La història de la novel·la negra diu que quan Marcel Duhamel, el mític director de la mítica Sèrie Noire de Gallimard, va haver d’elegir el títol número mil de la col·lecció va veure molt clar que havia de ser 1280 ànimes, de Jim Thompson. Per a molts encara avui és la millor novel·la negra de la història. Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) s’ha trobat també amb una enorme disjuntiva: quin títol havia de tenir l’honor de ser el número cent de Crims.cat, que s’ha convertit de fa temps en la col·lecció de novel·la negra en català amb més títols al carrer?

La resposta l’hem obtinguda fa molt pocs dies i és totalment escaient: Barcelona, trilogia policíaca, que aplega, en estricte ordre d’escriptura, les tres novel·les que Rafael Tasis i Marca (1906-1966) va escriure dedicades al gènere: Un crim al Paralelo; La Bíblia valenciana i És hora de plegar. En aquest volum òmnibus Crims.cat posa a l’abast dels lectors contemporanis el gruix de novel·les que Tasis i Marca dedicà a aquesta novel·lística i que el converteixen en un dels grans predecessors de la novel·la negra en català.

Amb la publicació d’aquesta trilogia, Àlex Martín tanca el debat sobre el número cent publicant un autor clàssic inqüestionable i reforçant la feina començada fa uns quants mesos amb Benvolgut senyor fiscal, de Maurici Serrahima, de recuperar autors clàssics i pioners del gènere a casa nostra. La nova branca d’obres originals en català (el gruix de títols) es complementa amb traduccions sobretot d’autors no anglosaxons –tot i que darrerament aquesta línia inicial sí que s’ha trencat incorporant-hi texts provinents de l’anglès– i ara aquestes recuperacions.

A banda els texts de Crims.cat, l’univers creat entorn de la col·lecció es complementa amb un seguit de llibres més assagístics tot sovint signats per Àlex Martín mateix, com el dedicat precisament a Tasis o a Jaume Fuster, o sovint a quatre mans amb Jordi Canal, com ara els dos volums de Trets per totes bandes o el dedicat a la Cua de Palla. També cal recordar que hi ha Les veus del crim, d’Anna Maria Villalonga, un llibre d’entrevistes amb autors del país.

Aquesta vegada el volum dedicat a les obres de Rafael Tasis compten amb un pròleg aclaridor del director de la col·lecció que contextualitza i emmarca a la perfecció el paper de Tasis en la tradició de la novel·la negra de gènere. Podem repassar la recepció primerenca del gènere a casa nostra; les provatures inicials de diversos escriptors i títols (que seria molt interessant de poder recuperar); el paper de Tasis en tot aquest engranatge, la feina a París com a traductor de Simenon; i el procés de creació de les novel·les i la dificultat per a publicar-les. Tot plegat constata fins a quin punt va ser heroica la represa cultural en tots els àmbits –inclosa la novel·la popular– després de l’ensulsiada causada per la guerra de 1936-1939.

La publicació dels primers cent títols de la col·lecció és una avinentesa molt bona per a capbussar-se en el catàleg i triar deu obres que considerem imprescindibles. És solament una guia per a navegants, perquè pugueu descobrir la col·lecció a partir de prismes diversos. Tot seguit, us oferim la nostra tria i els motius de l’elecció. Els hem endreçats per ordre de publicació en la col·lecció i n’hem exclòs les obres d’autor estranger. És la nostra manera de celebrar aquests cent títols. Per molts d’anys i que vagi de gust.

La mirada del cocodril. Juli Alandes. Número 13.

De motius per a elegir el llibre d’Alandes n’hi ha uns quants. En primer lloc, perquè, malgrat que fa bastant temps que no publica cap llibre nou, el conjunt de la seva aportació és brillant, original, amb un punt d’humor i en molts casos amb reflexions lingüístiques i culturals de primer ordre. En aquest llibre, a més, hi apareix la figura d’un franctirador, un element força interessant. I també és un homenatge explícit a la novel·la africana de llengua portuguesa, en aquest cas de l’escriptor Mia Couto.

Ginesta per als morts. Agustí Vehí. Número 17.

Crims.cat ha fet mans i mànigues per tenir agrupada tota la novel·lística d’Agustí Vehí (només falta incorporar al catàleg Abans del silenci). Aquest títol va aparèixer originàriament en una petita editorial francesa, a la col·lecció Mare Nostrum, i fins a la reedició a Crims.cat era pràcticament introbable. És una de les millors novel·les de l’escriptor, que aprofita l’Empordà i la història, els seus dos grans interessos, per trenar un argument molt ben construït i sòlid.

Els ossos soterrats. Silvestre Vilaplana. Número 24.

