Les contistes i l’hàbitat

  • Sabeu què no ens agrada a les contistes? Que ens diguin “això pot ser un conte”. Nosaltres ho podem dir, vosaltres no

Tina Vallès
21.03.2024 - 21:40
Actualització: 22.03.2024 - 07:31
VilaWeb
Calvino, Moravia i Onetti: contistes.

Totes les contistes som úniques fins que ens treus del nostre hàbitat natural (no en direm zona de confort, que és un invent per convertir en difícil el que hem hagut de fer tota la vida; de vegades posar noms a les coses és complicar-les). Demaneu-li a una contista que us expliqui com escriu, pronuncieu la paraula mètode, i les arts camuflatòries dels camaleons us semblaran una ridiculesa comparades amb la fugida d’estudi que se us desplegarà davant dels nassos, en sabem un munt. 

Quan a les contistes ens conviden a parlar de com i per què escrivim i a més per dur-ho a terme hem de fer uns quants quilòmetres i passar la nit en un hotel, deixem de ser tan úniques per començar a buscar les nostres iguals. Escriure ho fas tota sola, però tot el que passa al voltant d’escriure et fa relacionar-te amb gent, viatjar, parlar en públic, calcular horaris de tren, arrossegar una maleta, preparar-te un guió, conèixer altres contistes. Passes pel control de l’estació, deixes totes les teves pertinences en un receptacle, travesses el detector de metalls i per un moment ets tan poca cosa que giraries cua. Però aquella escena, perquè és una escena, perquè les contistes veiem la vida en escenes, també pot ser la llavor d’un futur conte.

Sabeu què no ens agrada a les contistes? Que ens diguin això pot ser un conte”. Nosaltres ho podem dir, vosaltres no. Ens esoteritzem per explicar com escrivim, no tingueu la gosadia de dir-nos que sabeu com engeguen els nostres mecanismes contistes, perquè ens passem la vida dient de mil maneres diferents i elaboradíssimes que això no es pot explicar. El no es pot explicar” com a escut i com a bandera, com a salvavides i com a ansiolític. És i no és una fugida d’estudi. Hi ha un component de llibertat creativa en el conte que per molt que cada contista el descrigui, ningú no el podrà reproduir, entendre del tot, intentar… imitar. 

Però sabeu què ens agrada a les contistes? Que ens diguin això pot ser un conte” i llavors explicar que no va així, perdre’ns en espirals infinites d’explicacions, amb gestos de festeig. Envoltar-ho tot de misteri perquè pel misteri escrivim. Els contes són enigmes i artefactes, són boira i concreció, i llegir-los no és resoldre’ls. Un conte que es resol és un conte fallit. Llegir un conte és llegir-lo més d’una vegada. És tornar enrere per veure com està fet i saber-ho veure però no atrapar-ho del tot. Hi ha contes que es llegeixen mil vegades i encara hi queden coses per desxifrar”. 

El 17 d’abril de 1980 Italo Calvino era a Barcelona, fora del seu hàbitat, per anar a parlar d’escriure amb escriptors d’altres països. Avió, hotel, maleta, etcètera. En una pausa, s’escapa al Zoo de Barcelona, vol veure el Floquet de Neu. Al vespre, a l’hotel, coneix Juan Carlos Onetti i li causa un gran impacte. Poc després escriu un article sobre aquesta doble coneixença, i aquest article, revisat i escurçat, acabarà sent un capítol de la seva última novel·la, Palomar, amb el goril·la albí però sense ni rastre de l’escriptor uruguaià. Ho va explicar Francesco Luti la setmana passada al Simposi Internacional Le Declinazioni di Italo Calvino, a la Universitat de Barcelona, organitzat per Francesco Ardolino, Claudia Provenzani, Meritxell Matas i el mateix Luti. Per què Onetti no surt a Palomar? Luti s’ho va preguntar en ple simposi i és una pregunta on una s’hi podria quedar a viure una bona temporada, i aquest misteri” empeny a rellegir i a entendre el text sobre el goril·la engabiat d’una altra manera, perquè Calvino el 1974 havia denunciat la detenció d’Onetti pel règim uruguaià, i no costa imaginar una connexió entre els dos hàbitats, la gàbia de l’animal i la presó de l’escriptor. He llegit Palomar desenes de vegades, el capítol del Floquet és un dels meus preferits, i vaig passar mitja joventut llegint Onetti. La descoberta de Luti és un nou al·licient per llegir el que ja he llegit, per confirmar que un conte no s’exhaureix mai (sí, de Palomar en diem novel·la, ja ho sé). 

