Contra la burocràcia partidista, eficàcia i finalitat social

Elon Musk va fer molt de soroll mesos enrere, amb aquell Departament d’Eficiència Governamental, el famós DOGE, que havia de “netejar” l’administració federal americana com qui optimitza una empresa tecnològica. La proposta, carregada de l’imaginari llibertari –“llibertari”, en el sentit americà de la paraula– de Silicon Valley, s’ha desinflat considerablement i ràpidament: un estat no és una start-up, i les promeses de disrupció ràpida s’han estavellat contra la complexitat real i la lentitud paquidèrmica de les institucions públiques.

Però l’episodi deixa una lliçó que als europeus ens convindria no desdenyar.

Alexandre Pointier, en un assaig publicat fa poc a Le Grand Continent, exposa una qüestió incòmoda per a la socialdemocràcia europea: mentre l’esquerra es concentrava en el debat fiscal –més imposts als rics, més prestacions socials–, la dreta populista i l’extrema dreta s’han apropiat el discurs sobre l’eficiència de l’estat. I aquest és un terreny molt important perquè connecta directament amb l’experiència quotidiana dels ciutadans. Pointier és un alt funcionari de l’estat francès que fa temps que fa propostes transgressores a partir de posicions progressistes i amb el bagatge acumulat de qui ha passat decennis treballant a dins.

Les xifres que ell posa sobre la taula són eloqüents: només un francès de cada tres considera que els serveis públics funcionen bé; i sis de cada deu creuen que han empitjorat aquesta darrera dècada. El diagnòstic és extrapolable a bona part d’Europa, clarament al nostre país. La gent estima els seus serveis públics, però els percep en un declivi clar: escoles impotents, hospitals desbordats, tràmits laberíntics que la digitalització no sempre ha simplificat, allunyament imparable dels usuaris.

I quan l’estat del benestar es percep ineficaç, la demanda de protecció es desplaça cap a formes identitàries o autoritàries. Orbán crea una Oficina de Simplificació mentre buida la independència judicial. Meloni parla de “desburocratització patriòtica” per defensar els interessos nacionals a costa dels drets de les minories. A França, el Rassemblement National proposa un Comissariat d’Eficiència per a purgar les polítiques que considera “ideològiques” –ajudes a la integració, igualtat de gènere, ecologia i totes aquestes coses que coneixem bé.

La proposta de Pointier és agosarada: cal un “DOGE progressista”. No es tractaria de retallar les administracions, d’empetitir-les, sinó de reorientar-les. Auditar l’acció pública per redistribuir recursos, no per eliminar-los. Suprimir les estructures redundants i els programes d’impacte nul –creats en molts casos per afavorir els negocis o els satèl·lits dels partits– i reinvertir a gran escala en sanitat, educació, habitatge i mobilitat verda. I mesurar l’impacte social real amb indicadors de satisfacció i accés als drets, no amb criteris purament comptables.

El punt clau de la proposta és la finalitat. Max Weber ja advertia que la racionalitat burocràtica, si no s’orienta cap a un objectiu polític clar, esdevé purament procedimental. L’eficiència només per l’eficiència és el camí cap a l’austeritat que hem conegut aquestes darreres dècades, amb resultats decebedors i desastrosos. L’eficiència orientada a la cohesió social, la qualitat de vida i la transició ecològica pot ser, en canvi, una altra cosa.

Ja sé que hi ha qui objecta que paraules com “auditoria”, “avaluació” o “rendiment” formen part del vocabulari del neoliberalisme. Però, precisament perquè aquests instruments s’han deixat en mans d’una lògica comptable, han servit per a justificar les retallades. Res no impedeix de recuperar-los políticament. Avaluar no és reduir: és triar on l’acció pública canvia realment la vida de la gent.

L’assaig de Pointier té el mèrit d’abordar un angle mort del progressisme europeu. Els debats sobre fiscalitat i regulació de les grans tecnològiques són necessaris, evidentment, però no ofereixen cap resposta a la frustració quotidiana de qui no pot aconseguir que l’administració li doni hora o ha d’esperar massa mesos per a una prova mèdica. L’equitat també és un estat que funciona.

El model dels països nòrdics –imposts alts, confiança alta– funciona perquè els ciutadans perceben un retorn directe i visible: escoles que funcionen, sanitat de qualitat, administració simple. Quan l’estat compleix, el consentiment fiscal augmenta. Però quan les administracions no funcionen, el personal se sent atracat per una banda de polítics que li ho cobren tot, li fan la vida difícil i no li retornen gran cosa ni li resolen els molts problemes que té cada dia.

Europa es troba en una cruïlla avui. Washington i Moscou, cadascun a la seua manera, pressionen per desestabilitzar el continent i reduir-nos a no-res. L’extrema dreta s’agafa a la frustració i ven una “eficiència” sense finalitat social, un estat reduït a braç armat identitari i autoritari. I la resposta no pot ser defensar l’status quo burocràtic, aquest desastre quotidià bastit per la burocràcia partidista que erosiona la confiança dels ciutadans i alimenta el populisme.

Per això és, si més no, interessant d’escoltar i debatre sobre propostes alternatives com les que presenta Pointier: transformar l’estat per fer-lo més útil, no per fer-lo més petit. És un envit enorme, que exigirà reorganitzar administracions, simplificar estructures i, inevitablement, tocar interessos establerts i posar fi al balafiament. Però anem molt perduts si no ens adonem que aquesta és l’única via per a reconciliar els ciutadans amb les institucions que, en principi, els haurien de servir.

PS1. Cada dia trobem expressions de ràbia i de còlera contra les polítiques que no tenen en compte els problemes de la gent. I aquests dies en són un bon exemple les grans mobilitzacions de ramaders que hi ha a Catalunya Nord i Occitània contra la reacció de l’estat a la dermatosi nodular vaccina. El moviment i tot allò que significa l’explica en aquest article Pol Baraza.

PS2. Ahir era dijous i, per tant, hi hagué La tertúlia proscrita, la darrera abans de les vacances de Nadal.  Amb Jordi Borràs, Txell Partal, Ferran Busquets i Carme Arcarazo. Podeu veure’n el vídeo ací.

PS3. Antoni Gelonch Viladegut acaba de publicar Encara ets de missa?, un llibre en què explica la seua experiència com a catòlic partidari de la ciència i la tolerància, a més d’una fe alegre i la humil acceptació que els catòlics ja són, també a casa nostra, una minoria. L’ha entrevistat Andreu Barnils: “No et fas catòlic per patir, home”.

PS4. Fa trenta anys que VilaWeb és al vostre costat. Trenta anys explicant-vos el món amb els nostres ulls, de Perpinyà a Alacant, sense demanar permís a ningú. Trenta anys plantant cara quan tocava plantar cara, dient la veritat quan la veritat era incòmoda, obrint el debat quan calia obrir-lo. Ara us demanem que sigueu vosaltres que us poseu al nostre costat. Pel país que imaginem junts cada dia, per la llengua que compartim, pel periodisme que tots sabem que necessitem, feu-vos subscriptors de VilaWeb.