El debat sobre la memòria històrica ha estat un dels més importants d’aquests darrers tres lustres i encara continua. Silvestre Vilaplana, un dels noms referencials de la literatura en català feta al País Valencià, va aprofitar l’estructura de la novel·la negra per anar més enllà, en una obra que conjuga el debat sobre l’obertura de les fosses comunes de la guerra de 1936-1939 i les conseqüències que se’n poden derivar. En un temps de regressió absoluta dels valors democràtics, és una lectura més actual que mai.

L’hereu del Tibidabo. Andreu Martín. Número 33.

Si hi ha un autor fetitxe per a Àlex Martín és Andreu Martín. Va començar la col·lecció recuperant Història de mort i fins a aquest número 33 no va incorporar-hi un original del degà de la novel·la negra catalana. En total, bé tot sol, bé en col·laboració amb més autors, Martín apareix en un total de deu títols de la col·lecció. Aquesta és una de les obres més reeixides de tota la seva carrera i inclou un personatge inoblidable, Mílio Santacana, de qui us enamorareu sense pensar-ho. A més és molt divertida.

Em diuen Fletxa. Joan Carles Ventura. Número 44.

Tota història té un principi, i les aventures d’aquest no-detectiu tan singular comencen aquí, quan l’autor, Joan Carles Ventura, decideix de presentar-se al premi Memorial Agustí Vehí i el guanya amb aquesta història ambientada en els orígens d’allò que després s’anomenarà la ruta del Bakalao. Nostàlgia, un ús fantàstic del lèxic i els girs lingüístics, un punt d’humor faller i coent a parts iguals i la sensacional tieta Ampariues faran que us encaterineu del Fletxa i en seguiu totes les aventures.

L’hivern del coiot. Ferran Grau. Número 51.

Quan el país començava a assabentar-se que això de la novel·la basada en crims reals s’havia instal·lat entre nosaltres, Ferran Grau ja ens va oferir aquesta magnífica obra, que passava a la ciutat de Lleida. Una magnífica reconstrucció periodística i un respecte exquisit per la víctima es combinen amb la intel·ligència i la prosa exquisida de Grau. Una obra modèlica del gènere que mostra que de vegades l’horror no cal inventar-lo, simplement relatar-lo.

Porcs. Jordi Santasusagna. Número 61.

Una altra de les obres guanyadores del premi Memorial Agustí Vehí que significava la consolidació d’una tendència anunciada també aquests darrers temps: la presència cada vegada més gran de la ruralitat en la novel·la negra. És cert que la negra va néixer essent essencialment urbana, però Jim Thompson ja va posar el món rural a l’epicentre de la violència i la barbàrie. Santasusagna ens fa una magnífica descripció del rerepaís, on tot és possible.

Això no és un western. Xavier Aliaga. Número 83.

Xavier Aliaga (1970) és un tresor de la nostra literatura. El seu nivell d’exigència i de compromís és palès en cada un dels seus projectes: de les novel·les juvenils a les d’adults, de les de reflexió sobre la memòria familiar fins a, és clar, les negres. Ací recupera el seu personatge Feliu Oyono, es dedica a complicar-li més la vida, hi ha periodisme, corrupció urbanística, màfies… res que no sigui a l’ordre del dia al País Valencià. I a sobre fa filigranes textuals i notes a peu de pàgina. Una novel·la que no us deixarà indiferents en absolut.

Un assassí. Llort. Número 84.

Llort no podia faltar en aquesta llista. Simplement perquè ara mateix és un dels autors més interessants de la novel·la negra catalana. Sempre és ambiciós del punt de vista literari i creatiu, li agrada molt proposar noves possibilitats a cada novel·la i no encasellar-se, i respecta al màxim el lector. En aquest cas, seguim la vida d’un singular assassí en sèrie que és potser molt més acostat a la vida real i allunyat dels tòpics. Imprescindible.

L’Escorxador. Lluís Riera. Número 88.

La cirereta del pastís. El llibre de Lluís Riera és, de llarg, la millor novel·la negra catalana que ha publicat Crims.cat en els primers títols. No és apta per a tots els públics ni per a tots els estómacs, però és l’essència del gènere. Una obra que podeu llegir en dues tardes completament addictives i que us deixarà ben bé dues setmanes pensant i amb el cor encongit. A la vegada, pensareu què redimonis passa pel cap d’un autor que es nota que ha pouat en la gran novel·la red-neeck d’aquests darrers temps i ha sabut traslladar-la al nostre país. Si algú us demana una definició de la novel·la negra basta que llegeixi aquest llibre per a entendre-ho tot. Tota sola, aquesta novel·la dóna ple significat a una col·lecció que esperem que duri molt més temps.