14.08.2025 - 21:40
La tradició del foc al País Valencià pren formes molt diverses, i una de les més arrelades a la cultura popular és la cordà, tota una manifestació festiva de pólvora. Avui dia encara es fa en molts pobles, tot i que amb algunes diferències, i es llancen milers de coets “borratxos”. Aquests coets solen tenir diferents eixides, fet que fa que el recorregut i el vol siguen imprevisibles. Això augmenta l’adrenalina i l’emoció dels participants, que boten i ballen amb les espurnes de foc.
N’existeixen de dues classes: els coets mascle –popularment coneguts com a coetons–, que tenen una única peça, i els coets femella –també coneguts com a femelletes–, que, quan esclaten, trauen de dins sis coets més xicotets. Alguns dels pobles on es fan cordaes són Bétera (Camp de Túria), Paterna i Massalfassar (Horta Nord), Biar (Alt Vinalopó) i Bocairent (Vall d’Albaida). Ara, tot i que comparteixen el nom de cordà, tenen manifestacions singularment diferents.
Les menes de cordaes
Tal com el nom indica, l’element principal de la cordà és una corda. A molts pobles, s’ha perdut aquest element, però ha conservat igualment el nom. És el cas de Paterna, per exemple, on la corda solament és present per a encendre el foc i allò que es fa és més semblant a una coetada. Manel Carrera, estudiós i divulgador de les festes populars, fundador del portal Festes.org, ens explica que hi ha tres modalitats de cordà.
D’una banda, hi ha la d’arrossegament o ròssec. “Tiren una corda d’una finestra a una altra de la plaça del poble, i sobre aquesta corda posen un artefacte que sol ser de fusta, al qual anomenen ‘barca’ o ‘carro’. D’aquest artefacte hi pengen els coets”, explica. Després, amb una altra corda més petita, algú mou des de baix la barca, que va avant i enrere, mentre els coets cauen i la gent els empoma i els refila. Aquesta és la considerada tradicional, i es fa a Biar per la festivitat de Sant Antoni, i també a Massalfassar.
D’una altra banda, hi ha la cordà plana. En aquest cas, es col·loca una corda en alt sobre uns pilons, que recorre tot un carrer, i de la qual pengen els coets. Com si fos una traca, els coets van caient a mesura que avança el foc, i els participants els agafen i els tornen a llançar per al gaudi dels espectadors. Aquesta mena de cordà solament es fa al poble de Bétera, de gran tradició coetera. Quan s’acaba la cordà, el 15 d’agost –dia de l’Assumpció, la festa major– a la nit, es deixa un període de temps perquè la gent se’n vaja a casa i comença la coetada per tots els carrers del poble, que cremen fins a primera hora del matí. És la nit més esperada de l’any per a molts beterans, que la viuen amb passió. També es fa la coetada del gos per Sant Roc, el 17 d’agost, en què solament participen els majorals –festers– i es fa dins unes tanques.
Finalment, hi ha la cordà en canya, que es fa a Bocairent en honor de Sant Blai. “T’has d’imaginar unes canyes molt llargues, de les quals pengen els coets. Aquestes canyes les agafen dues persones per davant i dues per darrere, i es van movent pel poble. Les encenen i els coets van caient a terra. És més semblant a una coetà”, diu Carrera.
Quin és l’origen de la cordà?
Encara que alguns situen l’origen de la cordà a Bétera el 1814, l’expert en cultura popular Josep Vicent Frechina ho desmenteix i argumenta que no hi ha cap prova que ho documente. “En la documentació de què disposem –que no és molta, normalment– per a l’estudi de la cultura popular, no n’hi ha de clara que diga que la cordà siga d’una època o d’una altra, però hi ha molts documents en què ja es parla de cordaes anteriors al 1814”, diu.
Com bé explica Frechina, el problema de la cultura popular és que ningú l’ha estudiada fins ara. Per això no hi ha una documentació precisa al respecte. “Es parla de cordaes, però quan la documentació en el segle XVII diu alguna cosa d’una cordà, tu no saps si es refereix al que nosaltres entenem per cordà o és una altra cosa completament diferent, perquè no hi ha una descripció del que es fa. Se sap que és una manifestació pirotècnica que gasta coets, perquè això apareix en el context, però no saps dir si eixa cordà és la que nosaltres veiem ara o no”, apunta. Per tant, l’expert no s’atreveix a situar el començament de les cordaes, però diu que al segle XIX se’n feien com les d’avui dia. “Les cordaes, tal com les coneixem ara, tenen fàcilment uns dos-cents anys, però poden tenir-ne més”, assenyala.
La cultura del foc dels valencians
La devoció dels valencians pel foc és ben sabuda per tothom. Tot i que amb el temps s’han anat associant a festivitats religioses, aquestes expressions amb pólvora tenien un origen popular i pagà. Com bé explica Frechina, es té constància de manifestacions pirotècniques d’uns quants segles enrere. “Des de la primera documentació, del segle XIV, ja apareix clarament que a les celebracions valencianes el foc pirotècnic és una part excepcional, essencial, i que, a més, ho és contra la voluntat de les institucions”, diu.
Així, d’ençà del segle XIV les institucions persegueixen l’ús de la pirotècnia en les festes i fins i tot hi ha arribat a fer lleis en contra. Frechina, al seu article “Ja no queden més coets, perquè són de canya verda. La pirotècnia a les festes valencianes: foc, ritual, identitat i prohibició”, recull que l’any 1336, al Llibre d’establiments i ordenacions de la Ciutat de València, s’estableix: “Que, a esquivar dampnatges que·s porien enseguir per voladós ab foch que alcuns follament de dia o de nuyt giten, han ordenat que null hom, de qualque condició sia, no gos gitar de dia o de nuyt dels dits voladós en la ciutat ne en los ravals d’aquella.” I el 1412, el Consell insisteix: “Null hom no gos lançar corredors ab pólvora e foch per les carreres d’on sorten perills, per experiencia de cremament d’alberchs.” A més, Frechina diu que hi ha un moment al segle XVIII en què la pirotècnia està totalment prohibida. “Gràcies a la repressió de la pirotècnia popular coneixem la història, perquè la documentació que tenim en molts casos és de prohibició. Sabem que es feia perquè es prohibia”, rebla.