Entre el 1945 i el 1955 Alberto Moravia escriu 130 contes romans que publicarà en dos volums. Tots els contes passen a Roma, la ciutat no solament hi és l’escenari, també el tema i la protagonista. Però hi ha un conte, només un, el 48è, que passa al camp (La vita in campagna”): el protagonista, l’Attilio, es veu obligat a marxar de la ciutat perquè s’ha ficat en embolics, i va a petar a casa d’uns familiars al camp. És un conte hilarant sobretot perquè costa ben poc imaginar el mateix Moravia, mudat i clenxinat, trepitjant palla i ensumant merda. Hi ha un moment que diu la frase que per mi és el pinyol de tots els contes romans: Jo només pensava en Roma.” M’he imaginat Moravia escrivint i publicant a la premsa contes romans i quan arriba al 48è necessita una pausa. El Moravia narrador necessita allunyar-se de Roma, potser embafat de ciutat, però el camp no és el seu hàbitat. Durant aquells anys també escriurà La camperola i jo no puc evitar embalar-me i pensar que el primer brot d’aquesta novel·la surt del conte romà que no passa a Roma. 

Qui també ha escrit contes romans, i fa ben poc, és l’escriptora americana d’origen indi Jhumpa Lahiri, i els ha escrit en italià. No n’estava al corrent, m’ho va explicar el contista basc Iban Zaldua en el marc del festival de contes que va tenir lloc a Vitòria la setmana passada, i on vaig tenir el plaer de participar en una taula rodona amb els contistes Ana Malagon i Pedro Ugarte i el mateix Zaldua. Vull llegir els contes romans de Lahiri, no sé encara si tenen algun vincle amb els de Moravia, però sí que sé que jo els llegiré amb la imatge de Moravia al retrovisor, i entre això i el misteri d’entendre el motiu del canvi d’idioma d’escriptura la meva lectura es crearà el seu propi hàbitat, i llegiré no buscant veritats o respostes, sinó elucubrant entre boires i espirals. 

Totes les contistes som úniques fins que ens treus del nostre hàbitat natural, deia al principi, i ho deia perquè amb Malagon i Ugarte vam compartir hotel, vam sopar junts, vam parlar de més coses a banda de literatura, i no ens coneixíem de res, el que ens havia unit allà eren els nostres contes. Aquestes coses, quan passen, ens meravellen i ens fan aterrar, a les contistes. No ser única està bé, així. I l’altre escriptor amb qui vam compartir hotel va ser el contista Eloy Tizón, que va fer la xerrada de cloenda del festival, i va parlar de la seva poètica dels contes: Escric a partir d’una visió borrosa del que vull dir. Potser recordo alguna cosa, un detall, que em fa de llavor. I a partir d’aquí, estiro, estiro del que té més capacitat narrativa. Són exercicis de paciència, de gaudi i de vertigen”, perquè diu que els seus contes passen molt de temps sense estar acabats. El temps forma part de la pròpia obra. Encara que pugui semblar fatigós, s’ha convertit en la meva manera de viure: mentre tingui una història entre mans, sento que tinc aixopluc.” I qui digui aixopluc, dirà hàbitat, penso, i tot encaixarà, boirós com en un conte.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any