18.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 18.10.2025 - 21:54
The Washington Post · Joshua Yang i Amaya Verde
El desafiament més gran que té la Xina en aquest moment no és pas la guerra comercial de Donald Trump; de fet, ni tan sols té a veure amb els Estats Units. Ve de dins: una davallada demogràfica a una escala i velocitat mai vistes al món.
L’eco de la davallada demogràfica de la Xina reverberarà pel país –i la resta del món– durant dècades i dècades. L’impacte de la pèrdua de població en la trajectòria econòmica podria fer perillar l’objectiu de Pequín de convertir la Xina en una potència planetària capaç de rivalitzar amb els Estats Units, o fins i tot substituir-los.
“Revertir el declivi demogràfic és gairebé impossible”, diu Louise Loo, directora de la divisió d’economia de l’Àsia de l’empresa de recerca econòmica Oxford Economics. Loo estima que la disminució progressiva de la població activa de la Xina podria reduir d’un 0,5% el creixement anual del PIB xinès durant la dècada vinent.
El 1990, l’edat mitjana de la població xinesa era de 23,7 anys, segons l’ONU. Les dones xineses tenien una mitjana 2,51 fills, molt per sobre de la taxa de reemplaçament de 2,1 que cal per a mantenir estable la població d’un territori.
El 2023, el panorama demogràfic havia canviat dràsticament. L’edat mitjana era de 39,1 anys, i les dones tenien una mitjana d’un sol fill. L’any anterior, segons les dades del cens xinès, la població de la Xina havia tocat sostre, amb 1.400 milions d’habitants. D’aleshores ençà, ha començat a disminuir.
La trajectòria demogràfica actual de la Xina és poc menys que alarmant. L’ONU preveu que, el 2050, la població de la Xina es reduirà a 1.260 milions i s’envellirà significativament: prop d’un 10% tindrà menys de quinze anys, però gairebé un 40% en tindrà més de seixanta.
L’any 2100, segons dades de l’ONU, la població de la Xina es reduirà fins a uns 633 milions de persones, més de la meitat de la xifra actual. Tan sols 49 milions de xinesos –és a dir, un 7,8% de la població– tindrà menys de quinze anys. Per contra, més de la meitat –un 52%– en tindrà més de seixanta.
Però com ha arribat la Xina a una situació demogràfica com aquesta, i què significa per a la resta del món?
La realitat del fill únic
Les mesures de control demogràfic que la Xina implementà als anys setanta són clau a l’hora d’entendre els problemes actuals del país. La campanya original del govern –que instava les parelles a casar-se més tard, tenir menys fills i espaiar més els naixements– causà un fort descens de la taxa de natalitat, que es desplomà durant la dècada dels setanta.
Però la por que amb el lema “més tard, menys i més espaiats” no n’hi hagués prou, el govern xinès limità formalment la majoria de parelles a un únic fill l’any 1979. Per implementar-la, les autoritats sovint recorregueren a esterilitzacions i avortaments forçats, i imposaren multes desorbitades per “naixements excessius”.
La campanya funcionà massa bé. La taxa de natalitat es desplomà, cosa que obligà les autoritats a suavitzar la política del fill únic l’any 2015 i, l’any següent, a començar a permetre a les parelles de tenir dos fills, una xifra que s’amplià a tres l’any 2021. Però la taxa de natalitat de la Xina no s’ha recuperat mai de l’efecte de la política del fill únic, tret per un petit repunt després de la covid-19, l’any 2024. De fet, la natalitat descendí encara més quan s’aixecaren les mesures de control demogràfic, i es passà d’1,77 fills per dona l’any 2016 a 1,12 l’any 2021.
La davallada de la natalitat és un reflex de l’encariment dels costos de criar un fill a la Xina, que ascendeix a una mitjana de més de 60.000 euros, incloent-hi l’alimentació, l’atenció mèdica i l’educació de la llar d’infants fins a la universitat, segons un informe de l’Institut de Recerca Demogràfica YuWa, amb seu a Pequín. El cost és encara més alt a les grans ciutats: criar un fill a Xang-hai costa més de 120.000 euros.
El govern xinès ha invertit molts diners i recursos a pal·liar el problema, però és possible que sigui massa tard. El mes passat, Pequín presentà una nova subvenció, d’uns 400 euros l’any, durant els tres primers anys de vida d’una criatura. A les xarxes socials, alguns usuaris escrigueren que tan sols es plantejarien tenir més fills si la subvenció fos deu vegades superior a l’actual.
Molts futurs pares ajornen el fet de tenir fills a causa de la càrrega econòmica i de l’impacte en l’estil de vida que implica la criança.
“Em fa por tenir fills. No vull tenir-ne. Criar un nen requereix massa sacrificis, especialment per a les dones”, diu Zhao Zijuan, executiva d’una empresa tecnològica de Hangzhou. “No tinc cap intenció de fer aquesta mena de sacrificis. La vida ja és prou esgotadora tal com és, i no vull que sigui encara més difícil.”
Zhao Zijuan i el seu marit, amb qui fa set anys que està casada, no es consideren casos excepcionals. De fet, expliquen que molts amics i companys de feina de la seva mateixa edat han pres la mateixa decisió que ells. “Hi ha gent que em diu que sóc egoista, però tant me fa. L’únic que vull és viure la vida que voldria viure”, diu.
