Conte per a innocents

  • A les terres del rei, la resposta va ser rodona i merescuda: “Ningú per damunt del rei i un sol subjecte del poder reial”

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Una vegada n’era un llenyataire que vivia dalt d’una muntanya molt alta. Com que era molt pobre, i només podia treure profit dels arbres que hi tallava, de tant en tant havia de baixar carregat amb feixos de llenya per a vendre’ls a la gent de la plana. Fins que un mal dia, en travessar les terres que sempre havia considerat la seva petita pàtria, un oficial a cavall el va persuadir que ja no hi podia fer res sense deixar una bona càrrega de llenya per al senyor comte. Aquesta obligació rebaixava al mínim la subsistència del llenyataire pobre, que hagué de partir cap a terres menys aspres.

Sempre amb el feix de llenya al coll, el nostre home va anar a parar al feu d’un duc, però l’oficial d’aquest no era menys sever que el del comte: a canvi de poder vendre-hi el producte del seu treball, havia de deixar una part considerable de llenya per a l’usdefruit del duc. En compensació, podria anomenar-se subjecte del duc amb tots els avantatges de seguretat i protecció que comportava un privilegi com aquell.

Tossut com era, el llenyataire va decidir d’anar-se’n ben lluny, on ningú pogués gaudir del benefici del seu treball. Ja havia fet molt de camí quan un agutzil li va demanar què se li havia perdut per aquells verals. El llenyataire va respondre que mirava de vendre la seva llenya a tots aquells que en tinguessin necessitat i que poguessin pagar-l’hi. L’agutzil li va recriminar que no sabés que era en territori reial, i que calia permís de Sa Majestat per a comerciar-hi. El llenyataire, que ja s’ensumava el xàfec, va preguntar qui li donaria permís en nom del rei. L’agutzil va dir que ell mateix n’hi donaria, si deixava tota la llenya que duia a sobre. El llenyataire li va preguntar què li quedaria per a vendre, si deixava tota la llenya en mans del rei. L’agutzil li va respondre, autoritàriament, que el cos, la intel·ligència, l’ofici… tot allò que posseís de personal. El llenyataire va inquirir què hi guanyaria a canvi. L’agutzil li replicà que podria anomenar-se subjecte del rei, que no era poc honor.

Ben poc honor li devia semblar la proposta de l’agutzil al llenyataire, perquè hi va fugir com ànima en pena. Mentre s’allunyava de les terres del rei, l’home va recapitular: com sobreviuria, si no era subjecte de ningú i no disposava, doncs, de cap lloc on vendre la seva llenya? Va pensar d’enredar els oficials del comte, del duc i del rei. Al del comte li va dir que era subjecte del duc i, en conseqüència, tenia dret de comerciar a les seves terres sense pagar-ne tribut. La resposta del guàrdia comtal va ser un somriure compassiu. Amb l’oficial del duc, la cosa va anar pitjor, perquè, en venir de terra estranya, el van prendre per un espia i de poc que no el tanquen a la presó ducal. A les terres del rei, la resposta va ser rodona i merescuda: “Ningú per damunt del rei i un sol subjecte del poder reial”.

Desesperat, el llenyataire va empescar-se de viure del bosc, on encara no havien arribat els poders dels senyors. Menjaria fruita, colliria mel, pescaria i caçaria, faria tot el que calgués per a subsistir de la natura sense comerç de cap mena amb els homes de la plana. La fantasia no durà pas gaire: els homes del comte, els del duc i els del rei, amb un mateix i eixelebrat neguit d’aconseguir terres i boscos, hi van fer cledes, hi van cremar arbres, hi van obrir camins i hi van aixecar castells. El pobre llenyataire ja no sabia d’on era i què fer: nascut i fet en terres lliures, traginer i rodamon, assetjat pels oficials del comte, del duc i del rei, ja no tenia on anar a parar ni pàtria a la qual dedicar els tristos pensaments d’aquella hora.

El llenyataire pobre es va fer bandoler, però, com que també era pobre d’esperit per a les armes, va ser capturat, empresonat i jutjat pels tribunals del rei. Magnànims, els jutges li van oferir de tornar a la muntanya, tallar-hi llenya i pagar en ses justes proporcions a cadascun dels senyors per a gaudir dels beneficis de les tres jurisdiccions (harmònicament conjuminades) establertes per llei. Amb un atac de rauxa lúcida, el pobre llenyataire va rebutjar l’oferta del tribunal. “Jo vull viure al meu país i no pencar per a cap ni un de vosaltres”, va exclamar. Va ser condemnat a mort i es va ordenar que la sentència es complís el dia de les Mares de Déu Retrobades. El pregoner reial proclamà el veredicte en la llengua oficial. El botxí reial va fer la seva tasca amb rapidesa i netedat. Quan el cap del pobre llenyataire rodava sobre l’entarimat, encara el van sentir cridar: “Mori el rei!”. Enmig dels assistents badocs es va aixecar una veu: “¡En castellano!” El botxí reial va agafar el cap del condemnat, el va enganxar al cos escapçat, i el va tornar a decapitar amb menys escrúpols que la primera vegada. “Mori el rei!”, va sortir de la boca del cap mentre rodava sobre l’entarimat per segona vegada. Abans de procedir a la tercera decapitació, els astuts executors van fer pujar un locutor de la ràdio molt preocupat per la divisió existent al si del poble. Un sonor “¡Lo que nos une!” va tapar la veu del pobre llenyataire quan el seu cap rodava per tercera vegada sobre l’entarimat.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes