30.10.2025 - 21:40
David Van Reybrouck, un pensador flamenc format en arqueologia i filosofia, ha escrit un llibre que haurien de llegir els qui encara creuen que la democràcia i les eleccions són la mateixa cosa. Es titula Against Elections –amb una franquesa que ja és tot un programa. Contra les eleccions.
La tesi és simple: les eleccions, tal com les practiquem, són l’enemic de la democràcia. No un enemic menor, sinó l’enemic íntim, el que viu a casa i confon la seua veu amb la del propietari. Van Reybrouck no és ingenu. Sap que a l’Atenes clàssica els càrrecs se sortejaven i sap que les eleccions, en origen, eren considerades un mecanisme aristocràtic. Sap també que el sorteig deliberatiu no és cap fantasia utòpica, sinó una pràctica que ja funciona a Irlanda, a Bèlgica, al Canadà. Assemblees ciutadanes triades a l’atzar, formades adequadament, deliberant sobre qüestions concretes i produint recomanacions que sovint són més assenyades que no les dels parlaments electes. El cas irlandès és il·lustratiu: qüestions com l’avortament o el matrimoni homosexual, blocats durant dècades pels partits, es van resoldre després d’haver estat discutits per assemblees ciutadanes amb calma i coneixement de causa.
La idea, a partir d’això, no pot ser més directa: si volem que els ciutadans decidesquen, cal que decidesquen de debò. I decidir de debò vol dir deliberar, escoltar arguments, canviar d’opinió si cal, cercar solucions que no vinguen pre-fabricades per les màquines dels partits. Les eleccions actuals no permeten res d’això. Les eleccions actuals són un mercat en què es venen paquets tancats cada quatre anys. El ciutadà té el dret de triar entre menús pre-establerts, però no té el dret de cuinar. I si el menú no li acaba de fer el pes, mala sort: haurà d’esperar-se quatre anys per tornar a escollir entre opcions igualment insatisfactòries.
El resultat és aquest que veiem i del qual parlem tant aquests dies: una democràcia exhausta, representants que no representen ningú, governs sense majories que governen per inèrcia o per pactes de passadís i un electorat dividit entre la ràbia i la resignació. Els partits, mentrestant, es professionalitzen, es burocratitzen, es converteixen en màquines de captar vots que necessiten, per a sobreviure, crear enemics perpetus i alimentar la polarització. No és un defecte del sistema: és el sistema, el sistema mateix. Les eleccions competitives produeixen divisió per disseny.
Van Reybrouck proposa una alternativa: complementar –no substituir– les eleccions amb mecanismes de decisió política per sorteig. Cambres altes parlamentàries creades per l’atzar d’un sorteig, assemblees ciutadanes amb poder vinculant, jurats de ciutadans per a debatre qüestions complexes. La idea és tornar a la política una mena de sentit comú que les eleccions han expulsat. Perquè una assemblea de cent persones tretes a l’atzar, ben informades i ben facilitades, acostuma a arribar a conclusions més sensates que no cent diputats electes obsedits amb la següent campanya electoral i el seu futur professional.
És una proposta radical? Sí, si per radical entenem –com ens va ensenyar Sartre– no extremista sinó que va a l’arrel del problema. Però és també una solució constructiva, perquè no pretén enderrocar res, sinó afegir nous estrats de participació real. No és qüestió d’abolir els parlaments sinó de completar-los amb instàncies que no estiguen sotmeses a la lògica electoral. Instàncies on la gent puga pensar sense por de perdre vots –perquè ningú no l’ha elegit ni l’elegirà mai– i on el consens siga un objectiu i no una feblesa.
La resistència de la política professionalitzada a aquestes idees és comprensible. Els qui viuen de la política electoral –i n’hi ha molts– hi veuen una amenaça. Els qui creuen que la democràcia és votar cada quatre anys i res més se sentiran desorientats. Però el malestar actual no es resoldrà repetint els mateixos gests. Un govern sense majoria que continua governant és el símptoma d’un problema més gros: un sistema que ha perdut la capacitat de produir solucions legítimes.
Van Reybrouck no ofereix receptes màgiques. Sobre això, el seu llibre és molt clar. Però ens recorda una cosa que hauríem de saber: la democràcia no va nàixer amb les eleccions i potser no hi morirà. Però si la volem salvar, caldrà imaginar-la d’una altra manera. Perquè continuar fent les mateixes coses esperant resultats diferents, com deia algú l’altre dia en un dels comentaris, és definició de bogeria. I de bogeria democràtica ja en tenim prou.
[Un apunt final. Durant la revolució democràtica catalana se’n va parlar molt, d’aquests temes, i es van assajar projectes molt interessants, com el Procés Constituent, que tanmateix no van despertar l’entusiasme que calia. Potser que ens hi fixem molt més, i que canviar-ho tot siga la manera de fer, simplement, el canvi.]
PS1. Tota aquesta setmana us hem anat oferint una sèrie de vídeos que són passejades per les poblacions afectades per la gota freda, acompanyats de personatges significatius de cada una. Avui tanquem la sèrie a Catarroja, amb Vicent Olmos, fundador i editor de la meua editorial preferida, Afers: “El sentiment de la gent és no saber què ha passat encara”.
PS2. Ahir era dijous i, per tant, hi hagué La tertúlia proscrita. En una setmana particularment moguda –pel trencament de Junts amb el PSOE i l’aniversari de la gota freda–, vam repassar l’actualitat Núria Cadenes, Ot Bou i jo mateix. Vegeu-ne el vídeo.
PS3. L’arribada de la 2Cat ha originat un petit terrabastall en l’ecosistema mediàtic del Principat, on TV3 ha vist arribar una certa competència en català. Per parlar-ne, Arnau Lleonart ha entrevistat el director de la cadena, Oriol Nolis: “Que Candela Peña vulgui parlar català és una metàfora del que volem que sigui 2Cat”.
PS4. Entre les moltes teories conspiratives que l’extrema dreta posa en circulació, aquesta setmana ha destacat –perquè ha arribat a judici– l’obsessió a dir que la dona del president Emmanuel Macron és en realitat un home, cosa que també s’ha fet circular, però amb menor intensitat, de la dona de Pedro Sánchez. D’aquest fenomen se’n diu “transvestigació” i ens l’explica Sammy Westfall: “Com la ultradreta s’ha convençut que la primera dama francesa és en realitat un home”.
PS5. Tots aquests continguts, que trobareu solament a VilaWeb, i tants altres són possibles gràcies al suport dels nostres subscriptors. Ells fan que tots pugueu llegir la nostra feina sense murs de pagament, amb accés obert. Però en necessitem més per a garantir la supervivència del diari a llarg termini i per a encarar els nous projectes –com l’edició de llibres o l’augment significatiu de la producció de vídeos. Per això us demanem que us feu subscriptors del diari o, si més no, que feu una donació única i sense cap més compromís.
