Manifestació contra el canvi climàtic a Barcelona de Fridays for Future. Fotografia: Albert Salamé.

La crisi climàtica no permet d’esperar més. Exigeix un canvi de model urgent que a Catalunya topa amb els interessos de grans empreses, una burocràcia governamental i parlamentària que ajorna l’acció directa –malgrat la declaració d’emergència climàtica que va fer l’executiu– i les travetes del govern espanyol a Generalitat amb l’amenaça permanent de retallades per part del Tribunal Constitucional. La llei de canvi climàtic, aprovada sense l’oposició de cap grup el 2017, es desplega tan lentament que pot acabar essent lletra morta si el govern i el parlament no acceleren per a contribuir a mitigar l’escalfament global amb l’eliminació progressiva de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, produïdes per l’ús de combustibles fòssils i els usos del sòl, i la implantació d’energies renovables que cobreixin tota la demanda energètica. Els joves han pres la iniciativa. El moviment Fridays for Future malda per sensibilitzar la població i consagrar la crisi climàtica com una prioritat a les agendes dels governs, també del català. Aquest moviment juvenil ha marcat un punt d’inflexió, però les inèrcies encara pesen. I el fet és que, a Catalunya, els objectius ja van ser marcats el 2017 per una llei ambiciosa i pionera, però ara com ara no s’aplica.

La llei estableix que s’ha de transformar el model econòmic i energètic perquè el 2050 no depengui de combustibles fòssils ni nuclears, i obliga tots els sectors de la societat a implicar-s’hi. Estableix uns objectius progressius de reducció dels gasos d’efecte hivernacle que exigeixen una transició cap a les energies renovables, i que prenen de referència les emissions del 1990: una reducció del 40% l’any 2030, del 65% el 2040 i del 100% el 2050. Com? Una de les principals eines són nous imposts, que han d’acompanyar la revolució energètica cap a les renovables. Tanmateix, tan sols es preveu que l’any vinent entri en vigor un dels tres que fixava la llei: el que gravarà les emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica.

La Ronda de Dalt de Barcelona, col·lapsada el febrer passat (fotografia: ACN).

La prioritat del govern: l’impost als vehicles

L’executiu, durant aquest darrer any, ha prioritzat el tràmit d’aquest impost, que va ser impugnat pel govern espanyol al Tribunal Constitucional i suspès el desembre del 2017, igual que més aspectes cabdals de la llei de canvi climàtic. La llosa del TC no s’ha esvaït perquè encara s’ha de pronunciar sobre el fons de la norma, però el tribunal va aixecar la majoria dels articles impugnats el maig de l’any passat, llevat de la prohibició per a la concessió de permisos al fracking, que continua encallat. El govern preveu que l’impost que gravarà les emissions dels vehicles s’aplicarà el 2020.

L’executiu atribueix el retard al 155, a l’actuació del TC i al fet que ha hagut d’entomar dificultats tècniques sobrevingudes que no preveia a l’hora d’establir el tribut, que consideren pioner. El govern ha denunciat les resistències de la Direcció General de Trànsit espanyola a l’hora de cedir les dades del cens automobilístic. L’impost també ha topat amb l’oposició de sectors de la indústria de l’automoció, com admet la secretària de Medi Ambient i Sostenibilitat, Marta Subirà, en declaracions a VilaWeb.

Gravar les emissions de les empreses

La llei crea dos imposts més, a banda del que ha de gravar les emissions dels vehicles. Segons Subirà, no és cert que les empreses que generen més gasos d’efecte hivernacle frenin l’aplicació del tribut sobre les activitats econòmiques més contaminants. Són empreses ja sotmeses al mercat europeu de drets d’emissió. Perquè a la UE les indústries paguen pel fet de contaminar. Tenen uns topalls d’emissió i, per a superar-los, han de ‘comprar’ crèdits a unes altres companyies que contaminen per sota del seu límit. Per Subirà, aquestes empreses ‘són molts conscients des de fa molts anys que són una de les causes del problema, que tenen l’obligació d’optimitzar els seus processos productius per emetre menys gasos d’efecte hivernacle i, a més, veuen com el preu del carboni puja de manera accelerada’. Certament, el preu de la tona de diòxid de carboni no ha cessat de multiplicar-se aquests últims anys i es preveu que continuï fent-ho.

A Catalunya hi ha 121 empreses molt contaminants que resten sotmeses a aquest mercat europeu de comerç de drets d’emissió i que haurien de pagar el nou impost. L’any passat van emetre 14,5 milions de tones de diòxid de carboni. Tenen una potència contaminant molt més gran que la dels vehicles. Segons una proposta de resolució parlamentària de Catalunya en Comú Podem, a Catalunya hi ha cinc grans instal·lacions que generen més diòxid de carboni que tots els cotxes junts: Ciments Molins Industrial (Sant Vicenç dels Horts), Cementos Portland Valderribas (Santa Margarida i els Monjos), Cemex España Operaciones (Alcanar), Lafarge Cementos (Montcada i Reixac) i la Planta de Valorització de Sant Adrià del Besòs. En total, 3,5 milions de tones. Segons dades de la Generalitat, l’any passat la meitat de les emissions de les 121 empreses va provenir del sector de la combustió, un 45% de la indústria (fàbriques de ciment, calç, ceràmica, vidre, productes orgànics en brut i refineries, entre més) i un 5% de les elèctriques.

Un treballador de Lafarge a la fàbrica de Montcada i Reixac fa dos anys (fotografia: ACN).

El moviment Fridays for Future és molt crític amb el desplegament de la llei de canvi climàtic. ‘No en podem valorar l’aplicació perquè no creiem que s’estigui aplicant’, diu Lucas Barrero, membre de l’organització. Barrero remarca que és una de les lleis més avançades del món i critica que, quan el TC en va aixecar la suspensió, es mantingués ‘la covardia’ a l’hora d’aplicar algunes mesures que incorpora, com l’impost sobre el carboni o la taula social pel canvi climàtic. També considera que el govern envia un doble missatge dient que vol aplicar la llei i alhora aprovar projectes com l’ampliació de la C-32 entre Lloret de Mar i Tossa. A la pràctica, denuncia que es continua com fins ara, quan la crisi climàtica s’hauria d’assumir realment com una emergència i actuar amb rapidesa. Oimés després de la declaració d’emergència climàtica que va fer el govern.

La contaminació dels creuers de luxe

Un altre impost pendent de desplegar és sobre les emissions portuàries, per a combatre la contaminació de grans vaixells com ara els creuers. Segons un estudi recent de l’ONG Transport and Environment, Barcelona és la ciutat europea més afectada per la contaminació dels creuers de luxe. Va al capdavant de les emissions d’òxid de sofre, d’òxid de nitrogen i de partícules en suspensió d’aquests vaixells a Europa. El cas és que no hi ha data d’aplicació del tribut. El govern preveu d’incloure’l en una altra llei en projecte, la de qualitat de l’aire, que se sotmetrà aviat al primer procés d’informació pública per recollir opinions de tots els actors afectats, i que encara haurà de seguir una feixuga tramitació durant aquest any al govern i, després, al parlament, si no se n’acceleren els tràmits. Això mateix passarà amb l’impost sobre les emissions de les activitats econòmiques. S’incompliran, per tant, els calendaris que fixava la llei de canvi climàtic, que obligava a fer entrar en vigor enguany l’impost a les emissions de les activitats econòmiques i a aprovar abans de l’1 de desembre de 2017 l’avantprojecte de l’impost sobre les emissions portuàries dels grans vaixells.

Un gran vaixell de MSC Creuers atracat al port de Barcelona (fotografia: ACN).

