social. I això s’afegeix a la impunitat dels franquistes, que no els acaba jutjant ningú.
—Nosaltres ens adonem, fins i tot abans que Franco es morís, que el camp de la lluita antifranquista, que era molt gran i abraçava moltes organitzacions, es va reduint i acaba essent molt petit. La gent se’n cansa i comença a abandonar. Alguns altres comencen a buscar una cadireta en un ajuntament, comencen a buscar on instal·lar-se. I quan Franco es mor, per mi, hi ha una traïció generalitzada, de moltes organitzacions que deixen de lluitar per la classe obrera, que deixen de lluitar per l’internacionalisme, que se’ls en fot tot això. I l’interès passa a ser la societat del benestar. També el problema nacional s’abandona completament. A més a més, tota la repressió es focalitza en nosaltres. Per nosaltres era el proletariat qui havia de dirigir la revolució. I com ho visc? Amb ràbia i preguntant-me: com és possible? Però també et diré que teníem tanta feina, perquè érem pocs, que vam entrar en una dinàmica d’activisme que tampoc no ens permetia de plànyer-nos.

—I?
—Nosaltres teníem claríssim que la transició havia estat una enganyifa, que no s’havia solucionat absolutament cap dels problemes de fons i que el franquisme continuava viu. I jo, personalment, considero que el franquisme continua viu encara ara. És a dir, quan tenim una xarxa de represaliats de presos joves, des del Primer d’Octubre fins avui, detinguts, torturats, que són a la presó per haver cantat…, jo crec que és una línia contínua, absolutament contínua, dels meus pares i fins ara. Que hi ha hagut una mica de pintura i una cosa que em diuen democràcia, sí, però democràcia per a què? Per a qui? Democràcia per a les classes treballadores que no tenen un habitatge, que no poden arribar a final de mes, dificultats per menjar, gent de l’Àfrica que es moren de malalties…? A veure, què hem canviat? Si estem pitjor ara.

—Ara estem pitjor?
—Globalment, jo crec que estem pitjor. Perquè les estructures del capitalisme, amb les noves tecnologies ho han orquestrat tot molt millor per aniquilar qualsevol focus de rebel·lia; s’han potenciat els partits d’extrema dreta; tenim un energumen, en Trump, gestionant el món a la seva manera… Ho tenim molt fotut.

—En vista d’aquest panorama, què proposeu? Com actuar?
—Haurem de picar més pedra. La conclusió és aquesta. Perquè, és clar, si sucumbim, la humanitat a fer punyetes. No tenim més opcions.

—Parlant de l’autodeterminació dels pobles i de la independència de Catalunya, també de la llengua, expliqueu les contradiccions del PCE (i).
—Nosaltres, l’autodeterminació dels pobles fins a arribar a la independència la teníem claríssima. L’autodeterminació de les nacions oprimides, exactament igual, fins a arribar a la independència. Això es troba en tots els texts del partit. L’any 76 sortíem amb pancartes immenses dient “Catalunya independent”. Ho teníem claríssim. Però passa que conservàvem la E, perquè hi havia l’organització de tot l’estat, i també hi havia resistència de la composició obrera immigrant, important dins l’organització, que era més difícil de fer-los-ho entendre. Ara, teníem els obrers de la SEAT sortint amb la pancarta de “Catalunya independent”. I havíem tractat d’arribar a acords amb el Moviment de Defensa de la Terra (MDT), però al final la E els frenava. Si et sóc sincera, als anys 76-77, nosaltres vam fer més feina per la independència de Catalunya que moltes organitzacions. Vam fer moltíssima feina, fins que al final vam fer caure la E i ens vam convertir en el PC (i).

—I una dona com vós, com acaba vivint a Algèria dotze anys, cinc dels quals amb guerra civil, exiliada ja després de la mort de Franco?
—Jo no me’n volia anar. Preferia entrar a la presó que agafar el camí de l’exili. Però al final vaig veure clar que, de què servia la presó? Però anar-te’n a un país com Algèria, a més a més… Al meu home, que es considerava ciutadà del món, anar a Algèria, que ja hi havia estat unes quantes vegades, li semblava meravellós. Als meus fills els ho vam presentar com una aventura, perquè, si no, no se n’haurien volgut anar. Però per a mi, catalana que estima la terra, em va costar molt. I aterrar en un país com Algèria, amb una cultura tan summament diferent i com a dona, amb el pes de la religió –encara que en aquell moment era un país amb un govern socialista àrab i tot el que vulguis, però és molt difícil. L’adaptació se’m va fer molt, molt, molt difícil. Vaig psicosomatitzar tota la nostàlgia i l’enyorament, amb uns problemes físics brutals. Fins que al final vaig decidir que havia de deixar fluir la vida i continuar fent feina, també. Crec que no m’hi vaig arribar a adaptar mai del tot, encara que vaig conviure, vaig participar en moltes coses i em vaig impregnar de moltes coses de la cultura àrab que em semblen bé. La paraula “hospitalitat”, on realment l’he apresa és a Algèria, molt profundament.

—I com és que vau aguantar cinc anys de guerra civil abans no vau decidir d’anar-vos-en?
—Perquè quan comença no t’esperes que la cosa degenerarà d’aquella manera. A més, nosaltres teníem els fills, que havíem escolaritzat a l’escola del carrer. Vam ser els únics refugiats que ho vam fer. Algèria a la dècada dels vuitanta era la meca dels revolucionaris del món. Hi havia una coordinadora de moviments d’alliberament i partits progressistes, que comptava amb més de cent organitzacions de tot el món. I de tants refugiats com hi havia, érem els únics que van portar els nens a l’escola del carrer. Els únics. Els refugiats portaven els fills al Liceu Francès o a l’escola americana. Però per nosaltres era una qüestió de principis. Els nostres fills es van arabitzar completament. Parlaven àrab entre ells. I a través de la llengua es van impregnar de la cultura i s’hi van integrar completament.

—I què vau fer quan us vau trobar en un país on va esclatar la guerra?
—Comença una guerra civil que no saps com funcionarà, però bé, la vius com a teva. Jo no entenia com l’FLN disparava contra el seu poble. Feien igual que els colonialistes. I em vaig enfrontar a l’FLN, i no era fàcil, perquè eren els que t’havien acollit, a més a més amb papers de refugiats reconeguts per les Nacions Unides, que jo crec que devíem ser els únics refugiats a la transició. El març del 81 som reconeguts com a refugiats polítics per la Convenció de Ginebra del 51. La guerra va anar evolucionant fins que hi va haver eleccions generals i les va guanyar el FIS, el Front Islàmic de Salvament, i l’FLN, Front d’Alliberament Nacional, arriba a la conclusió que la gent no estava preparada per a unes primeres eleccions democràtiques, perquè no els havien votat a ells. Però la gent va votar contra la corrupció i va triar el partit que en aquell moment els va fer costat. Vull dir que jo, encara que no compartís els seus principis, sí que reconec que són gent que van fer molt. L’FLN va fer un cop d’estat i la situació es va radicalitzar molt. Va arribar un moment que van entendre que si volíem salvar la pell, havíem de marxar.

—Encara vau passar per Colòmbia, abans de tornar a Catalunya. Com va ser el retorn després de catorze anys fora?
—Quan arribo a Catalunya després de gairebé quinze anys d’exili, em trobo un país que no reconec. Jo havia transitat per països del Tercer Món que encara no estaven contaminats per tant d’individualisme i de consumisme. Físicament, el país també havia canviat molt. I retrobo la gent amb qui lluitava, que tampoc no reconec. Va ser un xoc molt gran. I tampoc no entenia que la gent em digués que era una persona estranyota, perquè em comportava exactament igual que a la clandestinitat. La meva idea és: els ideals pels quals lluitàvem, els vam fer possibles? No. Doncs cal continuar igual. Per a mi això és el camí correcte. I ho dic així: retrobo la meva llengua i no sé de què em parlen. Perquè el pitjor que tenien les preguntes eren les respostes.

—I ara, una activista com vós, en quines lluites està ficada?
—Em trobo ficada en la lluita feminista, és clar; en la lluita social, és clar. Vull dir que si hi ha una manifestació per l’habitatge, m’hi trobaràs. Políticament no he trobat on encaixar, perquè sóc molt crítica també, i quasi ningú no troba com encaixar políticament ara. Però sí que crec que, com que no ens regalaran res, ho hem de suar i, per tant, m’implico en qualsevol associació de dones, estic compromesa amb la llengua, i amb qualsevol lluita que penso que val la pena; ara, això sí, des de la base. La Roser Vernet, en el pròleg, diu una cosa com ara “és tan conseqüent que fins i tot a vegades resulta incòmoda”.

—Sou feliç?
—Sí que ho sóc. Tinc cinc néts, de setze anys a vint-i-tres, que l’altre dia van venir a la presentació del llibre a la Ciutat Invisible. Tots cinc, sense dir-s’ho entre ells, em van enviar missatges de WhatsApp, amb paraules més o menys diferents, dient-me: “Àvia, estem molt orgullosos.” I la petita em va dir: “Ets molt inspiradora, àvia” [riu]. Em diuen això en comptes de pensar que tenen una àvia boja, revolucionària, que ha fet mil barrabassades a la vida i que no hi ha qui la suporti perquè està tot el dia atabalant.