Qualsevol excusa és bona per a tornar a parlar d’una autora que admires fins a l’enlluernament, fins i tot un llibret que no arriba a seixanta pàgines i que has llegit a l’hora del vermut. “Com ens comportem amb els escriptors que ens han nodrit?”, em pregunta el llibret a la pàgina 14. I unes hores després tornaré a visitar l’exposició d’una altra autora que m’ha nodrit i la pregunta se’m repetirà de sala en sala, mentre rellegeixo el que he llegit tantes vegades i torno a tenir ganes de llegir-ho un altre cop.

D’una banda, el convenciment que, per a admetre tantes relectures, el que escrius ha de ser tan esmolat i tan polit que pocs hi arriben. D’una altra, aquella devoció que arriba un moment que ja sents per absolutament tot el que tingui a veure, ni que sigui tangencialment, amb l’autora nodridora. Autora de qui et saps la vida i miracles, amb les variants, les hipòtesis, les dades no confirmades, les sospites, les mentides… tot el que s’ha dit sobre ella. N’atresores dades, frases, anècdotes, imatges, no necessàriament en cap lloc físic, però sí en un espai imaginari on ella és el centre de l’univers.

Saps que no estàs sola, que ella és admirada per molta gent, però alhora et construeixes una admiració personalitzada i intentes singularitzar la teva lectura de la seva obra, com si tu hi sabessis trobar alguna cosa que els altres no troben no perquè no en tinguin la capacitat, sinó perquè és que has de ser tu per a trobar-la. I així vas confegint aquest temple mental d’adoració. Fins que un dia et passa el que li passa a Ali Smith en el seu assaig Una Woolf pròpia (traducció de Dolors Udina, Raig Verd, 2026). Un personatge inventat per tu se’t rebel·la a la pàgina 20 i trenca el miratge de l’adoració: “Què et penses, que només és teva, la Woolf?”

Smith inventa una figura que la fa encarar-se amb aquesta mitificació i mistificació de Virginia Woolf i en diàleg amb aquesta figura exposa la seva devoció i l’estudia a fons i fins i tot se la retreu. I, fent tot això, què aconsegueix? Eixampla les parets del temple woolfià, del seu i del nostre, de totes les amants de Woolf que la llegim a ella perquè ella llegeix la Woolf, i llegir Smith és llegir Woolf sense que llegeixis Woolf, i ja no és tant el que ella digui, el que Ali Smith escrigui, com el que tu llegeixes que ella escriu perquè llegeixes des del teu temple.

“Després, al cap de vuitanta anys –explica Ali Smith a la seva interlocutora imaginària–, la nostra amiga i veïna em va regalar la cadira de jardí on jurava que Virginia Woolf s’havia assegut el dia que els Woolf van anar a visitar els seus pares quan ella era a la panxa de la mare.” Ho diu, escriu que ho diu, i tu que ho llegeixes tens un peu a cada banda, vols tocar aquesta cadira i alhora saps detectar la pàtina de ridiculesa que hi veurà el personatge rebel·lat. “Et penses que tens corcs que tenen alguna cosa a veure amb Virginia Woolf. Algú que no la va conèixer perquè encara no havia nascut et va donar una cadira i et penses que tens una mica de Virginia Woolf.”

I és això: els corcs de la Woolf, tu també els voldries, i saps com n’és, d’absurd, voler-los, però t’aferres a aquests petits fetitxismes per decorar el que en realitat és una devoció literària i intel·lectual profunda. Però fins i tot en la profunditat woolfiana hi ha lloc per a frivolitats i, de fet, hi brillen especialment, per allò que tenen d’excèntriques. 

Gairebé un segle després d’Una cambra pròpia, Ali Smith torna al text de Woolf i el rellegeix i reinterpreta des del seu temps i el seu espai perquè qui llegeix hi torni també des de la lectura pròpia i la de Smith superposades, en un joc de veus a tres bandes, de Woolf, Smith i la figura jove que es rebel·la, que es teixeix amb la nostra veu lectora, lectora de Woolf i lectora de Smith.

Escriure sobre Woolf o, més ben dit, escriure sobre llegir Woolf, és alhora trepitjar un terreny conegut i explorar noves escletxes i detalls del camí, i això només pot passar amb autores com Virginia Woolf, autores que no s’exhaureixen, que sempre admeten noves lectures. “Són els obsequis de la Woolf. Sóc aquí per dir-vos que no s’acaben mai.”

“Així que els corcs són obsequis?”, podria preguntar el personatge de Smith. Els corcs en si no ho són, però sí imaginar que els corcs que devoren la fusta de la cadira són descendents dels que la van començar a devorar quan hi va seure Woolf; ho és prendre la imatge de la fusta mossegada per aquestes bèsties diminutes i convertir-la en vagareig literari, objecte d’esbarjo mental i, amb el deix woolfià latent, veure fins on ens porta aquesta visió dels interiors malmesos de la pota d’una cadira on un dia va seure l’autora que idolatrem eternament, repetidament, perquè el que va escriure bé ho permet.