Els nous imposts no tenen tan sols la funció de dissuadir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, sinó que han de nodrir un fons (el fons climàtic), destinat al foment de les energies renovables i d’eficiència energètica, a la descentralització de xarxes i l’autoconsum energètic, la mobilitat sostenible, l’eficiència i l’estalvi de l’aigua, la conservació de la biodiversitat, la transformació del model agro-industrial cap a un altre que garanteixi la sobirania alimentària i l’adaptació dels sectors econòmics afectats per una transició que és sistèmica, entre més mesures.

Una ‘oportunitat geològica’

‘O ens comencem a treure la son de les orelles, o haurem perdut una oportunitat ecològica i social i també una gran oportunitat econòmica. La llei ens permet de posar-nos al capdavant de tot això. Quan tothom diu que som la Dinamarca del sud, creguem-nos-ho. Ara mateix no som la Dinamarca del sud, som al sud de Dinamarca’, diu el diputat d’ERC Ferran Civit, que durant la legislatura passada va ser el ponent relator de la llei, la primera que es va aprovar durant el mandat de Carles Puigdemont. ‘Tenim una llei amb què la classe política ha anat davant de la societat. Ara fem que la societat es posi a l’altura i que lideri tot aquesta transformació de canvi de societat, de canvi de paradigma, de canvi de model productiu, de relació amb l’entorn. És una oportunitat no tan sols històrica sinó fins i tot geològica, perquè això que fem ara determinarà els segles vinents d’una manera claríssima’, defensa.

Cada dia que passa sense canvis profunds en el model energètic es fa més difícil de contribuir a assolir l’objectiu global de l’Acord de París de no superar els 2°C d’escalfament respecte de l’era preindustrial, i encara més de complir l’esforç addicional per a no superar els 1,5°C. A Catalunya, el sector industrial és el que genera més emissions de gasos d’efecte hivernacle (un 32%), seguit del transport (28%), el sector energètic (14%) l’agricultura i la ramaderia (10%), l’àmbit residencial (6%), els residus (6%) i els serveis (4%), segons l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic. Ara, la llei de canvi climàtic remarca que el conjunt del cicle d’elaboració d’energia (la producció, la transformació, el transport, la distribució i el consum d’energia) representa el 76% de les emissions totals de gasos amb efecte d’hivernacle i el 93% de les emissions de diòxid de carboni, segons dades del 2012. Per tant, la transformació més profunda ha de venir de la producció i la gestió de l’energia.

Transformar el model de baix a dalt amb les renovables

Pep Puig, vice-president d’Eurosolar (Associació Europea per les Energies Renovables) reclama polítiques agosarades amb la complicitat dels ciutadans per fer entendre la gravetat de la situació, de la qual creu que molt poca gent és conscient. A Catalunya, el fracàs de l’aplicació de les energies renovables ve de lluny i és el punt en què el desplegament de la llei de canvi climàtic va més endarrerit. Per Puig, aquest retard es remunta a final dels anys noranta. ‘Es va liberalitzar el mercat elèctric i es van reconèixer les renovables com una font important, i a tot Espanya es van fer coses. A Catalunya se n’han fetes molt poques. A Espanya hi ha més de 20.000 megawatts eòlics instal·lats, i a Catalunya en tenim 1.200, tot i que n’hauríem de tenir 4.000’, denuncia. Els parcs eòlics i fotovoltaics haurien d’ocupar entre un 2% i un 3% del territori. Però fins ara el desenvolupament de les renovables ha topat amb fortes oposicions d’entitats i governs municipals a les comarques amb els volums de vent més favorables per a instal·lar-les, com ara l’Empordà o la Terra Alta (on s’ha concentrat la major part de parcs de molins de vent). Puig critica que s’hagi volgut implantar un model de trànsit a les renovables basat en l’economia extractiva del segle XIX i XX, com quan es feien embassaments al Pirineu i es transportava l’electricitat a Barcelona però els pobles del costat dels embassaments no tenien llum.