Menys casaments, menys fills
Per provar de revertir la davallada de la natalitat, el govern xinès malda per convèncer la generació Z –com més va més escèptica de les virtuts del matrimoni– que es casi. Tan sols 6,1 milions de parelles a la Xina es casaren el 2024, menys de la meitat dels 13,5 milions que es casaren el 2013, segons dades del Ministeri d’Afers Civils de la Xina.
Les taxes de matrimoni són un bon indicador de la trajectòria futura de la taxa de natalitat, atès que gairebé tots els infants xinesos neixen de pares casats.
Ardy Yan, analista de dades de la província de Fujian de 46 anys, és un dels molts xinesos que no té gens d’interès a casar-se. “Casar-se, tenir fills i continuar amb el llinatge familiar no són responsabilitats o obligacions que tothom hagi de complir. Tan sols vivim unes poques dècades en aquest món, i hauríem de dedicar més temps a gaudir-ne”, diu Ardy Yan, que afegeix que dedicarà part del seu temps lliure a tenir cura dels seus pares quan siguin més grans.
Així i tot, el govern xinès no es dóna per vençut. Les universitats imparteixen “cursos d’amor” en què s’explica als assistents què fer –i què no– en una ciutat; les empreses demanen als seus treballadors solters que es casin en un termini determinat i els governs locals ofereixen subsidis en efectiu a les parelles que es casin. El govern, fins i tot, ha pres mesures per a restringir la difusió de missatges que posin en qüestió el valor del matrimoni.
Les intrusions de l’estat no cessen ni tan sols per a aquells que decideixen de casar-se: els funcionaris de planificació familiar, que abans s’encarregaven de mantenir baixa la taxa de natalitat, ara assetgen les dones joves preguntant-los si tenen intenció de tenir fills i quan va ser la darrera vegada que van menstruar.
Una població com més va més envellida
Els xinesos d’avui també viuen molt més temps que no pas en el passat. L’esperança de vida a la Xina ha anat augmentant amb el pas de les dècades, i es preveu que la xifra de persones d’edat avançada es dupliqui els trenta anys vinents.
L’envelliment de la població xinesa representà una càrrega sense precedents per al sistema de pensions del país, que es finança en gran part amb els ingressos dels contribuents. Segons l’ONU, el 2100 hi haurà més xinesos jubilats que no pas en actiu.
L’envelliment de la població podria crear un cercle viciós. Yi Fuxian, demògraf de la Universitat de Wisconsin a Madison, als Estats Units, explica que la gent gran necessitarà que el govern en tingui cura: “Però no hi haurà prou recursos per a mantenir els nens que neixin. Sense recursos per a sufragar les despeses de la maternitat, serà molt difícil millorar la taxa de natalitat.”
La població activa xinesa, en declivi
Durant dècades, l’economia xinesa cresqué impulsada pel rol de la Xina com a “fàbrica del món”, en gran part gràcies a la immensa mà d’obra del país. A mesura que la xifra de persones en edat de treballar disminueix dràsticament, aquesta era podria arribar a la fi.
“La indústria manufacturera xinesa representa un 30% de la indústria manufacturera mundial. Però aquesta xifra haurà de disminuir per força, perquè la Xina anirà perdent productivitat laboral”, diu Yi Fuxian. “El col·lapse de la indústria xinesa és inevitable.”
No és tan sols una qüestió de xifres, sinó també d’actitud. “La idea de la Xina com a fàbrica del món va ser possible, sobretot, gràcies a la generació nascuda entre el 1960 i el 1980”, diu Yi. “Parlem de gent que estava molt predisposada a treballar a la fàbrica. Però avui veiem que les generacions més joves no volen treballar a la fàbrica, ras i curt.”
Uns altres països han entomat l’escassetat de mà d’obra mitjançant la immigració, una via que continua sense convèncer Pequín, que valora enormement l’homogeneïtat cultural de la Xina. El país recorre com més va més als robots per a compensar l’escassetat de mà d’obra i la caiguda de la productivitat, però l’automatització tindrà un impacte limitat en alguns sectors, com ara el dels serveis.
Les fàbriques –i els fabricants– ja han començat a notar les conseqüències d’aquesta davallada. LC Sign, un fabricant de cartells digitals de Guangzhou que té uns 200 treballadors, ha vist com els costs laborals augmentaven considerablement en els darrers anys. Tony Zhu, director de màrqueting de l’empresa, diu que ara com ara no en preocupa la disminució de la mà d’obra a la Xina, però reconeix que “potser serà un problema a què ens haurem d’enfrontar en els cinc anys vinents, o deu”.
“Si la indústria xinesa entra en caiguda lliure sobtadament, uns altres països –com ara l’Índia, i més països del sud-est asiàtic– no tindran prou temps per a desenvolupar les seves indústries i absorbir tots els llocs de feina que fins ara hi havia a la Xina”, afirma el demògraf Yi Fuxian.
El resultat per als consumidors de la resta del món? Processos industrials menys eficients i productes més cars, d’iPhones i a sabatilles Nike. L’impacte per a la Xina serà encara més gran, afirma Yi. “Serà un desafiament per a l’economia, la política, la societat i la seguretat nacional xinesa: serà un desafiament a tots els nivells”.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
