22.10.2025 - 21:40
L’escenari internacional dels moviments d’independència nacional viu un nou moment d’efervescència que mereix la nostra atenció més acurada. D’Escòcia al Quebec, passant per l’emergent dinamisme gal·lès i la persistent ebullició corsa –revifada fa poc per controvertides decisions judicials franceses–, els vents semblen bufar a favor d’aquells que aspiren a la sobirania plena. Els sondatges, si hem de concedir-los credibilitat, dibuixen horitzons prometedors que conviden a la reflexió estratègica.
És en aquest context d’oportunitat renovada que Le Devoir –el baluard periodístic del sobiranisme quebequès– va publicar ahir una reflexió col·lectiva que ha de ser examinada amb deteniment pel que pot aportar al debat català. Sis figures històriques del moviment independentista, entre les quals es destaquen Martine Ouellet (antiga dirigent del Bloc Quebequès), l’ex-ministre Gilbert Paquette i Germain Dallaire, del Moviment Quebec Independent, han llançat un desafiament intel·lectual que sacsa els fonaments estratègics del seu moviment i tot.
La proposta és tan clara com provocadora: abandonar l’obsessió pel tercer referèndum i abraçar la via de la proclamació directa a l’Assemblea Nacional, amb l’única legitimitat necessària d’una victòria electoral clara. És, en essència, la reivindicació d’aquelles “eleccions plebiscitàries” que van cristal·litzar en la victòria de Junts pel Sí i la CUP el 2015, però eliminant la necessitat de referèndum posterior –referèndum que, en el nostre cas, a més, ja l’hem fet i guanyat.
L’argumentari d’aquests líders històrics fa una dissecció precisa de les contradiccions inherents a l’estratègia referendària. Insistir en aquesta via, diuen, no solament allarga innecessàriament el procés i col·loca el moviment en el terreny de joc que el Canadà prefereix, sinó que, més greu encara, qüestiona implícitament l’autoritat sobirana de l’Assemblea Nacional.
Però el nucli de la seua crítica rau en una observació més profunda i que a mi em sembla especialment interessant vist el desastre que han estat els governs independentistes catalans: la trampa temporal d’haver de fer funcionar el poder provincial. Per organitzar un referèndum, raonen, cal mantenir-se al poder durant un període considerable, de manera que hom cau inexorablement en allò que lúcidament anomenen “la gestió provincialista” –el govern del dia a dia que, paradoxalment, acaba esdevenint l’obstacle principal per a l’assoliment de l’objectiu fundacional: la independència.
La història del Quebec ofereix una lliçó empírica contundent que desmenteix una de les teories més arrelades en l’independentisme contemporani arreu del món: la creença que cal primer demostrar capacitat de govern per a ampliar la base social favorable a la independència. Les dades respecte d’això són implacables: quan el Partit Quebequès ha exercit el poder –i ho ha fet amb competència i bé–, el suport a la independència no ha crescut. Contràriament, els moments d’enlairament del sentiment sobiranista han coincidit precisament amb les proclames més explícites i inequívoques sobre la voluntat de fer el pas a curt termini.
I és ací on emergeix el concepte central d’aquesta reflexió que ens ofereixen els quebequesos: la crítica als “indépendantistes attentistes“ –expressió difícil de traduir, però que retrata aquells qui perpètuament esperen les condicions ideals. Independentistes que no solament paralitzen el moviment, sinó que, de facto, reforcen l’hegemonia del marc constitucional canadenc. La pregunta que formulen els autors de l’article és d’una brutalitat intel·lectual enorme, però necessària: un independentista accedeix al poder per gestionar la província o per alliberar la nació?
I és en aquest punt que ressona, amb força renovada, aquella anàlisi clarivident del president Quim Torra, que identificava l’autonomia com un dels obstacles principals per a la independència –una paradoxa aparent que revela la profunditat del dilema estratègic amb què es troba ara el Quebec.
La recepta que proposen aquests veterans del combat independentista és, doncs, d’una simplicitat revolucionària: victòria electoral parlamentària seguida de proclamació immediata, sense dilacions ni concessions a la por. Oimés tenint en compte que el reconeixement internacional –com recorden amb pragmatisme cru– sempre ha estat qüestió de correlació de forces i mai de puresa procedimental.
En el colofó de l’article els autors invoquen l’epitafi gravat a la tomba del president Jacques Parizeau –”No tingueu mai por”– i fan seua la reflexió amb una sentència que els independentistes catalans podem explicar perfectament que és certa i que ens hauria de prefigurar el futur: “L’audàcia empeny i l’attentisme estanca.”