Quins beneficis obtindran els territoris on es concentri la producció d’energies netes? De quina manera se’n poden compensar els efectes negatius, com l’impacte paisatgístic, als que més els pateixin? La transició energètica requereix molta negociació amb el territori, i alhora suscita una altra qüestió de fons: Catalunya vol que les renovables les controlin les grans empreses energètiques com Iberdrola, Endesa o Naturgy? ‘Al segle XXI, s’ha implantat un model de desenvolupament de renovables que es basa en el fet que només ho facin aquells que tenen molt de capital, i es deixa de banda tot el potencial ciutadà que hi ha per a participar en aquesta revolució’, critica Puig.

Aerogeneradors en funcionament a l’altiplà de la Terra Alta, entre la Fatarella i Vilalba dels Arcs (fotografia: ACN).

Puig reclama la democratització de l’energia. També ho fa Barrero, de Fridays for Future, que alerta que la transició energètica no es pot supeditar als interessos de les energètiques que, com Endesa, no invertiran en les renovables fins que no siguin rendibles. ‘No podem permetre que es jugui amb nosaltres’, remarca. Puig recorda que les polítiques actives a Alemanya han permès que s’hi produeixin 100.000 megawatts de renovables, l’equivalent a la producció de cent centrals nuclears, i gairebé la meitat són a les mans dels ciutadans, mentre que les grans elèctriques només en gestionen un 10%.

‘S’ha de fer una crida als ciutadans a esdevenir actors d’aquesta revolució energètica que tenim a les portes, perquè si no ho fem nosaltres ho faran els de sempre’, alerta Puig. Quan ja ningú no qüestiona que el model energètic ha de canviar, Puig remarca que el nus de la qüestió està en la gestió de les renovables: ‘El problema és si estarà a les mans de la ciutadania i serà més democràtic, o hi continuaran tenint un pes abassegador els grans oligopolis i les grans empreses energètiques’. Després d’una llarga trajectòria en l’àmbit de les renovables, al maig Puig va entrar com a diputat de Junts per Catalunya al parlament, on es debatran totes les normes amb què s’hauria de desplegar la llei de canvi climàtic.

La transició energètica dissenyada pel govern

El desafiament és majúscul. Segons les darreres dades publicades per l’Institut Català de l’Energia, corresponents al 2014, només un 5,6% de l’energia primària actual prové de les renovables. Un 21,5% procedeix del gas natural, un 25,9% és nuclear, un 44,4% prové del petroli, un 0,1% del carbó i un 2,4% té uns altres orígens. Aquesta energia s’usa en un 27,3% per a la indústria, un 15,1% per a les llars, un 12,2% per al sector de serveis, un 3,1% per al sector primari i un 42,3% per al transport. A més, el petroli nodreix més del 92% de l’energia que s’usa per al transport i les fonts renovables el 8% restant. En una situació com aquesta, el govern encara treballa en el disseny polític de la transició. El febrer passat, en la primera reunió de la taula d’entitats del Pacte Nacional per a la Transició Energètica, la consellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, va anunciar que el govern faria un projecte de llei per a regular-la i crearia una agència catalana de l’energia, que també s’ha de regular per llei.

Segons fonts del departament, presentaran un primer esborrany de les dues lleis abans de l’estiu. Els terminis de la gestió política i burocràtica del model, per tant, s’allarguen. Al mateix temps, el departament treballa en el Pla de l’Energia 2020-2030, que ha de fixar els objectius a assolir. A més, caldrà veure si les agendes catalana i espanyola s’acoblen o si el govern espanyol i el TC torpedinen les polítiques de la Generalitat amb l’argument de les invasions de competències. El govern espanyol té guardada en un calaix la futura llei estatal de canvi climàtic, paralitzada per la convocatòria d’eleccions anticipades, el pla espanyol d’energia i clima 2021-2030 i una estratègia que anomena de transició justa, amb l’objectiu de descarbonitzar l’economia el 2050.

Mentre no es dissenya tot el canvi de model, hi ha iniciatives governamentals de foment de les renovables. L’Institut Català de l’Energia destinarà 58 milions d’euros a incentivar les inversions de les empreses i els ciutadans per a l’estalvi i l’eficiència energètica. Part d’aquests recursos provenen del fons espanyol d’Eficiència Energètica, nodrit de la tarifa elèctrica que paguen els consumidors i creat a instàncies de la Unió Europea perquè els estats inverteixin en la transició energètica. És el primer any que es territorialitzen, després d’haver-ne reclamat insistentment la gestió la Generalitat. Del total, vuit milions seran per a incentivar una mobilitat més sostenible i la resta seran línies d’ajut per a la reducció de les emissions de la indústria.

L’allargament de la vida útil de les nuclears

La central nuclear d’Ascó.

La llei també obliga a tancar les centrals nuclears abans de final del 2027 i a traçar un pla per fer-ho possible. Però el govern espanyol ja va pactar amb les elèctriques d’allargar-ne la vida útil més enllà del límit dels quaranta anys d’antiguitat, malgrat les crítiques de les entitats com Greenpeace o Ecologistes en Acció, que han advertit reiteradament de la temeritat de mantenir el funcionament de centrals velles en un país on la inversió en investigació es baixa. En el calendari que va enviar a Brussel·les, el govern espanyol establia que Ascó I (Endesa) tancaria el 2029, Ascó II (Endesa i Iberdrola) el 2033, i Vandellòs II (Endesa i Iberdrola) el 2035, cosa que obligarà a augmentar-hi les inversions fins a les dates acordades, i afrontar després un desmantellament complex i costós. Els greus accidents nuclears de Fukushima i Txornòbil són els precedents que els ecologistes citen més per evidenciar que les centrals no són segures i reclamar una desnuclearització urgent. A Catalunya també recorden l’incendi de Vandellòs I el 1989, que va fer témer una tragèdia nuclear. A més, el govern ha fracassat reiteradament en l’intent de fixar imposts a les nuclears pels recursos del govern espanyol al TC. La Generalitat ha de pagar ara 35,2 milions d’euros a les centrals per la decisió del Constitucional de tombar l’impost sobre el risc ambiental d’elements radiotòxics, tal com va avançar VilaWeb.

Els deures per a l’aplicació de l’ambiciosa llei de canvi climàtic no s’acaben aquí. El govern també resta obligat a provar marcs estratègics de mitigació i d’adaptació o a fer els anomenats pressuposts de carboni amb els objectius a complir els anys vinents, que ha de vigilar el Comitè d’Experts sobre el Canvi Climàtic. Un comitè que el parlament va nomenar en l’últim ple i que s’havia d’haver constituït sis mesos després de l’aprovació de la llei. Hi ha més organismes que també s’han de crear per decret, amb llargs procediments interns. Mentrestant, és vigent el pla d’energia i canvi climàtic 2012-2020, que casa amb els objectius europeus. Tots els departaments del govern s’han d’implicar en la lluita contra el canvi climàtic i adaptar, per exemple, les polítiques de salut o agricultura a la pujada prevista de la temperatura.

I la declaració d’emergència climàtica?

El govern va declarar l’emergència climàtica, però encara no s’ha concretat cap mesura que la converteixi en alguna cosa més que una declaració política. Fridays for Future lamenta que no hagi anat acompanyada de les mesures urgents i demana si l’emergència s’ha ensucrat o és una emergència falsa. Barrero assegura que, sobretot, s’han d’intensificar les polítiques de mitigació i no donar la batalla per perduda només amb estratègies d’adaptació. Fonts del Departament de Territori i Sostenibilitat apunten que el govern avalua com la declaració pot permetre ara d’escurçar terminis administratius per aplicar aspectes de la llei. ‘La declaració d’emergència climàtica fa reconsiderar prioritats, accelerar propostes, ressituar el pressupost… Ens obliga a una acceleració de tots els processos. Estem en un canvi de paradigma. Coses que fa uns quants anys hauríem estudiat amb més temps, ara les hem d’abordar reduint els terminis i pensant-les de manera immediata’, apunta Subirà. El camí es llarg i el temps corre.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb